En els últims temps en el debat públic s’ha assistit a una disquisició llarga i detallada entorn de les diferències entre migrants i refugiats. No hi ha dubte de la rellevància de la distinció en termes jurídics, ja que el dret internacional defineix una persona migrant com aquella que es desplaça del seu lloc d’origen per motius essencialment econòmics i, en canvi, es refereix a una persona refugiada com aquella que es desplaça fugint d’una situació de persecució o de guerra. La distinció és rellevant en la mesura que els acords internacionals marquen unes normes clarament més restrictives pel que fa a les primeres i unes normes més afavoridores pel que fa a les segones.

Tanmateix, és evident que elements com una crisi econòmica global, l’impacte del canvi climàtic que es manifesta amb una virulència excepcional en determinades zones del planeta, així com la consolidació de conflictes —no sempre considerats com guerres, però igualment mortífers—, generen contextos de vulneració dels drets humans que apropen i entremesclen de manera destacada l’experiència de vida d’aquests dos col·lectius.

És necessari atendre les especificitats de gènere vinculades a les experiències de desplaçament forçós i d’acollida, ja que la vulneració dels drets humans afecta, de manera específica i diferenciada, les dones refugiades i migrants. Tant és així que el mateix conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència contra les dones i la violència domèstica subratlla, al seu article 4, dedicat als drets fonamentals, igualtat i no discriminació, com la condició de migrant o refugiada no pot ser motiu d’un tracte desigual en l’aplicació de les mesures de protecció, i reconeix, així, una vulnerabilitat específica d’aquests col·lectius. D’altra banda, el mateix conveni reconeix la violència de gènere com un dels requisits per demanar asil (art. 60) i prohibeix l’adopció de polítiques de devolució en els casos de violència de gènere (art. 61)

En aquest sentit, es pot parlar d’unes condicions específiques lligades al gènere, tant pel que fa a les causes de fugida, com als riscos intrínsecs a un procés de desplaçament, o, finalment, quan fa referència als contextos d’arribada i acollida.

Pel que fa a les causes de fugida, les dones s’enfronten a una multiplicitat d’adversitats específiques: des de les formes de violència de gènere que proliferen en contextos de guerra, fins a la clara feminització dels processos d’empobriment lligats a les crisis i a les convulsions econòmiques. En aquest marc, la divisió sexual de la feina, que veiem en l’economia globalitzada, fa que les dones sempre es trobin en la posició social i econòmica més feble i, per tant, siguin més susceptibles a haver de recórrer al desplaçament com a forma de supervivència. Es calcula que entre el 1960 i el 2005 el percentatge de dones entre els migrants internacionals es va incrementar en gairebé 3 punts percentuals, del 46,7% al 49,6%, fins a arribar a un nombre total proper als 95 milions. En els últims quinze anys, el percentatge de dones que han arribat a Europa, especialment des de l’Àfrica i Àsia, ja supera el nombre d’homes. D’altra banda, el 2016 la meitat dels 19,6 milions de persones refugiades del món eren dones.

Quant als processos de desplaçament pròpiament dits, les dones es converteixen aviat en objectiu específic per als traficants i les màfies de tràfic de persones. Els riscos de patir explotació econòmica i sexual es multipliquen als països de trànsit, bàsicament a causa de la multiplicació dels actors que controlen l’arribada a les fronteres i el creuament d’aquestes: des dels mateixos refugiats i migrants fins a les autoritats, la policia o els residents locals. Tot això en un context de desprotecció jurídica que afecta el conjunt de les persones desplaçades, però que es fa especialment perillós i discriminatori per a les dones refugiades o migrants.

En el moment de l’arribada, romanen els riscos associats al procés de trànsit per les fronteres, als quals s’afegeixen totes les problemàtiques d’unes polítiques d’acollida que no incorporen la perspectiva de gènere, la qual cosa impedeix posar en marxa respostes efectives a circumstàncies específiques, per exemple, la presència de menors que mereixerien una atenció especial en els àmbits d’habitatge, sanitat i seguretat en general.

Per això, una acollida que superi la resolució dels problemes immediats també hauria d’introduir una perspectiva de gènere: els motius que van portar les dones a desplaçar-se mereixerien respostes específiques. Una bona acollida és la que és capaç d’incorporar instruments per reparar els danys, protegir dels perills i proveir de recursos, però també dotar d’autonomia i drets les dones.

En aquest marc, fa falta un canvi substantiu en la perspectiva amb què s’encaren els processos de desplaçament forçós. És necessari desenvolupar instruments de protecció internacional en els processos de trànsit, arribada i acollida que se substanciïn en l’obtenció de drets. Garantir vies segures i garantir ciutadania és la manera de protegir qui es desplaça i qui acull. Fer-ho amb una perspectiva de gènere és atendre el conjunt de la població.

 

Paola Lo Cascio (Roma, Itàlia, 1975). Professora del Departament d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Entre les seves publicacions destaquen Nacionalisme i autogovern (Afers, 2008) i La guerra civile spagnola (Carocci, 2012). És membre del Centre d’Estudis Històrics Internacionals i del projecte “La crisi dels refugiats i els nous conflictes armats” (ICIP).

Óscar Monterde Mateo (Terrassa, Espanya, 1977). És autor de El impacto humanitario en los territorios ocupados de Gaza y Cisjordania. Los programas de socorro y servicios sociales de la UNRWA. És membre del Centre d’Estudis Històrics Internacionals i és coordinador del projecte “La crisis de los refugiados y los nuevos conflictos armados” (ICIP).

Autor: 
Paola Lo Cascio / Òscar Monterde Mateo