02SET.2020
És un cap de setmana d’estiu. Al costat de la gandula on prenc el sol, hi passa una corrua de formigues que en el pic de la calor canicular, transita a prop de la piscina. Prou lluny perquè cap esquitx d'aigua amb gust de clor pugui impactar i provocar una desgràcia en la ben organitzada columna que avança decidida sense aturador. Unes van atrafegades cap a la part enjardinada, d'altres tornen carregades de brins de branques en direcció la boca del seu niu, construït estratègicament uns metres més enllà, sota l'ombra d'una frondosa sàlvia. Paral·lelament, a la mateixa hora, malgrat les restriccions en els desplaçaments motivades per la pandèmia, per les carreteres del país s'hi belluga nerviós i a batzegades un altre formiguer. Centenars de milers de conductors, carregats i angoixats, escalivats per la calor desplaçant-se en la mateixa direcció però amb objectius o destinacions diferents. Tots i cadascun d'ells tenen en comú que malgrat estar al volant de cotxes diferents van a pas de tortuga. Tots i cadascun d'ells són víctimes de la síndrome dels embussos segurament generats per ells mateixos. I paradoxalment i sense saber-ho, tots i cadascun d'ells tenen la solució a les seves mans per acabar amb els inexplicables embussos. Encara que sembli mentida, l'organització d'un formiguer en moviment és molt millor, més efectiva, pràctica i eficient que la caòtica i pretesament ben organitzada i ben regulada societat humana.
Martí Gironell
Museu Etnològic i de Cultures del Món
