Quan a Barcelona fa fred, a la perifèria li fot de valent. A l’hivern, a Barcelona s’hi va molt per estar calentó, igual que a l’estiu s’hi va per enxampar l’huracà d’aire condicionat que surt per les portes d’El Corte Inglés, o també el que es prenia abans tan a gust mirant l’aparador de l’extinta sastreria Modelo, al principi de la Rambla. Al Corte Inglés, a l’FNAC... als llocs amb escales mecàniques, hi ha, a més, l’al·licient de refrigerar-nos visitant plantes com si estiguéssim al Jardí Botànic. Poden ser dos o tres graus de diferència els que es donen entre el centre de Barcelona (en favor seu) i els barris que l’envolten, però la vida és una qüestió de dècimes, de la mateixa manera que la loteria és una qüestió de dècims.

No és el mateix el fred de quan comença el dia que el fred de quan acaba. Existeix un fred de dia i un fred de nit, igual que es practica una pesca diürna i una pesca nocturna. El fred de nit és, també, un fred de la “llum” , com anomenen els pescadors la seva pesca de bot amb els fanalets encesos per atreure els peixos, principalment sardines. Qui sap d’això, i ho explica molt bé és Joan Coscubiela, que, quan una altra democràcia era possible, va ser advocat a CCOO de la construcció i tota la pesca. Ara es consola corrent maratons i fou diputat al Parlament, mentre la lluita pel poder voletejava entorn d’altres fanalets. Des de Diògenes, l’home és un animal que tendeix a farolejar. Per aquesta raó, el fred nocturn és un fred cínic. Sap de sobres que ell és el fred autèntic i que el del dia no passava de brisca o de rasca. És un fred que té molt clar que es quedarà sol, amb tota la ciutat per a ell, quan la gent torni a la seva casa abrigá, com cantava Triana a Desnuda la mañana.

 

L’ESTERNUT COM A CONSIGNA

Al matí el fred és una qüestió social, de lluita de classes. El personal el comparteix, agrupat sota la marquesina, mentre espera l’autobús per anar a la feina. Aquesta és la diferència entre l’aristocràcia i la classe obrera: mentre uns tenen marquesones, d’altres tenen marquesines. El fred del qui va a treballar al Carrefour és un fred amb baf i de mans fregades, com si s’hagués fumat un Cohiba i volgués fer-se ric. I el fred del qui ja és ric té una frescor no reciclable feta de la neu artificial que li estenen a manera de catifa quan el veuen arribar. Durant l’hivern, els treballadors en vaga (ara es diu “en conflicte”), en comptes de proclamar consignes esternuden molt fort. Però la veritat és que ja no fa un fred com el d’abans ni l’atur és el que era. Ara de gelar-se se’n diu “sensació de fred”, i de seguir a l’atur, “sensació d’ocupació”.

L’únic ecosistema on el canvi climàtic no ha arribat és al de la política. Allà corren cada vegada temps més freds, cosa que explica que tinguem en tants llocs dirigents que semblen estalactites envoltats d’un munt de xucladors.

A Barcelona aquest va sent un hivern de fred sense guants, però amb bufanda. La gent ha optat per portar les mans a les butxaques, ja que no té cap altra cosa per ficar-s’hi. Com que al carrer no hi ha manera de combatre el fred, es dona a entendre que causa indiferència i aquest és el motiu que es vegi passar tothom encongit d’espatlles. El fred del carrer de Pelai és diferent del del carrer dels Tallers, i això que amb prou feines hi ha uns metres de distància entre tots dos. A la primera, dia i nit fa un fred nocturn, i potser per aquesta raó sembla que tot l’any sigui Nadal en aquest carrer. A la segona és un fred diürn, amb llum (i paisanatge) de platja de Benidorm.

 

LES QUATRE CARES DE L’HIVERN DE PEÑARROYA

Abans que aparegués la novel·la gràfica i els personatges sortissin tota l’estona amb els ulls molt oberts i gratant-se la barbeta, els dibuixants de còmics es fixaven molt en la gent per poder retratar-la. En un antic almanac del DDT, Peñarroya (que sabia posar amb més gràcia que ningú les ratlles de la cara) va plasmar les quatre cares de l’hivern, que són les següents: cara del qui es fica al llit i el troba completament gelat; cara del qui s’està posant la sabata al peu del penelló; cara del qui sospita que no està ben tapada la bossa d’aigua calenta, i cara del qui s’adona que, en efecte, la bossa no estava ben tapada. 

Però tot això és en relació amb el nostre fred amable de Barcelona, amb el nostre fred humit de ciutat abstreta que busca en els crims de la novel·la negra el que guarda dins els seus propis armaris. (També es fa un tipus de literatura criminal sota zero, que es troba en la novel·la nòrdica, i per això els seus autors tenen noms com Jo Nesbø, que porta posada una bufanda a l’última lletra del cognom). En realitat, el fred veritable el tenim davant nostre, colpejant i congelant vius els refugiats que busquen un lloc on res d’això no els pugui passar. Sembla que tot succeeixi a les portes d’Europa, però el portem ficat fins al moll de l’os. El fred d’allà fora sempre acaba calant.

 

Javier Pérez Andújar (Sant Adrià de Besòs, Espanya, 1965). Escriptor. Entre els seus llibres destaca Catalanes todos. Las 15 visitas de Franco a Cataluña (La Tempestad, 2002), Paseos con mi madre (Tusquets, 2011) i Diccionario enciclopédico de la vieja escuela (Tusquets, 2016). El 2014 va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona. L’any 2016 va ser el pregoner de les Festes de la Mercè.

 

Autor: 
Javier Pérez Andújar