Festa de la Mare de Déu de Montserrat

El 27 d’abril se celebra la festa de la Mare de Déu de Montserrat, també coneguda amb el nom popular de la Moreneta pel color fosc de la imatge. És patrona de Catalunya des que la va declarar com a tal el papa Lleó XIII l’any 1881, tot i que la imatge i la Basílica on se la venera tenen, des de molt abans, un gran predicament.

La imatge és una Mare de Déu romànica feta de fusta i de menys d’un metre d’alçada. Es creu, per la iconografia i l’estil, que va ser creada a finals del segle XII i representa una figura de dona que és, a la vegada, mare, ja que té el nen assegut a sobre i amb els dits de la mà aixecats en un gest de benedicció. La imatge de la Verge es presenta asseguda en un tron i coronada. Sosté a la mà una bola que representa l’univers i que  acredita la seva divinitat.

No hi ha dubtes pel que fa a la datació de la imatge, però les llegendes populars la consideren més antiga. Es diu que la van trobar uns nens dins d’una cova de la muntanya cap a l’any 880 i que, en intentar traslladar la imatge a una localitat propera, aquesta es va fer tan pesant que no se la podia moure. Allò es va interpretar com un signe que la verge no desitjava ser transportada, cosa que hauria donat lloc a la primera edificació d’una ermita, antecedent del temple posterior i, finalment, de la Basílica actual.

La muntanya de Montserrat és un massís de conglomerat i argiles que constitueix una de les formacions geològiques més singulars de tot Catalunya. No és estrany que la serra atragués ja des d’abans de la fundació del santuari el segle XI, tot d’eremites que s’instal·laven a les coves de la muntanya i duien una vida d’oració. La popularitat de la serra va propiciar que, el segle XI, l’abat Oliba, bisbe de Vic, decidís crear un santuari que es va fer especialment popular entre els segles XIV i XV.

L’arribada d’una Renaixença, ja al segle XIX, que tenia com a referents clars els temps medievals, va acabar convertint Montserrat no només en un centre espiritual de Catalunya, sinó en tot un símbol del catalanisme polític. Durant la Guerra del Francès, el 1814, el temple va ser profanat i la imatge de la Verge va haver de ser traslladada a Barcelona. La catedral, primer, i després l’església de sant Miquel (un temple avui desaparegut que ocupava la pràctica totalitat de la plaça de sant Jaume) van acollir la imatge, que no es va tornar a poder visitar al Monestir de Montserrat fins passada la Desamortització de Mendizábal. El 1844 es va restablir el culte a la imatge que, inicialment, anava vestida de color vermell i blau. Se suposa que va ser en posteriors restauracions realitzades després que la talla fos esculpida el segle XII quan el rostre de la verge, enfosquit pel fum de les espelmes i el pas del temps, va ser pintat de negre a principis el segle XIX i les vestimentes, pintades sobre la imatge en el color daurat que avui coneixem.

Les celebracions de la Diada de la Verge van prendre personalitat pròpia a partir de les Festes d’Entronització del 1947, quan es va instal·lar la imatge de la Verge en un tron nou, una cerimònia religiosa multitudinària que va marcar, després de la Guerra Civil, el retrobament dels catalans i catalanes amb la seva patrona.

Les celebracions en honor a la Verge arrenquen el dia 26 d’abril, quan se celebra la Vetlla de la Mare de Déu de Montserrat. És un acte amb una llarga història, anterior fins i tot a l’establiment de la festa el 27 d’abril. Temps enrere, els pelegrins venien de tota Catalunya per vetllar la imatge de la verge. No ho feien només durant part d’una única nit com es fa avui, sinó durant nou nits consecutives. Els pelegrins que havien acudit a la muntanya passaven les nits senceres, fent torns, als peus de la Mare de Déu. I també ballaven i es divertien. Però els cants i les danses no sempre eren tan purs i moralment acceptables com s’esperava, d’aquí que els responsables de l’Abadia haguessin creat el Llibre Vermell de Montserrat a finals de l’Edat Mitjana que, precisament, estableix els càntics que els pelegrins poden dedicar a la Verge durant la vetlla.

Aquesta vetlla segueix sent, en ple segle XXI, la cerimònia més popular del conjunt de celebracions, especialment entre uns joves que ja no dormen al peu de la imatge sinó que, si es queden a dormir a Montserrat, s’instal·len en les cel·les i espais que disposen a l’efecte les autoritats del monestir.

Al dia següent s’assisteix a oficis religiosos, es ballen sardanes a la plaça situada davant del temple i, és clar, es visita i besa la talla romànica. Si és el cas, es dipositen les ofrenes que s’han dut en una sala annexa. La diada es completa sovint amb una passejada per la serra que, a més de ser un dels grans centres espirituals catalans, no ha deixat de ser mai un paisatge natural d’una bellesa extraordinària.