Festes d'arreu: Krishna Janmashtami

El passat dijous se celebrava el naixement de Kṛiṣṇa, i els mitjans indis es van fer ressò d'una pregunta ben curiosa: Què tenen en comú la cultura catalana i el culte hindú a aquest déu?

El passat 25 d'agost, ens trobàvem just a mig camí entre la lluna plena i la lluna nova, i segons el calendari lunar hindú, ens trobàvem en la meitat fosca del mes, quan la llum nocturna està minvant. La paraula Kṛṣṇa significa fosc en sànscrit, i és per això que al centre d'aquest període, durant el mes de Shravana, se celebra el naixement de Kriṣṇa.

Fa uns mesos vam explicar què significa Kriṣṇa dins del complex politeisme hindú, i també assenyalàvem les similituds entre les llegendes d'aquest déu i les del Jesús cristià. En relació amb el seu naixement, trobem una història molt semblant a la persecució d'Herodes i la fugida a Egipte.

Tant a l’Índia com arreu del món, hi ha molts rituals relacionats amb el naixement de Kriṣṇa, que inclouen peregrinacions als indrets que assenyalen les llegendes, oracions, espectacles de dansa i música, intercanvi de regals i diferents menges típiques d'aquesta data. Però cal tenir en compte que no tots els hindús són seguidors d'aquest déu. A Barcelona podem trobar persones d'origen indi i hindú que ni tan sols coneixen aquesta data, alguns que ho celebren en la intimitat de casa seva i altres que participen en petits actes públics.

Però si hi ha una tradició que ens pot cridar molt l'atenció a Catalunya, per la seva familiaritat, és la del Dahi Handi practicat pels govinda a l'oest de l'Índia. Té el seu origen en les llegendes sobre el  Kriṣṇa nen i la seva afició per la mantega i altres productes lactis, que furtava als seus veïns donant lloc a anècdotes entre el punt còmic i la cosa transcendental. Dahi Handi vol dir pot de terrissa ple de mantega, i el ritual consisteix a penjar-ne un en un lloc elevat i arribar-hi construint una gran torre humana, per trencar-lo i que en regalimi el contingut.

Resulta inevitable comparar-ho amb els castells, i de fet aquest any ha estat molt comentat a les xarxes socials de l'Índia. L'origen de la comparació es deu al fet que les autoritats locals volen prohibir que les torres s'aixequin més de 6 metres de terra i que hi participin menors de 12 anys. Descobrir que en un racó d'Europa es realitza una pràctica molt semblant, on infants pugen dalt de construccions humanes de fins a 9 pisos, i que fins i tot és reconegut per la UNESCO com a patrimoni de la humanitat, ha servit als govinda per assenyalar la injustícia de la prohibició.

Més enllà de la polèmica, aquest emmirallament entre dues tradicions que fins a l'actualitat havien passat desapercebudes per a la majoria a tots dos països –tot i que s'han realitzat intercanvis entre govindes i castellers des del 2006– ens serveix per pensar en la diversitat i al mateix temps la similitud de les cultures humanes, que partint d'orígens i significats molt diferents han convergit en formes i tècniques força semblants.