13OCT.2020
A la seu de Montjuic del Museu Etnològic i de les Cultures del Món hi ha una exposició que es titula Les cares de Barcelona.
Una exposició estable i inestable alhora, perquè des que es va inaugurar que ha anat canviat de fesomia sense perdre el caràcter primigeni. En podríem dir una exposició mutant, vibràtil com allò que exposa, la ciutat, una ciutat.
Una exposició presentista que falca els peus en el passat recent i no tant recent de la metròpoli i una exposició de futuribles, per com mira de caçar en directe les dinàmiques humanes que es donen a Barcelona.
L’antropologia és una disciplina que no defuig el passat de les institucions humanes, en el sentit que el passat pot donar eines per entendre com som ara i aquí. Ara bé, les anàlisis de tall històric o arqueològic, quan es tracta d’escatir com som, què fem i per què ho fem, no acaben d’explicar, per exemple, com pot ser que dues persones, l’una als antípodes de l’altra, dues persones amb una història comunal diferent, amb vides divergents (pel que fa a la classe, a la geografia, l’idioma matern, fins i tot l’època, etc.), dues persones sense passat comú puguin arribar a tenir una concepció semblant del món i puguin arribar a actuar de maneres gairebé idèntiques. En aquest sentit, l’antropologia investigarà la lògica d’aquesta coincidència, enllà dels paràmetres suara apuntats.
Museu Etnològic i de Cultures del Món
