De mar a mar. Pelegrinatge i postmodernitat

«De mar a mar. Pelegrinatge i postmodernitat» narra el viatge personal de l’antropòloga Elisabet Pertegàs, que va travessar caminant la península Ibèrica, de la mar Mediterrània a l’oceà Atlàntic, pel camí de Sant Jaume.

Cap altre sender oferia les possibilitats de senyalització de llarg recorregut i d’infraestructura que brinda l’antiga via de pelegrinatge a Galícia per explorar totes les connotacions del viatge. La mostra està dedicada a explorar i mostrar un seguit de reflexions construïdes a l’entorn del concepte de «viatge».

La paraula viatge sovint ens trasllada a una realitat idealitzada que té a veure amb espais de llibertat propis, però l’esser humà ha viatjat per molts altres motius aliens a l’imaginari del viatge contemporani propi dels nostres temps. El viatge és una pràctica universal que evoca una figura polièdrica amb multitud de matisos que cal considerar.

El mitjà de transport i la velocitat a la qual ens desplacem són trets del viatge tan significatius com els espais des dels quals partim i als quals arribem, ja que ens condicionen l’experiència perceptiva de l’entorn. Caminar ens permet, sobretot, retornar el viatge a la seva dimensió humana essencial.

Caminar és una experiència d’immersió en un paisatge que es transforma contínuament. Els designis de la natura recauen sobre el caminant sense clemència; el dia, la nit, el fred, la calor, el sol o la pluja marquen la realitat diària. El ritme del caminar provoca una nova forma de mirar i d’organitzar el pensament. Trepitjar la calçada o els vestigis arquitectònics del paisatge humanitzat de l’antic camí a Compostel·la provoca en molts pelegrins la sensació d’estar-se apropant a alguna mena de coneixement ancestral.

D’altra banda, l’estructura ritual del pelegrinatge presenta paral·lelismes clars amb la idea del decurs de la vida sota la perspectiva cristiana. Avançar per un camí ple de dificultats que requereix nombrosos sacrificis ens permetrà arribar a un final gloriós. Portar la casa a sobre implica anar renunciant a tot allò que és superflu i quedar-se amb el que és realment essencial. Aquesta depuració del que és banal, la consciència de la pròpia fragilitat i el descobriment de l’acollida i l’hospitalitat que ofereixen voluntàriament uns estranys esdevenen revulsius que sacsegen mentalitats i provoquen reflexions sobre el tipus de vida de la qual es procedeix.

El fet que tantes persones, vingudes d’arreu del món, vulguin caminar l’antic sender (i repetir-ho diverses vegades) té a veure amb els valors que la societat postmoderna ha trobat en la peregrinació: una població majoritàriament urbana en contacte amb la natura i amb una arquitectura romànica que ha romàs dempeus malgrat el pas dels segles, un camí perfectament senyalitzat, el descobriment dels límits del propi cos i el fet de formar part d’una «comunitat» cohesionada amb forts lligams de solidaritat, resulten irresistibles per a una societat que difícilment troba alguna cosa permanent o fiable.