Galerisme a Barcelona 1877-2012: Descobrir, defensar, difondre l’art
Jaume Vidal i Oliveres
Ajuntament de Barcelona, Art Barcelona
Barcelona, 2013
307 pàgines
Les primeres síntesis històriques que afecten un tema concret acostumen a ser un acte fundacional que marca el futur estudi del tema. Un gest solemne i autocomplaent. En el cas que ens ocupa, estem davant d’un treball rigorós de documentació que es presenta com a primera història global de les galeries d’art a Barcelona. Un repte difícil i, a priori, poc convenient. És això el que necessita el sector ara mateix, quan el pèssim moment econòmic hauria d’obligar-lo a reinventar-se?
En aquest sentit cal trencar una llança a favor de Jaume Vidal, autor d’aquest Galerisme a Barcelona, obra guardonada per l’Associació Catalana de Crítics d’Art. En gran part ha aconseguit no oferir la temuda imatge d’escena que es celebra a si mateixa. A més, el seu esforç per traduir la recerca en una prosa àgil és encomiable, sobretot perquè li permet fer una introducció històrica amena de la formació inicial de l’àmbit galerista a la ciutat.
Vidal revisa amb solvència els orígens més remots del format de galeria i n’assenyala els protagonistes a Barcelona: la Sala Parés, les Galeries Laietanes, la Sala Gaspar o la René Metras, sense oblidar figures com Santiago Segura, Joaquim Sunyer, Montserrat Isern Rabascall, Josep Dalmau, Joan Merli o Juan Mas Zammit. Tenint en compte que el llibre es presenta com una primera recopilació, hi ha el risc que tot contingut es vegi com a imprescindible, però Vidal fa un gran esforç de síntesi per condensar una etapa històrica de fonaments en la introducció.
Per tant, comencem amb una recerca històrica, sí. Però quan el volum entra a repassar el boom de sales que apareixen des dels anys vuitanta, pren el cos d’un catàleg raonat: el ritme de galeries comentades es dispara i abandona el sentit narratiu. Cada entitat apareix comentada com una petita càpsula segons la seva localització a Barcelona. Vidal fa primer una exposició històrica de caire narratiu, un “exercici de memòria i reconstrucció”, i després, una de geogràfica i descriptiva, “cartografia urbana de sales d’art”. Galerisme a Barcelona vol ser mapa i alhora document històric.
És precisament a partir del capítol “Un nou mapa de galeries” –quan l’autor té l’encert d’incloure moments de reflexió allunyats d’una sala en particular– que s’escolen els apunts més crítics del text. Vidal repassa el despropòsit de polítiques culturals als anys vuitanta en l’àmbit estatal o el caràcter especulador del mercat artístic en la mateixa època, amb una inflació boja de preus que dura fins als noranta amb l’arribada de la crisi financera global. Sense oblidar el controvertit “model Barcelona”, amb estratègies de creixement urbà que no sempre ajuden al desenvolupament del teixit artístic pel territori.
És una llàstima que l’autor no s’hagi esplaiat una mica més en aquests exercicis crítics. Hauria valgut la pena, per exemple, que hagués analitzat amb detall el debat sobre la presència d’una fira d’art a Barcelona, o els devastadors efectes de la crisi actual. Vidal estén la neutralitat emprada per descriure la formació de les galeries a la resta del discurs, però aquest fet no és capaç de generar controvèrsia al voltant de l’obra. Sens dubte, es tracta d’un llibre de consensos. Malgrat tenir elements crítics, és clar que Galerisme a Barcelona no és una història crítica del sector. I no és menys pel fet de ser una altra cosa.