El cercle màgic

Quan juguem, en grup o en solitari, tracem un cercle màgic al nostre voltant. No és ben bé que s’aturi el flux de la vida quotidiana, perquè el nen que juga a pilota al carrer sent el crit que li diu que el dinar és a taula. Més aviat tracem un cercle màgic al mig del flux, una mena d’illot on jugar, i mentrestant el riu de la vida ens passarà a banda i banda. El cercle màgic del joc és permeable, però és prou màgic com perquè perdem el món de vista una estona. Hi ha jocs i sobretot jugadors que, quan hi son, semblen abduïts.

            Al segle XIII Alfons el Savi es va fer fer el seu Llibre dels jocs i els va diferenciar segons es juguessin asseguts, drets o a cavall. S’ha de dir que només s’ocupava dels que es juguen a cadira, com els escacs, els daus, els jocs de tauler, i això és perquè eren jocs aptes per a tothom. Per a dones, que no cavalcaven o vivien enclaustrades, i per a homes vells o dèbils, que ni anaven a cavall ni caçaven, jocs que també eren aptes per als presoners i els navegants, que bé s’havien d’entretenir. A diferència d’altres jocs més físics, el tauler-univers idealitza l’acció en un espai petit i simbòlic que, no obstant això, pot viure’s i sentir-se infinit. Només cal veure la varietat i la riquesa dels jocs de rol. Dos, quatre, sis jugadors construint i ensorrant imperis, manejant multitud de personatges i d’habilitats, multiplicant les derives narratives —en una taula.

Adrià Pujol