Ciència i Universitats

Entrevista d’Àurea Grau per a Barcelona Ciència i Universitats i Núvol.

Benedetta Bolognesi és biotecnòloga i doctora en química per la universitat de Cambridge. En l’estada postdoctoral al Centre de Regulació Genòmica (CRG) va estudiar la toxicitat d’alguns gens. Actualment, i des de fa cinc anys, és la group leader del laboratori Protein Phase Transitions in Health and Disease de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), que té per objectiu mesurar l’efecte de milers de mutacions de les proteïnes i la seva capacitat per formar les diferents fases i causar toxicitat en moltes malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer, el Parkinson o l’ELA.

Quin és el teu camp d’estudi? Quines són les vostres principals línies d’investigació?

La pregunta és interessant perquè és una mica difícil definir el que fem dins d’una sola disciplina. Utilitzem tecnologia i estratègies de genòmica per entendre la biofísica de les proteïnes en malalties humanes. És a dir, intentem entendre el funcionament d’una proteïna analitzant milers de possibles mutacions d’aquesta. La idea principal del nostre estudi és que si veiem milers de mutacions, primer, entendrem millor com funciona aquest mecanisme, i segon, podrem anticipar de manera preventiva com les mutacions desenvoluparan les malalties en les persones.

Com és la teva feina com a investigadora?

En el meu dia a dia com a group leader hi ha molta gestió en dos aspectes: gestió de les persones del meu equip de treball —saber com estan, valorar com van els experiments en el laboratori, mirar resultats conjuntament, etc.— i, d’altra banda, gestió dels projectes —com avancem en l’estudi, publicar les novetats, parlar amb col·laboradors, etc. També hi ha força treball de divulgació: redactar papers, presentacions i conferències, i llegir tot el que es va publicant. Però una part molt important és la redacció de projectes per demanar diners, això ha estat la meitat del meu treball fins ara, i just fa un any vam guanyar la subvenció de la Unió Europea ERC Consolidator de dos milions d’euros per consolidar la investigació.

Dos milions d’euros són molts diners per a un laboratori? En què es tradueix exactament?

Dos milions per a un laboratori junior és bastant. La investigació és cara i dos milions permeten finançar la recerca de quatre persones durant cinc anys. Això ens dona oxigen per treballar més i podrem sumar quatre o cinc persones més al laboratori. Creixerem.

Què és el més important per liderar un laboratori?

Cal estar increïblement centrat en els projectes de laboratori, cal llegir, mirar els resultats moltes vegades, asseure’t amb les i els treballadors. Abans, per exemple, viatjava una mica més, però cada vegada intento triar millor quan i on vaig, perquè cada vegada que marxo perdo aquest ritme i em costa recuperar-lo. Prefereixo donar prioritat a aquests moments conceptuals amb les persones del laboratori perquè són el que té més sentit.

Fa cinc anys Núvol et va incloure en una llista de 25 científiques destacades del país. Com ha avançat la teva recerca des de llavors?

Fa cinc anys jo tenia una idea que potser podia funcionar i era la idea que podíem quantificar l’efecte de cada mutació en la proteïna que es diposita en els cervells dels pacients amb Alzheimer. Ara han passat cinc anys i ha funcionat, hem quantificat les mutacions, sabem el que fan, sabem si seran patogèniques o no, i això ens ha ajudat molt a entendre el mecanisme que hi ha a la base d’aquesta malaltia. I, d’altra banda, ens ha donat la possibilitat d’implementar aquest descobriment amb altres proteïnes implicades en altres malalties. Que la idea hagi prosperat ha donat identitat al laboratori, perquè és el que fem i ha funcionat.

Un dels teus últims treballs ha sigut el desenvolupament de l’atles de les mutacions genètiques que provoquen la formació d’una proteïna implicada en la malaltia de l’Alzheimer. Què suposa això exactament?

Hem generat el primer paisatge mutacional per a l’amiloide BETA, una proteïna que es diposita en els cervells dels pacients amb Alzheimer. Això significa que hem quantificat l’efecte de totes les mutacions possibles en aquesta proteïna sobre la seva habilitat d’agregar, dipositar i generar dany en les neurones. En primer lloc, això ens ha permès saber de manera preventiva o proactiva el que cada mutació farà. Això significa que si es troba una mutació en un pacient o una família que no té res, ja es pot saber si aquesta és una mutació tranquil·la o una mutació d’alt risc. En segon lloc, quan generes un paisatge mutacional s’entén molt millor el mecanisme a la base del procés d’agregació de proteïnes. Això et permet desenvolupar idees que puguin inhibir l’agregació de la proteïna i puguin ser la base per desenvolupar noves teràpies i noves estratègies que ens permetin revertir aquest procés.

Consideres que falta divulgació en el món de la investigació?

En els últims cinc o deu anys s’ha fet força divulgació sobre els nous descobriments, però falta informació sobre el procés. El que es publica és el resultat del treball de quinze o vint anys de moltes persones, falta informació més quantitativa sobre els fets. Es generen molts debats al voltant de la ciència, però al final hi ha uns números molt senzills, que molta gent pot entendre. En el dia a dia de la comunicació científica hauríem d’explicar més aquesta informació quantitativa, i que les persones que no són científiques puguin acostumar-se a veure un gràfic i a saber què significa. Hi ha moltes opinions sobre la ciència que s’obliden dels números.

Quines coses han canviat en l’àmbit personal en aquests últims cinc anys?

Personalment no ha estat senzill, cal tenir molta confiança i seguretat, no tant en tu mateixa, com en les teves idees, en saber que el que estàs fent és important i val la pena el sacrifici. També és molt important tenir uns mentors que creguin en el projecte i et puguin ajudar, perquè és una feina molt solitària. Fa cinc anys jo no sabia si ho podria fer, ara sé que ho puc fer i això em dona una nova energia que puc traslladar al laboratori.

En tot aquest procés quin paper ha jugat la síndrome de la impostora?

La síndrome de l’impostora la vaig viure potser en situacions diferents dels meus primers dies com un Group Leader, cada nova situació era un repte per a la síndrome de la impostora. Ara m’he adonat que moltes coses les puc fer perfectament, al final és l’experiència el que t’ajuda.

La recerca és una professió fàcil de conciliar amb la maternitat?

La maternitat és per a mi el que em fa desconnectar de la feina, en el meu temps lliure estic amb la meva filla. Ella és el meu equilibri entre el treball i la vida personal, perquè m’obliga a sopar bé, m’obliga a estar a casa i dormir, si no a vegades em passaria el dia al laboratori. El que és fàcil és que aquesta feina és flexible i si la meva filla està malalta, no haig d’explicar a ningú que m’haig de quedar a casa, això no és poc. Potser el més complex no està necessàriament lligat a la ciència, sinó al fet que ni jo ni el meu marit no siguem d’aquí i ens hem sentit una mica sols en la criança. La meva filla és una nena i el que tenia clar és que no volia explicar-li la història de: «jo estava fent totes aquestes coses importants, després has nascut tu i ja està”. En comptes d’això li explico: “jo estava fent recerca, he continuat fent-la i has nascut». Volia ser un model per a ella i tenir el meu treball i la meva identitat a part de la identitat com a mare. En conclusió, és complex ser mare científica, sí, però la conciliació no és un problema exclusiu de la ciència, és complex treballar i ser mare perquè la nostra societat encara no ha arribat aquí.

Des de petita ja volies ser investigadora? Quan vas decidir dedicar-te a la investigació?

Quan era petita, d’una manera naïf, tenia la idea que volia fer alguna cosa bona per al món. Quan vaig començar a estudiar ciència a l’institut, i em van explicar què era l’ADN, vaig quedar captivada per aquests mecanismes moleculars, la idea de la vida que no es veu, però que és vida. Un dia recordo que passaven a la televisió notícies sobre el VIH i vaig parlar amb el meu pare, que era científic però que mai m’havia empès cap a aquest camp, i em va ajudar a entendre que buscant inhibidors de receptor en el VIH es podien desenvolupar noves teràpies per a aquestes persones. A partir d’aquí vaig connectar amb la idea que investigant aquesta vida minúscula que em cridava l’atenció podia ajudar a millorar el món.

Prenent una perspectiva d’aquests últims anys, creus que les dones estan guanyant terreny en el món de la investigació?

Veig molts canvis en el meu laboratori, en el meu entorn, en els meus estudiants, però quan mires a dalt aquest canvi encara no ha passat. No ha canviat en representació, no ha canviat en maneres… He vist canviar molt les coses des que jo vaig fer el doctorat fa quinze anys, que gairebé no es parlava d’això, fins i tot ara puc preguntar a la meva filla que té set anys i està sensibilitzada amb el problema de la representació de la dona en la ciència i no per mi. Hi ha més referents. Nosaltres anem també a ser referents per a les noves generacions, i això dona molta força per aguantar dins d’aquest sistema.

Quin consells donaries a una jove investigadora que es plantegi fer carrera científica?

El meu consell per a una jove investigadora és que s’enfoqui molt en la ciència, que aprengui noves competències, que no tingui por de fer coses difícils. Quan ets jove, ho pots fer tot. Li recomanaria que se centrés més en la ciència que en la carrera, la carrera és la conseqüència de la bona ciència.