I

“Un carrer és una successió de cases unides pel vincle del veïnatge”, deia Josep Pla, a Barcelona, una discussió entranyable, i una ciutat és un nus de carrers, una xarxa de relacions, un amuntegament de veïnatges sense els quals no podríem entendre el que som.

Una ciutat és l’espai social que vivim i que imaginem, un ésser, un fer i un voler en comú. A les ciutats viu avui més de la meitat del planeta i en aquestes ciutats es van forjant els relats amb què s’articula la memòria que volem conservar i els vincles que volem cultivar.

II

Quan defensem el dret a la ciutat, el que fem és lluitar contra els qui volen desposseir-nos d’aquests relats, aquesta memòria i aquests vincles, i de l’èxit més gran o més petit d’aquesta lluita depèn, en bona mesura, que a unes ciutats es vulgui anar i que d’altres se’n vulgui fugir. Està clar que no totes les ciutats són les Ítaques d’Ulisses, aquestes pàtries dolces de muntanyes frondoses i esplèndides.

Hi ha ciutats devastades per la corrupció urbanística i la bombolla immobiliària que divideix, fragmenta i jerarquitza. Perquè mentre els rics es bunqueritzen en urbanitzacions tancades i “segures”, les grans constructores creen ciutats paral·leles en les quals la vida pot ser solitària i inestable, metabolismes urbans que colpegen diàriament els qui més necessiten la proximitat i la integració. Dones cuidadores, precariat, persones grans, nens i nenes, persones amb discapacitat… Avui hi ha 883 milions de persones vivint en aquests barris marginals, condemnades a superar les barreres infranquejables, classistes, sexistes i racistes que uns quants han aixecat per a elles.

Quan defensem el dret a la ciutat, estem pensant a transformar aquestes coses. Pensem en aquestes Ítaques que acullen i cuiden, en les quals regeix la política del comú. Ciutats compactes i capil·laritzades en les quals es prioritza la proximitat i l’accés als béns bàsics per al sosteniment de la vida.

III

A Espanya, les nostres Ítaques són ciutats que han apostat per un règim d’autogovern coordinat, lluitant contra el desmantellament de l’autonomia local que ha suposat la llei de règim local del Partit Popular i la seva llei Montoro.

Les que guanyen sobirania recuperant l’aigua, l’energia, el transport o el sòl per a la gent, béns comuns expropiats fa anys en forma de vendes, externalitzacions i partenariats publicoprivats.

Les que guanyen sobirania rebutjant un model turístic depredador, resistint l’activitat especulativa i el deteriorament ambiental que provoca.

Les que guanyen sobirania apostant per l’economia de la proximitat, pels horts urbans i l’agroecologia. Guanyar sobirania és integrar la perifèria perquè la conurbació no sigui només un desert de sòl pretesament urbanitzable, un pou inesgotable de recursos o un simple embornal.

I guanyar sobirania és rescatar la memòria de la ciutat, els espais emblemàtics i simbòlics; rescatar un relat que ha d’explicar-se des de la vivència de les majories socials, perquè hi ha qui ha explicat la ciutat per revictimitzar i oblidar.

IV

Les nostres Ítaques són ciutats de bon govern; compromeses amb la transparència, la rendició de comptes i la participació ciutadana, perquè no pot garantir-se ni un sol dret social en què no es garanteixi una base democràtica i una xarxa comunitària… Pressupostos participatius, alcaldes i alcaldesses en barris i districtes, nivells alts d’inversió social, dret a l’habitatge on només hi ha paper mullat. O una multiconsulta que, com a Barcelona, pugui utilitzar-se contra el poder dels oligopolis.

V

Les nostres Ítaques són ciutats refugi, encara que avui el viatge a Ítaca no s’assembli gens al que descrivia en el seu famós poema el gran Konstandinos Kavafis, perquè no hi ha matins d’estiu, ni ports on es pugui atracar, ni mercaderies boniques, ni perfums sensuals, ni savis dels quals es pugui aprendre. Davant la criminalització dels qui defensen les persones migrants i refugiades, davant la solidaritat excloent que enfronta el penúltim contra l’últim, davant el “nosaltres primer”, les nostres Ítaques són sempre llocs d’acollida i de cura.

Avui els refugiats representen una proporció relativament petita i estable de la població mundial, però les polítiques que s’impulsen i els recursos que es destinen a la impermeabilització de les fronteres constitueixen una xifra aclaparadora. Si el 1990 quinze països tenien murs o tanques, a començaments del 2016, aquest nombre s’havia elevat a gairebé setanta. Diu Amnistia Internacional que, abans de la crisi, entre els anys 2007 i 2013, la Unió Europea va gastar gairebé 2.000 milions d’euros en tanques, sistemes de vigilància i patrulles terrestres o marítimes, 2.000 milions d’euros per reforçar la seguretat a les seves fronteres i només uns 700 milions en polítiques d’acollida.

Al seu llibre del 1951, The Origins of Totalitarianism [Els orígens del totalitarisme], Hannah Arendt sostenia que la incapacitat dels països de garantir els drets dels desplaçats a l’Europa d’entreguerres havia contribuït a crear les condicions per a les dictadures. Les persones sense drets eren aleshores “els primers símptomes d’una possible marxa enrere en la civilització”. I ara, curiosament, aquesta afirmació té més vigència que la que tenia llavors, fa només una dècada.

Són molts els càrrecs públics que ens diuen que hem de cuidar abans la nostra gent que els refugiats, però, probablement, aquestes persones no estan interessades a fer ni una cosa ni l’altra. Perquè si és la psicopatia la que regeix l’acció política contra els “altres”, serà el mateix principi el que s’apliqui als ciutadans “propis”.

Des de les Ítaques cal resistir la xenofòbia primitiva que insisteix en l’“amenaça” que la immigració suposa per a la població autòctona, per al manteniment de les prestacions socials i l’ocupació, per a la pervivència de la nostra “especificitat cultural”. Una combinació de racisme cultural i racisme del benestar que dona suport, finalment, a la tesi de la preferència nacional que està tirant endavant a tot Europa. El seu objectiu és alimentar la por i la sensació d’inseguretat, generar una alarma que justifiqui la implantació de polítiques repressives i estats permanents d’excepció, aplicats a propis i estranys.

L’Administració Bush va construir un mur entre San Diego i Tijuana per evitar la migració, però no es va ocupar del manteniment dels dics de Nova Orleans, assolada després per l’huracà Katrina, i, en plena catàstrofe climàtica, va dissenyar plans d’evacuació només per als qui tenien el cotxe propi, i va deixar abandonats els qui no disposaven de mitjans per sobreviure. En això es tradueix aquest “nosaltres primer”, etc., en una construcció cada vegada més estreta i elitista del “nosaltres”. Quan és el darwinisme social el que regeix les polítiques públiques, és més fàcil del que sembla caure del costat d“els ningú, que costen menys que la bala que els mata”, “els altres”, “els ells” o “els qui no són d’enlloc”.

VI

Per això també les nostres Ítaques són ciutats feminitzades i feministes organitzades entorn de la interdependència, l’ecodependència i la cura, perquè som éssers dependents i inacabats i ho som tots i totes, en qualsevol moment de la nostra vida… Quan es diu que cal posar la vida en el centre, el que es posa en el centre és el nus de relacions i de condicions materials de què qualsevol depèn per viure.

VII

I, bé, cap d’aquestes Ítaques no està sola. Aquestes ciutats funcionen en xarxa com un eixam policèntric i mudable. Allà hi ha la Trobada de les Ciutats per l’Aigua Pública, que es va celebrar a Madrid fa un parell d’anys per defensar l’aigua com a bé comú i bé públic; la xarxa global que va aconseguir cristal·litzar-se en el 2017, a Barcelona; les “ciutats sense por” i l’Atles del Canvi, que situen les experiències municipalistes en tot l’Estat. El municipalisme és capaç de confrontar polítiques estatals i interestatals d’exclusió i ho fa teixint aliances i vinculant pobles en un ric mestissatge.

VIII

A la ciutat no hi ha ciutadans, sinó veïns, perquè l’important no és què és cadascú, sinó el lloc on es troba, el que fa i el que vol fer, en comú, amb aquells amb els quals comparteix territori i experiències.

IX

“La ciutat obre bé les finestres per no perdre cap so. Una cançó passa amb bicicleta i regala a cada casa una nota” (M. Krüger, Besuch in Amsterdam [Visita a Amsterdam]).

 

María Eugenia Rodríguez Palop (Llerena, Espanya, 1970). Professora titular de Filosofia del Dret a la Universitat Carlos III. És autora de La nueva generación de derechos humanos. Origen y justificación (Dykinson, 2001 i 2010) i Claves para entender los nuevos derechos humanos (Los Libros de la Catarata, 2011).

Autor: 
María Eugenia R. Palop