En el 70è aniversari del Museu Etnològic –i ara de Cultures del Món- cal, inicialment, fer-se un seguit de preguntes

En el 70è aniversari del Museu Etnològic –i ara de Cultures del Món- cal, inicialment, fer-se un seguit de preguntes com: 1.     Per què entre 1948 i 1960 l'Ajuntament de Barcelona destinà la quantitat de 1.187.920 ptes. (IPC 2019: 267.921€) per adquirir fons etnogràfics i arqueològics per al Museu Etnològic de Barcelona (MEB)? 2.     Per què la corporació local, entre 1951 i 1976, patrocina 20 expedicions a l'Àfrica, Amèrica (hispana), Àsia, Oceania i Península Ibèrica? 3.     Per què en 1974 es destinen 969.676 ptes. (IPC 2019: 82.500€) per fer una expedició a Etiòpia (18 de gener-27 de febrer) per a l'adquisició de fons etnològics per al Museu Etnològic? Aquest seguit de preguntes posen de manifest, des del primer moment, el fet, certament sorprenent, que en un moment polític, socioeconòmic i cultural molt dur per a Barcelona, amb totes les terribles conseqüències de la guerra civil espanyola i la instauració del franquisme, l’Ajuntament de Barcelona va crear el 1949 el Museu Etnològic (més endavant es va afegir el sotstítol de “Razas. Pueblos. Culturas”). Uns anys abans, el 1942, també va crear el Museu d’Indústries i Arts Populars al recinte del Poble Espanyol. Aquest fet és significativament rellevant ja que aquesta iniciativa i, evidentment, salvant les diferències pot ser homologada a altres creacions europees similars como pot ser, per exemple, el Musée d'Ethnographie de Neuchâtel. La creixent i significativa presència en la vida barcelonina del Museu Etnològic va fer que l’Ajuntament de Barcelona arribés a erigir una nova seu per al Museu el 1973, el primer museu construït a Barcelona amb finalitats museístiques des de... 1882! En aquest sentit, cal preguntar-se: per què la creació del Museu Etnològic és, probablement, un cas únic a Espanya i, en certa mesura, també a Europa en el moment en què es va crear (postguerra espanyola i mundial...). En el cas espanyol, cal tenir present que, fins a l'arribada de la democràcia, els museus etnològics existents amb una certa rellevància eren, bàsicament, estatals. La resposta a aquest seguit de preguntes es troba possiblement en la conjunció de vells interessos, a cavall entre la ciència i la política, que es  remunten al Noucentisme, a la Mancomunitat de Catalunya i als projectes de la Lliga Regionalista. Cal recordar que el projecte econòmic, social, cultural i polític de la burgesia catalana, que tenia com a punts de referència el catalanisme, la reforma de l'Estat i l'europeisme, va propiciar la creació des de principis del segle XX d'institucions socials i culturals de tot ordre com Foment Nacional del Treball, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis (1904), la Junta de Museus (1907) o l'Institut de la Dona que Treballa (1921). En l’àmbit etnològic aquesta dinàmica impulsà la creació de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya (1915) que ja va proposar el 1916 la creació d’un museu etnogràfic de Catalunya, o l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria (1922). Arran la instauració de la dictadura del general Primo de Rivera i la dissolució de la Mancomunitat de Catalunya, les dites iniciatives van entrar en un moment precari i moltes d’elles que estaven en projecte no es van poder dur a terme. A partir del 1940 allò que ha estat anomenat com les "restes" de la Lliga, és a dir, algunes persones que van ser presents en les dites iniciatives, van arribar a tenir responsabilitats a la corporació municipal i això va fer que alguns dels antics projectes ara es poguessin fer realitat. El Museu Etnològic va ser un d’ells, gràcies a la figura de Tomàs Carreras i Artau. A la fi, el Museu Etnològic, gràcies al permanent suport de l’Ajuntament i al recolzament d’algunes persones de la societat civil barcelonina que van patrocinar adquisicions i expedicions, va desenvolupar una tasca ben notable, la qual fa que avui Barcelona compti amb uns fons patrimonials etnològics de primer ordre els quals, en si mateixos, esdevenen una extraordinària eina per dissenyar estratègies de futur per a millorar el coneixement cultural propi i aliè.   Lluís Calvo