En la petjada d’una persona nouvinguda a la ciutat hi són les seves angoixes, les seves expectatives, la seva història. En la seva primera caminada cercarà amb ansietat signes de si ha arribat a una ciutat acollidora o no. Però ja té fet el primer pas: ja hi és. Malauradament, aquesta és una possibilitat cada cop més irrealitzable per a les persones que migren.

Per gaudir d’una ciutat habitable, primer, cal arribar-hi i avui dia hi ha persones que es queden a les portes, al llindar. Perquè per demanar asil cal arribar al país on se’n vol sol·licitar. Abans, s’han de creuar fronteres. De manera regular o irregular, amb mitjans propis o havent d’acceptar les extorsions de màfies, obrint un forat a una tanca o fent-se a la mar en una embarcació precària, amagant-se de patrulles policials o travessant el desert. Si arriben sans i estalvis és que han utilitzat vies legals i segures. Dissortadament, són una minoria.

Les polítiques migratòries no són unidireccionals. L’enfocament en la seguretat i la militarització, en forma de patrulles frontereres i centres d’internament, és l’opció sobre el taulell europeu. Però no és l’única, ni de bon tros. Ni la desitjable. En lloc de tanques, existeixen vies legals i segures. Algunes d’aquestes ja les recull la legislació europea: l’execució dels programes de reassentament i reubicació de les persones que sol·liciten asil, l’expedició de visats humanitaris, l’establiment de corredors humanitaris o el foment d’un pla de visats acadèmics. Cal, però, voluntat política per aplicar-les.

 

No cal ni ser pioners. El 1921 Fridtjof Nansen, alt comissionat de la Societat de Nacions, va organitzar una campanya per ajudar els refugiats de la I Guerra Mundial. Va crear una cèdula, un passaport, que també es va utilitzar per a altres accions posteriors: el passaport Nansen. Un total de 52 nacions van reconèixer la validesa d’aquest document. Avui s’anomenaria visat humanitari. Fa gairebé un segle va permetre la mobilitat de milers de persones. I per tant, la seva salvació.

Hi ha experiències molt més pròximes en el temps: la reacció ràpida de Suècia des del primer moment per acollir persones refugiades mentre la resta d’Europa bregava amb unes quotes ridícules mai assolides, o els corredors humanitaris posats en marxa a Itàlia i França per la comunitat de Sant Egidi des del 2016. Sens dubte, aquestes iniciatives ara estan en regressió.

Si una persona pot sol·licitar visats a ambaixades i consolats als països d’origen i de trànsit se li estalviarà el patiment i el risc. Si s’agilitzen els tràmits de sol·licitud d’asil en lloc d’haver d’esperar any i mig, dos o, fins i tot, tres anys en condicions de vulnerabilitat, amb uns ajuts que no s’acabin en una fase gaire primerenca, podrà començar una nova vida amb garanties.

 

Reconeixem les fronteres com a espais de no dret, de vulneració, però la ciutat també és un entorn sovint hostil per a les persones que ja hi han arribat. La carència de drets fonamentals es fa més palesa que enlloc als CIE (centres d’internament d’estrangers), que segueixen oberts i vigents. El fet de no poder votar, de no tenir accés a la sanitat o les limitacions en els ajuts a sol·licitants d’asil i refugiats també conculca els drets de les persones. També romandre en situació irregular perquè no arriben els papers. L’espai de no dret genera ciutadania desposseïda dels seus drets.

Una ciutat habitable és aquella que està en un país habitable per a tothom, que no divideix la societat en ciutadania de primera, de segona o, directament, sense categoria. Un territori on les lleis emparen tothom, sobretot aquells qui es troben en situació de més vulnerabilitat.

Com diu Blanca Garcés, investigadora del CIDOB: “les fronteres més efectives són les de paper i tenen forma de visat”. Per això a Stop Mare Mortum treballem per fomentar l’establiment de vies legals i segures, perquè aquest paper conjuri la frontera, la tanca, el mur, el mar que ja és una fossa comuna de proporcions insuportables.

Les regles del joc referents a polítiques migratòries canvien de forma constant els darrers temps. Quan no convé, no es compleix la legislació vigent. Si convé, però, s’improvisen noves normes en un sentit no favorable a les persones, sinó a interessos econòmics i financers.

Els governs van ara en direcció contrària a la voluntat que han demostrat els ciutadans i ciutadanes que volen acollir i que són la majoria. Empenyen les fronteres cap enfora, amb tanques i concertines, però també amb polítiques i acords que mercadegen amb els drets humans. Ho fan per evitar que les persones puguin arribar. Les empenyen també cap endins, carregant-les sobre les espatlles de les qui aconsegueixen arribar i que s’afronten al racisme institucional, als obstacles administratius i jurídics, a l’exclusió.

L’argument fal·laç d’alguns d’aquests governs és la incapacitat per acollir tothom. Es declaren públicament sobrepassats per un 0,2% o un 0,4% de població; un o dos milions de refugiats i refugiades en una Unió Europea de 500 milions d’habitants. Només la dada ja deixa l’al·legat nu. I es desproveeix totalment de credibilitat quan afegim que el 86% de persones desplaçades forçosament al món són a països empobrits. No hem acollit una enorme quantitat de persones en cerca de refugi. Tanmateix, les polítiques vigents sí que han convertit en clandestines milers de persones només pel fet de buscar una vida millor.

L’objectiu de les polítiques migratòries a casa nostra hauria de tenir com a prioritat evitar més morts a la Mediterrània, en lloc d’augmentar la despesa en protecció de les fronteres. Perquè cada vegada, irònicament en nom de la seguretat, les rutes migratòries han esdevingut molt més perilloses i mortíferes per a les persones que les utilitzen.

Mentre les mercaderies i els capitals circulen amb llibertat, la mobilitat de les persones es restringeix fins al punt que no es facilita, ni tan sols, els desplaçaments de refugiades i sol·licitants d’asil. Migrar no és cap delicte, és un dret. Un dret que ha quedat restringit només a una part de la població, i n’ha quedant exclosa la que, generalment, es troba en situacions de més vulnerabilitat.

Els moviments migratoris no deixaran d’existir, han estat una realitat des de temps immemorials i continuaran en el futur. Ni els murs més alts, ni les concertines més sofisticades ho aturaran. Altres polítiques que es fonamentin en els drets humans i la cooperació i l’acollida en lloc d’abocar-se a la seguretat i la militarització poden fer que aquest procés sigui harmònic en lloc de la tragèdia humanitària actual.

No és cap exageració dir que el dret d’asil està en perill en aquests moments a Europa. Si el deixem caure, des de la passivitat i la indiferència, arrossegarà altres drets que hem conquerit al llarg de dècades i que fan del nostre territori un paradís anhelat. La societat democràtica i garantista que ens dona la tranquil·litat i el confort en què hem viscut fins ara. Perquè l’oportunitat per a unes persones és també el progrés de les altres.

En un marc global complex i obstinat en el rebuig, les ciutats poden ser una alternativa d’espai habitable, de plenitud de drets. Un espai on no hi hagi impunitat per a les vulneracions dels drets humans, on sigui palès el dret de poder arribar i l’esforç per acollir. Només així, qui arribi i hi visqui podrà accedir al seu dret a una vida digna, i deixarà de ser un ens invisible, un número en un paper, o una xifra abstracta en una estadística per esdevenir un veí o veïna, un membre més de la comunitat.

 

Stop Mare Mortum (Barcelona, Espanya, 2015). Plataforma ciutadana dedicada a sensibilitzar i mobilitzar la societat civil, incidint en les polítiques estatals i europees sobre estrangeria i migració per fer que es compleixin els drets humans en aquestes situacions i evitar les morts al mar causades per la falta de vies legals i segures.

Autor: 
Stop Mare Mortum