Comissariat
Departament de Col·leccions. Museu Etnològic i de Cultures del Món.
Dates
26 jun 2025 –
09 nov. 2025
Aquesta petita exposició reuneix una selecció de peces tèxtils adquirides pel Museu Etnològic durant la campanya al Senegal el 1975. Es centra en tècniques de tenyit en reserva —com el bàtik i el frunzit— i proposa revisar les metodologies amb què es van dur a terme els viatges del museu i a qüestionar les narratives construïdes i comparar-les amb les realitats culturals i artístiques del Senegal postcolonial.
La mostra explica l’origen i traçabilitat d’aquesta col·lecció i reconeix els valors simbòlics i socials del tèxtil —identitat cultural, economia, resistència i memòria— dins d’un context marcat pel postcolonialisme i pels imaginaris construïts des de la mirada europea. Alhora, convida a qüestionar les narratives establertes al voltant de les col·leccions.
Amb aquesta proposta, el museu reafirma el seu compromís amb una mirada crítica i plural de les seves col·leccions, apostant per la recerca i la necessària difusió dels resultats com un exercici de reflexió crítica sobre el seu passat.
Seguiu l'enllaç per veure les entrevistes de l'esposició al Youtube del museu.
La tradició del tenyit a l’Àfrica Occidental i la campanya del Museu al Senegal.
La manufactura tèxtil a l’Àfrica Occidental ha jugat un paper històric clau més enllà del vestit mateix, ja sigui com a marcador de diferències socials, objecte ritual, mercaderia o mitjà de pagament. Des dels primers testimonis del teixit de cotó del segle XI, fins al comerç global modern, les teles i tècniques de producció i decoració tèxtil de diversa naturalesa hi han estat presents.
Així mateix, després de les independències de les dècades dels anys 1950 i 1960, la indústria tèxtil va esdevenir un dels fonaments de les polítiques d’empoderament i autonomia econòmica dels nous estats, que aglutinava les tradicions artesanals amb la producció industrial per satisfer la demanda d’una roba amb personalitat i idiosincràsia pròpia. És aquesta creativitat i capacitat de resiliència, amb la incorporació d’elements exògens com el fil de cotó, el teixit a màquina, espècies d’indi de més qualitat o tècniques decoratives d’origen asiàtic, la que explica la supervivència i vitalitat de les tradicions tèxtils africanes.
Entre gener i març del 1975, el Museu Etnològic va dur a terme una expedició al Senegal (estat independent des del 1960) on, amb un pressupost d’un milió de pessetes , el director August Panyella va adquirir 672 peces que van passar a la col·lecció del museu. Entre elles, un conjunt important de teles de cotó tenyides amb blau indi i decoració en reserva. En aquesta mostra s’exposa una petita part d’aquestes adquisicions vinculades al tèxtil i les tècniques del tenyit i alhora s’interroga per les formes i les metodologies d’investigació emprades en aquest viatge.
1. Cotó i indi
Les teles
El tissatge tradicional es basava en telers de doble lliç manuals que produïen bandes estretes de tela de 12 a 30 cm que després s’unien per obtenir peces més grans. Des de l’era moderna, aquest sistema va conviure amb les teles de cotó de fabricació industrial, primer orientals i europees i més endavant, africanes. D’aquesta manera, la presència o no de bandes de tela permet conèixer la tècnica de teixit que es va emprar en la confecció. A l’Àfrica de l’Oest l’ofici de teixidor era fonamentalment masculí.
El tenyit en reserva
Aquesta tècnica, de la qual existeixen evidències a l’Àfrica Occidental des del segle XIII, aconsegueix que a través de diversos procediments, el motiu decoratiu quedi en reserva, sense tenyir, i destaqui sobre el color de fons. La tela se submergeix en el tint i aquest no penetra en les zones reservades. El blau intens de l’indi ha estat un dels tints més apreciats i característics. El treball de tintat a l’occident africà és desenvolupat principalment per dones.
La reserva s’obté fent nusos a la roba, lligant-hi petits objectes, a partir de plecs, cosint-ne algunes parts o bé aplicant cera, sigui manualment o mecànicament mitjançant tampons. En el cas de les teles tenyides amb nusos i frunzits, el procés acabava amb el batanat d’aquesta per eliminar-ne els plecs, les arrugues i les restes del cosit.
Els motius i l’ús
En funció del procediment triat, el resultat pren formes i coloracions diferents: elements vegetals i animals, formes geomètriques o degradats de color. L’elecció del disseny o la manera de portar la tela responen a diferents significats, sovint desconeguts per l’observador estranger.
2. El bàtik
El bàtik (“escriure amb cera” en javanès) és una de les formes d’obtenir un motiu en reserva. Era originari de l’illa de Java (Indonèsia) i es va estendre primer a través dels circuits comercials centrats a l’Índic, i més tard per les rutes transoceàniques establertes pels europeus. Els dissenys orientals van tenir una gran acceptació entre les poblacions de l’Àfrica Occidental, que primer van consumir imitacions europees i poc més tard van apropiar-se de la tècnica.
El bàtik utilitza uns tampons de fusta tallada amb un motiu decoratiu que se submergeix en cera calenta i s’estampa repetidament sobre la tela. Durant el tenyit, la cera resisteix la penetració del color i manté en reserva el motiu. El procediment es pot repetir per obtenir diferents colors i capes. Un cop acabat el tintat, la tela es renta amb aigua calenta i s’hi eliminen les restes de cera.
3. L’expedició: quin Senegal buscaven?
Sobre el paper, els objectius de l’expedició eren molt ambiciosos. En només dos mesos es pretenien estudiar cinc grups culturals i establir les relacions que aquests tenien amb els pobles de l’Àfrica equatorial, els quals es consideraven ja prou estudiats pel museu. Sense cap estudi previ, es projectava l’adquisició de tota mena d’objectes “d’etnologia i art popular senegalès”, que en molts casos es va traduir en la tòpica compra acumulativa de màscares i articles pretesament rituals.
L’expedició, que cercava un suposat Senegal essencial, va ignorar deliberadament tota la modernitat d’un país independent i en plena efervescència cultural i social. Significativament, el teixit que gaudia de major popularitat, el wax, va quedar absent a la llista d’adquisicions. El reportatge fotogràfic de l’expedició fuig dels espais urbans i industrials, de les universitats i institucions culturals, que efectivament es van visitar, per retratar cabanes, paisatges, danses tradicionals i sobretot retrats de tipus antropològic d’evident arrel racista i amb una clara preferència pels subjectes femenins.
En tornar, es va organitzar una exposició titulada “Etnologia y arte de África occidental” (1976), que posteriorment va configurar el gruix de la secció Àfrica Occidental que s’exhibia al Museu Etnològic a Montjuïc, seguint uns esquemes que el Museu d’Art de l’IFAN de Dakar feia cinc anys havia desmantellat i actualitzat. La majoria de les peces tèxtils van quedar guardades en un magatzem sense que se’n fes cap estudi ni publicació.
4. La tradició i modernitat
La convergència en les produccions africanes de tècniques, matèries i gustos d’origen divers permet situar aquestes dins d’una història global de la moda, entesa com una evolució estètica emmarcada entre l’elecció personal i els usos socials. D’aquesta manera, la roba africana esdevé una expressió de l’afirmació individual i col·lectiva de les seves poblacions i un exemple de la interrelació entre modernitat i tradició viva.
5. Qui són els protagonistes?
Els contactes i coneixements sobre el Senegal previs a l’expedició eren limitats. D’entrada, els contactes quedaven reduïts a aquells que pogués proporcionar l’ambaixada espanyola a Dakar. El mateix dia de la sortida, l’alcalde de Barcelona adreçava una carta al president senegalès Léopold Sédar Senghor informant sobre el viatge i la col·laboració de l’ambaixada.
Entre els col·laboradors senegalesos va destacar clarament la figura de Bodiel Thiam, l’actiu etnòleg i cap de la Secció Etnogràfica del museu de l’Institut Fondamental d’Afrique Noire (IFAN). Thiam va posar August Panyella en contacte amb el director de l’IFAN, l’arabista Amar Samb, va cedir-li bibliografia, va acompanyar Panyella als antiquaris de Dakar, li va facilitar els tractes, i fins i tot va col·laborar en les tasques de classificació i inventari.
Una segona persona indispensable va ser N’Dao Saliou, un jove tallista i pintor de 19 anys veí de Grand Dakar que Panyella va contractar com a ajudant durant el seu recorregut pel país. Saliou hi va col·laborar, va assessorar-lo en algunes compres i li va oferir l’hospitalitat de la seva família i l’accés als seus coneguts.
6. El tancament d’una etapa
El viatge de l’any 1975 al Senegal va ser la penúltima expedició a l’estranger del museu; s’iniciava el tancament d’una etapa començada el 1952. Aquesta expedició, revestida com les anteriors de treball de camp, pràctica científica i a la vegada d’experiència exòtica, es va nodrir d’objectes a través de la compra en els mercats, antiquaris i joieries de les ciutats principals. A més, el paper de Dakar com a principal port de l’occident africà va obrir la possibilitat d’incorporar al museu també peces d’un àmbit territorial més ampli, com Mali, Costa d’Ivori, Benín o Nigèria.
El que es considerava treball de camp i aventura —dies de viatge entre desert i sabana, conèixer pobles i persones, travessar els rius Gàmbia i Casamance—, contrasta amb la quotidianitat dels mercats, la compra descontextualitzada, la burocràcia de les duanes i els permisos d’exportació. El Senegal ja comptava, com qualsevol estat modern, amb una política i normativa relativa a l’exportació i el foment de l’artesania.
Galeria d'imatges
Altres exposicions que et poden interessar