Jacinto Esteva: l’Antropologia des del cinema

Jacinto Esteva (1936-1985), no venia de les ciències socials. Havia estudiat arquitectura i urbanisme, es va dedicar a la pintura i va acabar els seus dies fent de caçador professional a l’Àfrica. Però de fet és conegut, sobretot, com a cineasta, essent un dels pares de l’Escola de Barcelona (en companyia de directors com Joaquim Jordà). No va ser un creador popular: algunes de les seves pel·lícules no es van estrenar mai, i altres ni tan sols van ser muntades. Però el seu cinema experimental va deixar una empremta molt profunda entre els que veien en el cinema alguna cosa més que un simple entreteniment. Joaquim Jordà ja li va fer el seu particular memorial, el 1990, amb el documental El encargo del cazador. El món del cinema li va retre homenatge, fa un parell d’anys, a la Filmoteca, en l’exposició “Jacinto Esteva, a l’ombra de l’últim arbre”. Fins i tot Pere Portabella, recentment, va estrenar un nou muntatge de Lejos de los árboles, la pel·lícula clau d’Esteva. Darrerament s’ha publicat l’obra completa d’Esteva en DVD, sota els auspicis de la Filmoteca... Però la tasca d’Esteva també tenia connexions profundes amb l’antropologia, tot i que ell procedís d’un camp professional ben diferent. Algunes de les seves pel·lícules recreaven, amb fascinació, però alhora amb repulsió, les tradicions espanyoles. En la seva maduresa, Esteva aniria a la recerca d’una Àfrica mítica, d’animals salvatges i “costums ancestrals”. Tot fugint del seu entorn, i buscant un mític món salvatge, passaria un bon temps a la Centràfrica del dictador i emperador Bokassa I. Esteva va començar a fer cinema als anys 1960, quan l’antropologia espanyola estava a les beceroles, ben lluny de la trajectòria acadèmica que tenia a països com França, la Gran Bretanya o els Estats Units. Però l’obra del creador de l’Escola de Barcelona va quedar molt marcada pel seu interès per l’etnografia. A la seva primera pel·lícula, Notes sur l’émigration. Espagne, 1960, amb Paolo Brunatto, dedicada a l’emigració espanyola a Suïssa, ja explorava la situació de l’Espanya més negra, amb tocs de costumisme, perquè explorava alhora les causes de l’emigració, per una banda, i per l’altra, la vida a Suïssa (la seva obra era tan dura que un grup feixista va boicotejar la seva estrena a Milà i va robar les bobines). El gust pel costumisme també era present a Alrededor de las salinas, un film realitzat a Eivissa, el 1962, tot aprofitant un viatge familiar.  Seria gairebé un documental etnogràfic sobre una professió en vies d’extinció, amb moltes imatges costumistes de Ses Salines (com una baralla de galls); però l’obra entra de ple en el cinema experimental quan el director simula la mort d’un dels treballadors i analitza les reaccions dels seus companys. Però l’obra que mostra millor la fascinació d’Esteva per l’etnografia és Lejos de los árboles, un repàs pels costums més xocants de l’Espanya de l’època. Un film en què Esteva mostrava una gran fascinació pels rituals carregats de crueltat, especialment pels d’origen religiós: el llançament d’un burro des d’un campanar, les ploraneres en un funeral, imatges sagnants de toros, flagelants... Però aquesta fascinació per les grans dosis d’emotivitat irracional es combinava amb un cert rebuig per allò que considerava atàvic, endarrerit i ofegador. A finals dels anys 1960 Esteva aniria a Moçambic, en un altre viatge familiar, i va decidir aprofitar l’ocasió per fer cinema. Per les seves simpaties amb l’esquerra anticolonialista, Esteva va decidir fer, clandestinament, un documental de suport al Front d’Alliberament de Moçambic (FRELIMO), la guerrilla que lluitava contra els portuguesos: Mozambique / Del arca de Noé al Pirata Rhodes. Amb gran risc, tot fent veure que treballava per filmar el safari familiar, va gravar algunes escenes relacionades amb la lluita d’alliberament, com l’àpat servit per criats negres vestits amb aparatosos uniformes de coloraines. Però Esteva no es va limitar a gravar escenes de contingut polític. Ben aviat el va guanyar la fascinació pels rituals, pel misteri, per l’exotisme... A les escenes rodades a Moçambic hi havia un ritual de possessió d’una medicinaire, una escena d’un enterrament d’un jove... En certa mesura, Esteva tornava als temes que ja havia tocat a Lejos de los árboles, ara en versió africana. Però com a aquell documental, a la fi la denúncia política anava quedant marginada davant el pur exotisme. Un procés similar passaria amb La ruta de los esclavos, un altre projecte de documental inacabat, que Esteva volia gravar durant un viatge en què amb uns amics, en sentit invers, van recrear la vella ruta de les caravanes esclavistes. El pla tampoc va arribar a bon port. Entre unes pel·lícules i altres, Esteva en va fer algunes sense cap relació amb l’etnografia; més tard, va abandonar el cinema. Esteva estava fascinat per l’alteritat, per l’alteritat a l’Espanya profunda, i també per l’alteritat al continent africà. Les seves pel·lícules, acabades o inacabades, reflecteixen la hipnosi que provocava, en Esteva, la presència de costums que considerava “irracionals”. La seva anada a l’Àfrica, primer com a turista, després com a caçador blanc i finalment com a traficant de diamants, reflecteix aquesta recerca d’allò que Esteva trobava irracional. El cineasta barceloní, amb grans coneixements tècnics i amb molta sensibilitat, sabia transmetre magníficament aquests temes al reduït però selecte públic de les seves pel·lícules. Però Esteva no deixava de ser un dandi diletant (estava estretament relacionat amb la gauche divine, tot i que a ell no li agradés reconèixer-ho). Mai va estar enlloc prou temps com per fer un documental amb profunditat sobre una societat. I malgrat la seva fascinació, no aconseguia empatitzar amb les poblacions que retratava. Quan rodava La ruta de los esclavos, viatjant a tot ritme i amb molts mitjans, no va aconseguir que les poblacions africanes que es trobava es deixessin entrevistar. El problema era bastant obvi, però tot i així es va sentir molt frustrat. Les imatges d’Esteva ens apropen a l’alteritat, però no tradueixen res. Perquè, a la fi, per a Esteva allò essencial no era tant les seves pel·lícules (ni els seus poemes, ni les seves construccions) sinó la seva experiència. - Gustau Nerín -