Ciència i Innovació

Llicenciada en ciències ambientals i doctora especialitzada en la contaminació, Anna Gómez va entrar a l’Agència de Salut Pública de Barcelona el 2007 com a tècnica de qualitat de l’aigua i consum. Va passar el 2016 a liderar el Servei d’Intervenció Ambiental i des de fa tan sols un any (2024) exerceix com a cap del Departament de Salut Ambiental.

Quines feines inclou el departament i què suposa aquest nou càrrec?

Fem incidència sobretot en la vigilància ambiental i l’impacte que tenen els diferents contaminants en la salut. En general, es divideix en dos serveis o àmbits diversos: un de qualitat i informació ambiental i l’altre sobre les plagues urbanes.

Com a feina més concreta, em motiva especialment, perquè és la que volia fer quan estudiava. Més que res perquè et permet posar en pràctica la teoria, assessorar i recomanar per millorar l’entorn urbà, la vida dels ecosistemes, la salut dels ciutadans i al final, també la qualitat de vida.

La part bona és aquesta, es pot influir en les decisions que s’han de prendre. La dolenta són aquells procediments, en l’àmbit d’administració, que fan més lent o dificulten el progrés.

La qualitat de l’aire està directament relacionada amb la salut de les persones, i també dels diversos ecosistemes de l’entorn. Com qualificaries l’evolució del seu estat a la ciutat?

S’ha avançat però encara cal millorar més. El progrés ha vingut sempre acompanyat de les diverses directives europees, que han impulsat un marc mínim d’actuació que ha reduït contaminants. Per exemple, elements com és el plom (estès abans en carburants) o també el diòxid de sofre (derivat de la crema de combustibles com ho és el fuel dels vaixells) s’han reduït fins a quedar-se en uns nivells poc preocupants.

Tot això ha anat acompanyat de l’esforç per comunicar i modernitzar tota la xarxa de mostreig i els informes anuals. L’Ajuntament de Barcelona va començar a analitzar els contaminants als anys seixanta. Però de forma més concreta i decidida tot va anar molt més de pressa amb la creació i inici de funcionament, el 2003, de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Van començar a fer-se informes anuals el 2008 i es van anar consolidant les estacions habilitades i altres eines de mostreig com són els dispositius mòbils.

Des de l’any 2018 aquests informes van passar a incorporar els nivells d’impacte en la salut, i també una descripció més acurada per districtes (ja que fins aquell moment sols diferenciaven d’acord amb les estacions).

L’informe 2024 deixa clares dues coses. Diríem com a titular que anem millor però que estem encara un xic lluny del que seria l’ideal. Corrobores aquestes afirmacions?

Sense cap mena de dubte. Per entendre-ho més a fons cal considerar que hi ha tres valors de referència. El primer, el més permissiu el marca la norma europea que és vigent (Directiva 2008/50/CE) per a tots els contaminants. El segon és el de la legislació que restringeix tots els valors a partir de l’any 2030 (Directiva 2024/2881/CE). I el tercer, i el més estricte, és la guia de protecció per la salut elaborada per l’Organització Mundial de la Salut. Diguem que ara, i no ha estat sempre així, complim almenys la llei vigent. Però en alguns contaminants, els que més efectes provoquen (com el diòxid de nitrogen, les partícules més fines PM10 o PM2,5 i també ozó) estem per sobre tant de la guia de l’OMS com del que marca aquesta nova directiva.

Entre els compostos que s’analitzen ens centrem en aquests tres: l’ NO₂ (diòxid de nitrogen), PM 10 (partícules entre 2,5 i 10 micròmetres, µm) i PM 2,5 (partícules menors a 2,5 micròmetres). El primer va rebaixant els seus nivells i es manté, per segon any consecutiu, dins dels valors legals permesos (40 µm/m3 de mitjana anual). Com es crea, quin és l’impacte que té i com es pot reduir més?   

El diòxid de nitrogen sorgeix de la combustió de les indústries i dels motors dels vehicles (com a fonts més preeminents). Però d’una forma especial a la ciutat va vinculat a aquelles àrees amb molt més trànsit rodat. Causa efectes adversos en la salut, especialment a les vies respiratòries, i també pot induir a tenir una menor resistència a malalties infeccioses. D’ençà de l’any 2005 té una tendència progressiva a la baixa i ha estat sols els últims anys (de 2020 en endavant) que ja s’ubica dintre dels valors legals (per sota de 40 µg/m³ com a mitjana anual). Per reduir-lo evidentment i de manera molt directe, cal baixar el volum de cotxes i vehicles amb motor que circulen per la ciutat.

Les partícules PM 10 i PM 2,5 tenen, en canvi, un origen més divers. D’on venen exactament?

Doncs de fonts molt més diverses. Es designen pel seu gruix (el diàmetre aerodinàmic) i provenen tant de vies naturals (com el cas de la sal marina o els minerals en suspensió) com també de les emissions que es generen a les obres, a la indústria i també en altres reaccions.

Aquests dos grups de compostos es mantenen força estables d’ençà de l’any 2013 però per sobre dels nivells que serien òptims. Ens hauríem de preocupar?

Les partícules tan fines, respirades sigui a curt o a llarg termini, provoquen afectacions respiratòries i altres cardiovasculars. Afavoreixen també el càncer de pulmó i poden tenir alguns efectes adversos relacionats amb l’embaràs. D’altra part, s’ha demostrat que poden portar conseqüències pel desenvolupament neurològic dels infants i poden també anar associades a certes malalties cròniques com és el cas de la diabetis.

Però aquestes afirmacions estan basades en diferents comprovacions i nous estudis que es van actualitzant. Cada cert temps es revisa aquesta evidència i els valors que poden causar afectacions. Aquells establerts per l’OMS, tot i que baixos, poden tenir conseqüències depenent de les persones, però almenys es consideren com a llindars més segurs. El que falta és veure la correlació i els efectes en conjunt de concentrar en un mateix punt a diversos contaminants.

Per mirar de reduir-les, s’han ideat solucions com són els filtres en vehicles, o també en les xemeneies. Les han rebaixat un xic però no han fet prou, cal anar encara més enllà i prendre remeis estructurals.

A l’informe s’hi detallen també altres contaminants, com és l’ozó (O₃). D’on prové i com el podem reduir més?

L’ozó sorgeix de les reaccions a l’atmosfera de substàncies com el diòxid de nitrogen (NO₂) o els compostos orgànics volàtils (aquell grup d’hidrocarburs que tenen un estat gasós a temperatura ambient). Especialment la calor (la radiació a uns certs nivells) provoca canvis (trencaments) en les molècules i fa que els radicals d’oxigen conflueixin i acabin formant O₃ (Ozó). És, per tant, un derivat de tot el cúmul de substàncies que volten per la ciutat, i es genera, especialment a l’estiu. Contràriament al que passa amb el diòxid de nitrogen, amb el vent s’escampa més i malgrat que s’hagi generat a Barcelona, tot sovint en veiem grans concentracions a altres indrets com ho són la Plana de Vic o la Cerdanya.

L’ozó causa també efectes molt nocius per la salut, provoca irritació als ulls, a les vies respiratòries, mals de cap, disminució de la funció pulmonar, lesions al fetge, als ronyons o també al sistema central. I en el cas dels vegetals, en redueix la capacitat fotosintètica.

D’altra banda, en l’informe, hi apareixen compostos com el benzè (C₆H_6), el monòxid de carboni (CO) o el diòxid de sofre (SO_2). Ens n’ha de preocupar algun?

Molts encara hi són presents però en quantitats poc rellevants. Cap d’aquests traspassa els valors establerts pel document guia de l’OMS. El que cal indagar més són tots aquells contaminants que encara no es monitoritzen i que surten mencionats en la nova norma europea. Per exemple, el cas del carboni negre, un producte de la combustió incompleta de motors (sobretot dièsel), d’estufes o de la fusta, que acaben formant el sutge, o de partícules més fines, gairebé imperceptibles, i amb alta capacitat per penetrar i acumular-se en els teixits.

Mesurem, per altra part, les emissions que poden derivar del Port, que hem constatat que disminueixen segons es van allunyant del seu origen. Aquí el níquel serveix com a traçador per calibrar-ne la seva concentració que ja és més baixa en estacions com Verdaguer o la plaça Universitat.

Poc a poc caldrà parar més atenció i afinar més, especialment, en el cas del carboni negre.

Com afecten totes aquestes substàncies, la salut dels ciutadans i de l’entorn?

Doncs les xifres són molt clares. Es calcula a l’informe que actualment els valors de contaminants han provocat a Barcelona (en el període 2020 – 2024) 1.300 morts cada any (un 8% del conjunt de morts naturals), 800 casos d’asma infantil i uns altres 120 anuals també de càncer de pulmó. Les xifres s’han rebaixat respecte l’anterior període  (2018-2019) però podrien ser un 38% més baixes si es compleixen els llindars estipulats per la nova norma europea.

Per efectes, a banda dels ja descrits, tota la contaminació crea problemes cognitius, conseqüències a llarg termini, i fins i tot també accelera la demència. És important implicar aquí al sector mèdic i comunicar les xifres al conjunt dels ciutadans perquè en puguin ser ben conscients. A hores d’ara ja existeixen col·lectius que s’han unit per conscienciar i lluitar per un aire més net com ho és Eixample Respira.

El Pla Clima, aprovat el passat 2024, és el marc per prevenir les afeccions?

És un nou pas endavant però ara caldrà complementar-lo amb mesures més concretes. S’han pacificat carrers, i altres mesures com les Zones de Baixes Emissions han ajudat a reduir el nombre de vehicles, però encara hi ha molts cotxes. L’espai verd o els carrers per a vianants ajuden molt però sols prop d’allà on es situen. Cal ampliar i fer més globals les solucions que passen també per reforçar el transport públic, l’urbà i l’interurbà, i la xarxa de mercaderies. I potser també mesures coercitives, com més penalitzacions, per rebaixar uns nivells de trànsit que són encara elevats a les grans vies.

En general, la qualitat de l’aire té un problema, i és que afecta a moltes administracions i múltiples departaments i així és difícil avançar. Però confiem que les mesures que s’aproven, la feina que va avançant des d’aquí a l’ajuntament i l’adopció de la nova llei europea ajudaran a accelerar aquest progrés cap a una atmosfera més neta.

Com es pot avançar més per assolir un aire més net a la ciutat de Barcelona?

Cal ser encara més estrictes i impulsar un marc de ciutat que redueixi els seus viatges, i que els faci amb altres mitjans de transport com és la bici. Aquesta transformació que molta gent pot observar com un escull s’ha d’explicar en positiu per tal d’afavorir aquest canvi. I pensar que una ciutat amb molt menys trànsit, significa també tenir menys soroll, menys accidents, molt menys estrès, menys pol·lució i al final tot un entorn més amigable, amb molts més vincles socials, un aire net i més salut.

Que podem queda ben clar. Durant la COVID-19 amb molt pocs dies, van baixar d’una forma considerable els nivells d’ NO₂. Amb l’esforç de tots plegats podríem tornar a arribar a aquell punt.