Revisitem la Rambla amb Frederic Ballell
12 Elements de la Mediateca
Com ha canviat La Rambla en el darrer segle? En aquesta narrativa, recuperem algunes de les imatges del reportatge que Frederic Ballell va realitzar entre 1907-1908 i que es conserven a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. El joc visual que proposem està basat en fotografiar els mateixos indrets que Ballell va documentar fa més de cent anys, amb l’objectiu d’explorar els canvis i continuïtats que ha experimentat aquest popular passeig barceloní.
Frederic Ballell Maymí (Guayama, Puerto Rico, 1864 – Barcelona, 1951), soci fundador de l’Associació de Premsa Diària de Barcelona a principis del segle XX, és un dels màxims exponents de la primera generació de fotoperiodistes de Catalunya. Entre 1907 i 1908, al marge dels encàrrecs que realitzava per als setmanaris La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, Ilustració Catalana i Feminal, Ballell va realitzar un centenar de fotografies a La Rambla amb una motivació estrictament personal, ja que no van ser publicades per cap d’aquests setmanaris. El resultat és un reportatge del passeig més popular de Barcelona en una època en la que l’aparador de la modernitat es trobava en la nova ciutat burgesa, l’Eixample.
Les cent fotografies d’aquesta col•lecció constitueixen un excel·lent documental d’aquesta avinguda interclassista on burgesos i treballadors coincidien sense els inconvenients dels codis de conducta establerts que sí existien, en canvi, al passeig de Gràcia, una avinguda exclusivament burgesa. Aquest reportatge, el primer assaig a Barcelona de fotografia de carrer o street photography, constitueix un vòrtex de la cultura visual que ens condueix als anys de transició històrica entre la Barcelona vuitcentista i la del segle XX. És la ciutat de Cerdà i Jaussely, de la segona revolució industrial, l’arribada de la cultura de masses i la democratització de la pràctica fotogràfica.
Aquesta narrativa s’ha generat a partir de fotografies conservades a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, i s’ha creat en col·laboració amb els tècnics de la institució.
Músics ambulants a Canaletes
La font de Canaletes és un dels llocs més significatius de Barcelona, situada al Raval de Ponent, a la part alta de la Rambla. Aquesta font dóna nom a la part més alta de la Rambla, tocant a la plaça de Catalunya, que es coneix com la Rambla de Canaletes. El nom prové d'una font que existia en el segle xvi en aquella zona, on l'aigua baixava per unes canaletes: d'aquí el nom de Font de Canaletes. Aquestes canaletes anaven a donar a un abeurador. La font original estava situada al pati de l'edifici dels Estudis Generals, precedents de la Universitat de Barcelona. En desaparèixer aquest edifici, la font fou traslladada a la Rambla.[1] L'aigua, originàriament, provenia de les mines de Collserola i entrava a la ciutat pel Portal de l'Àngel; des d'allí una canal de ceràmica portava l'aigua per la muralla fins a la part alta de la rambla, on la primera font a rebre l'aigua era aquesta. És per això que, en ser la primera font, prengué fama de tenir l'aigua més fresca.
(Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Font_de_Canaletes)
Mèdia original: La Rambla. Músics ambulants a la terrassa del “Petit Pelayo”
Venedors davant Palau Moja
El Palau Moja és una casa senyorial d'estil neoclàssic que es troba al carrer Portaferrissa núm. 1 de Barcelona, cantonada amb Rambla dels Estudis de Barcelona. Es caracteritza per la sobrietat de línies, el predomini de les rectes, els volums geomètrics i l'absència de decoració, especialment a les façanes, on els elements verticals compensen el volum arquitectònic del palau, d'alçada reduïda i tendència apaisada. En planta, el palau es caracteritza per la seva irregularitat. Un primer cos, el de la façana principal, que dóna al carrer de la Portaferrissa, conté el portal, amb reminiscències barroques en la decoració, i l'escala principal, que fou reformada al segle XIX (1875). Passat el vestíbul s'entra al pati, amb funcions més aviat de celobert. Un segon cos, articulat entorn del gran volum del saló central, amb sales i alcoves a banda i banda, forma la façana lateral de la Rambla. Una tercera façana, al costat nord, donava al desaparegut jardí, situat a nivell de la primera planta, i al fons del qual l'arquitecte Rovira i Trias construí una loggia amb columnes corínties i decoració de terra cuita (1856). Les tres façanes foren decorades pel Vigatà, tot i que la de la Rambla ha estat atribuïda tradicionalment a J. Flaugier. Avui només se'n conserva la traça de la de la façana principal.
(Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Palau_Moja)
Mèdia original: La Rambla. Venedors d’ocells davant del Palau Moja
La Rambla. Entrada al mercat de la Boqueria
El Mercat de Sant Josep, popularment conegut com la Boqueria, és un mercat municipal que es troba al costat de la Rambla de la ciutat de Barcelona. Aquest mercat fou inaugurat l'any 1836, però té els seus orígens a l'aire lliure, davant el Portal de la Boqueria, a l'esplanada del Pla de la Boqueria on venedors ambulants i pagesos dels pobles i masies properes s'hi instal·laven amb la finalitat de vendre els seus productes, abans que la ciutat se sortís de les seves primeres muralles. Es feien fora de les muralles de la ciutat per estalviar-se l'impost d'entrada de mercaderies. A principis del segle xix, la Rambla tenia des del carrer del Carme fins al de la Petxina tota l'amplada que avui dia té al davant del palau de la Virreina. El mercat se situava a l'espai entre les cases i els arbres, dividit en sectors ben diferenciats segons el producte que es venia. Molts venedors obsequiaven amb una flor per la compra d'algun producte d'alimentació, i aquí hi trobem l'origen d'un col·lectiu popular i inseparable del conjunt d'aquest passeig: els actuals floristes de la Rambla. Més tard també s'hi va afegir la venda d'animals, sobretot ocells.
Media original: La Rambla. Entrada al mercat de la Boqueria
Gent descansant i passejant prop de la casa Bruno Cuadros, La Rambla 82
La Casa Bruno Cuadros, o Casa dels Paraigües, és un edifici situat a la Rambla nº 82, de Barcelona. Construït el 1858 i profundament reformat el 1883 per l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas, es va redissenyar la façana amb un estil eclèctic. El comerciant Bruno Cuadros i Vidal, natural de Biosca (Segarra), havia llogat, des de 1854, una botiga ubicada als baixos d'un auster grup de tres cases de planta i pis. La seva botiga de paraigües, ombrel·les, ventalls i mantons li donaria rèdits suficients per adquirir gradualment les tres cases per tal de formar una parcel·la raonable per a la construcció d'un immoble totalment nou que donés benefici per si sol per mitjà del lloguer dels pisos superiors. Aquesta nova casa de veïns seria construïda l'any 1858. La casa, com la botiga, van ser completament remodelades per l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas els anys anteriors a l'Exposició Universal de 1888, entre 1883 i 1885. Aquesta reforma comportà la total reestructuració dels interiors de la casa de veïns, l'addició del darrer pis i la decoració de les façanes. Aquesta decoració de tipus orientalista fou dictada pel mateix propietari atenent-se no només a les noves corrents orientalistes, sinó al fet que molts dels objectes i accessoris que es venien a la botiga eren importats del Japó. L'any 1914 es procedí a la neteja i repintat dels elements de façana. Durant la Guerra Civil, una bomba que no arribà a explotar causà alguns desperfectes en impactar contra la façana afrontada al Carrer del Cardenal Casañas.
(Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Bruno_Cuadros)
Mèdia original: La Rambla. Gent descansant i gent passejant
Home amb gosset davant el Liceu
El Gran Teatre del Liceu, popularment conegut simplement com el Liceu, és un teatre d'òpera situat a la Rambla de Barcelona, al núm. 51-59. Es va inaugurar el 4 d'abril de 1847, tot i que la seva història comença el 1837. Va ser, pel seu aforament, el teatre d'òpera més gran d'Europa durant els seus primers cent anys. Es caracteritza per un passat accidentat, del qual en repetides ocasions ha ressorgit. Des de la seva inauguració i durant gairebé un segle, el Liceu va ser, a més de la primera sala d'òpera de Catalunya i Espanya, el punt de referència, de confluència i d'expansió de la vida artística, social i política de Barcelona. Va ser el termòmetre de les seves etapes d'esplendor, de desenvolupament, de decadència i de les seves inquietuds. Després, a partir de la tercera dècada del segle xx, el Liceu va anar perdent la seva directa relació amb els alts i baixos de la vida social per assumir una hegemonia més determinadament artística i musical.
(Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Gran_Teatre_del_Liceu)
Mèdia original: La Rambla. Home amb gosset
La Rambla. Terrassa Hotel Oriente
L'Hotel Orient, antigament Gran Fonda d'Oriente, és un edifici al districte de Ciutat Vella de Barcelona protegit com a bé cultural d'interès local. Durant l'Edat Moderna, El Raval i, en concret, la seva façana vers la Rambla va acollir la construcció de nombrosos establiments de religiosos que defugien l'angosta ciutat vella. L'any 1652 els Framenors fundaren en aquell indret el Col·legi de Sant Bonaventura per acollir els estudiants de cànons, teologia i filosofia. Aquest edifici bastit gràcies a la munificència de Pau Canals, seria bastit en dues fases: en la primera, entre 1652 i 1670, s'aixecaren el claustre i el refectori; en la segona, a partir de 1779, el mestre de cases municipal Pere Serra i Bosch, construí l'església i altres dependències annexes seguint les alineacions imposades per al nou bulevard projectat a la Rambla. Amb la Desamortització de Mendizábal, l'any 1835 els framenors abandonaren l'edifici, que seria destinat a dependències policials fins al 1838. Aquell mateix any s'hi instal·laria la Maquinista Terrestre i Marítima, fins que l'any 1841 vendria l'edifici a l'hostaler italià Franco Durio. Aquest convertiria el Col·legi en un hotel conegut com la Gran Fonda d'Orient, que obriria les seves portes el 21 d'abril de 1842.[1] L'any 1882 l'edifici seria totalment reconstruït per Juli Marial i Tey segons un projecte d'Eduard Fontserè i Mestres firmat l'any anterior. El nou edifici que substituí el Col·legi només conservà en el seu interior l'estructura de l'antic claustre i refectori, destruint la resta de dependències. El claustre fou convertit en el que avui es coneix com a Saló Comtal, un espai ricament ornamentat pels decoradors Eduard Alentorn, Rafael Atché i Josep Carcassó. L'any 1925 obrí les seves portes, als baixos de l'hotel, la Granja Oriente, un cafè decorat per Antoni Utrillo que seria definitivament destruït l'any 1986. L'any 1929 la façana fou reestructurada per mitjà de la construcció de la falsa galeria d'arcs de fusta adossats a l'entresòl i la planta baixa.[1] Durant la Guerra Civil Espanyola l'hotel va ser col·lectivitzat i reconvertit en hospital militar i banc de sang. La darrera bomba feixista caiguda sobre Barcelona detonà damunt l'hotel, que patí greus desperfectes. El llavors propietari Josep Gaspart va fer reconstruir l'ala afectada i, havent recuperat el mobiliari (que havia estat requisat) va reobrir les portes de l'establiment.
(Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Hotel_Orient)
Mèdia original: La Rambla. Terrassa Hotel Oriente
Rambla cantonada Escudellers. Un home recolzat en un fanal
Després de parlar de la Rambla de Canaletes, Estudis, Sant Josep i Caputxins passem a l'últim tram de la passejada, la Rambla de Santa Mònica. Aquesta abasta des de la Plaça de Teatre fins al Monument a Colom, un dels miradors més populars de Barcelona. Aquí van unes quantes curiositats sobre l'avantsala del port de la capital catalana. La Rambla Santa Mònica comença a la Plaça de Teatre, on es localitzava al Principal, construït a principis del segle XVII. Albergava la seu de l'Ateneu Barcelonès i durant uns anys, va arribar a rivalitzar amb el Liceu. Fou l'últim tram de passeig barceloní a urbanitzar-se, per això també és el més ampli.
(Font: https://www.laramblabarcelona.com/rambla-santa-monica/)
Mèdia original: La Rambla. Un home recolzat en un fanal
Servei neteja a Rambla Santa Mònica
En el número 7 es troba el centre cultural Arts Santa Mònica. Aquí es trobava l'antic convent que dóna nom a aquesta part de la passejada. Va ser destruït durant la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909. Avui, és un espai dedicat a l'experimentació i difusió de l'art a Catalunya. Al final de la Rambla Santa Mònica es troba el Monument a Colom. Es va construir amb motiu de l'Exposició Universal a Barcelona de 1888. Una de les majors curiositats és que el dit del descobridor no assenyala a Amèrica.
(Font: https://www.laramblabarcelona.com/rambla-santa-monica/)
Mèdia original: La Rambla. Servei de neteja pública
