L'olimipíada de l'esport popular

Instruïu-vos i sereu lliures

Estimeu-vos i sereu feliços

Associeu-vos i sereu forts

Aquestes eren les màximes que guiaven l'obra de Josep Anselm Clavé. Les societats corals van ser una de les primeres expressions de l'auto-organització de les classes populars a Catalunya. Els obrers arribats a les ciutats industrials, on patien unes condicions de treball terribles, mancats de sanitat i educació, i, per suposat, de qualsevol oferta pública d'oci o lleure, van poder gaudir, a través del cant, d'un espai de socialització, instrucció i suport mutu. Des d'un punt de vista cultural, la migració del camp a la ciutat suposava la pèrdua de referents comunitaris, haver de construir des de zero tot el teixit de relacions socials que tradicionalment havien articulat l'organització i la transmissió dels coneixements populars. En l'àmbit urbà, el lent desmantellament de l'antic règim no només afectava l'aristocràcia i el clergat, sinó també els gremis, l'estructura que havien adoptat artesans i menestrals per defensar els seus interessos, per instruir-se i fins i tot per celebrar les festes populars que es feien a la ciutat. [caption id="attachment_160" align="alignnone" width="800"] Membres de la Societat Coral Euterpe, fundada per Clavé.[/caption] Així doncs, el projecte econòmic del liberalisme no contemplava cap altre paper per al proletariat que no fos treballar de sol a sol. L'única institució a la que tenien dret els obrers era la família, que permetia la reproducció i criança de la mà d'obra, a càrrec dels propis treballadors i a costa del treball no remunerat de les dones. L'any 1855 va tenir lloc a Barcelona la primera vaga general de l'estat espanyol. Va ser precipitada per l'ordre del govern militar que prohibia les associacions obreres i un dels seus lemes era Associació o mort. És evident que la classe obrera va adoptar ben aviat una nova forma d'organització social que substituïa els gremis i les confraries: l'associació. [caption id="attachment_161" align="alignright" width="270"] Celebració del primer de maig l'any 1890.[/caption] L'educació i la cultura, com veiem en els cors d'en Clavé, eren un instrument per fomentar aquest primer associacionisme, però també era una coartada: quan les organitzacions reivindicatives eren prohibides per les autoritats, els seus membres podien seguir reunint-se en entitats que només es definien com a culturals. També va ser així durant les dues dictadures militars del segle XX: la de Primo de Rivera i la de Franco. Però la instrucció dels treballadors no era l'única preocupació d'aquestes entitats obreres. La salut era l'altra gran mancança de la que no es feia càrrec l'estat ni el mercat. Tot i els progressos en l'eliminació de les epidèmies, les condicions de vida a les ciutats eren encara força insalubres: als habitatges petits i massificats s'hi sumaven els fums de les noves fàbriques, que funcionaven amb màquines de vapor. Tot i l'enderroc de les muralles i el creixement dels municipis del pla, Barcelona seguia tenint una enorme densitat de població, i els edificis de pisos assolien alçades record en una ciutat que conservava un traçat medieval. És per això que eren tan populars les sortides al camp obert. Els passejos de Gràcia i de Sant Joan –l'actual passeig Picasso, abans de la construcció del parc de la ciutadella– i la muntanya de Montjuïc esdevenien l'espai de l'esbarjo ciutadà, i ben aviat naixeren també les agrupacions excursionistes. A més de les associacions que s'especialitzaven en alguna d'aquestes activitats, anaven apareixen institucions que intentaven integrar-les totes, augmentant la possibilitat de sociabilitat i organització, i sumant la capacitat econòmica de tots els socis. La forma més habitual que van adoptar aquests grans centres obrers van ser els ateneus. Un bon exemple per entendre el paper d'aquestes institucions el trobem en la joventut del folklorista Joan Amades: Va néixer en una família obrera del Raval, i els escassos recursos econòmics van fer que hagués de deixar l'escola als nou anys. La seva formació, autodidacta, va tenir com a escenari la biblioteca d'un ateneu, l'Enciclopèdic Popular del carrer del Carme, on també va participar en les seccions d'esperanto i d'excursionisme. Va ser a través d'aquesta darrera activitat que s'interessaria pel folklore, disciplina on destacaria com una eminència. Quan els seus amics preguntaven per ell a casa seva, la mare responia: “Aquí veniu a buscar-lo? A l'ateneu és on el trobareu!”. [caption id="attachment_162" align="alignnone" width="1000"] Biblioteca de l'Ateneu Enciclopèdic Popular.[/caption] Aquest és el context en què va aterrar una nova paraula importada del món anglosaxó: sport. La moda va penetrar a través dels europeus de diferent procedència, d'extracte burgés, que vivien a Barcelona dirigint empreses estrangeres o com a tècnics especialitzats de les locals. Inicialment es tractava d'una activitat elitista, reservat a les classes benestants, però ràpidament es va estendre entre les classes populars, creant-se clubs independents i seccions als diferents ateneus, que veien en l'esport una forma més de difondre els valors que defensaven i de fomentar hàbits saludables. Per quantificar la relació entre esport elitista i esport popular, el 1920, quan el Barça tenia només 3000 socis, l'Enciclopèdic n'aplegava 25.000, i comptava amb seccions de gimnàstica, lluita a corda, ciclisme i rugbi, a més d'excursionisme i alpinisme. Abans que sorgís la idea d'organitzar unes olimpíades populars, es va crear el Comité Català pro Esport Popular, que comptava amb les principals entitats i federacions esportives de base, i que en només tres mesos van ser capaces d'organitzar uns jocs on assistirien més participants que a la cita oficial de Berlín. Una altra característica que evidencia l'empremta dels ateneus i altres entitats que entenien l'esport com una manifestació més de la cultura popular, es troba en la inclusió, dins de les olimpíades populars, d'exhibicions folklòriques, amb gegants i nans, castells i muixerangues, orfeons, cobles i esbarts dansaires, reunint fins a 3000 persones del món de les festes populars. [caption id="attachment_163" align="aligncenter" width="602"] Imatge de les barricades del dia 19 de juliol amb cartells de l'Olimpíada, entre els quals es veu un anunciant castells.[/caption] Tot i les aportacions econòmiques dels governs francès i espanyol, i també de la generalitat, el motor d'aquests jocs va ser la ciutadania. L'arribada de forasters per participar i presenciar les competicions esportives va desbordar els hotels barcelonins, i es va fer una crida a tothom que pogués acollir atletes o visitants a casa seva, activant un teixit de solidaritat i suport mutu que estava ben engreixat. El 19 de juliol de 1936, el cop d'estat va frustrar la celebració d'aquelles olimpíades, però el final de la guerra civil i l'entrada dels feixistes a Barcelona, el 26 de gener de 1939, va suposar l'arrasament d'una valuosa tradició obrera d'auto-organització de la cultura popular. Els llibres de la biblioteca de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, on Amades s'havia format, van ser llençats al carrer i incendiats aquell mateix dia.