Ciència i Innovació

Llicenciada en arquitectura (UPC), màster en Teoria Crítica i Museologia (MACBA), i doctorada amb el projecte “Sensing Infrastructures: Un examen espacial del poder tou, la partícula neutrí i els laboratoris subterranis de física fonamental” (2024), Blanca Pujals es defineix com a arquitecta, cineasta i doctora en Philosophy, Visual and Material Cultures. Forma part del grup de treball internacional DMAMCM (Dark Matter-Anti Matter-Condensed Mater), un estudi col·lectiu que indaga sobre com els conceptes de la física quàntica i les matemàtiques conceptuals ens poden ajudar a pensar sobre política i socialitat. Els seus projectes han viatjat per Europa, Regne Unit, Estats Units, Suïssa, Colòmbia i l’Antàrtida.

Blanca, benvinguda. Aquest any t’hem vist molt activa en esdeveniments com la Biennal Ciutat i Ciència (18 al 23 de novembre). En el teu treball la física, la filosofia, l’arquitectura o l’art s’entrellacen. Com entens aquesta trobada entre disciplines i com la vas traslladar a la Biennal?

Per posar un concepte de la física, la difracció, tal com la proposen autors i autores com Donna Haraway o Karen River Barad, implica la possibilitat d’entendre diferents pràctiques les unes a través de les altres, produint resultats que emergeixen de narratives o llenguatges que, a priori, es considerarien diferents. La separació de pràctiques, en el que se solen anomenar categories o disciplines, és una separació bastant recent, potser més relativa a una visió utilitària que real, ja que les pràctiques s’entrecreuen i interfereixen constantment, i no pensar-les com a separades ens ofereix l’oportunitat de veure com es generen les diferències i els vincles entre elles, i quins efectes particulars produeixen.

Has desenvolupat una trajectòria que travessa l’arquitectura, el pensament crític i la recerca visual. Pots explicar-nos més sobre la teva pràctica i com es connecta amb les infraestructures tecnocientífiques contemporànies que investigues?

La meva recerca espacial s’articula en formats narratius, textuals i audiovisuals per analitzar els processos materials i polítics que sostenen les infraestructures tecnocientífiques contemporànies. M’interessa la infraestructura entesa com a conjunt de sistemes sociotècnics i ecològics que organitzen la vida, i que sovint romanen invisibles fins que es trenquen o fins que prestem atenció al treball, també invisible, que les manté. En el camp de la física de partícules, estudio com el coneixement fonamental es materialitza en laboratoris subterranis que funcionen com a infraestructures en si mateixos. Aquests espais no només observen l’origen de l’univers, sinó que també transformen territoris, recursos i relacions polítiques transnacionals. La meva mirada des de l’arquitectura i la política se centra justament en aquesta doble dimensió: la científica i la territorial.

El teu projecte doctoral i audiovisual, Quantum Sensing Infraestructures, ens endinsa en el món de la física teòrica i experimental. Què et va despertar l’interès per aquests espais invisibles i quina lectura en fas des del punt de vista de l’arquitectura i la política?

El projecte va néixer de la fascinació pel neutrí, una partícula gairebé immaterial que només es pot detectar en laboratoris subterranis equipats amb sensors molt sensibles. Aquests espais, sovint inserits en muntanyes, gel o masses d’aigua, funcionen com a “arquitectures per a matèria espectral”, on es troben geologies antigues i ecosistemes extremòfils.

Seguir-ne les traces m’ha portat a paisatges remots i infraestructures subterrànies que evidencien la dimensió geopolítica de la ciència fonamental. Tot i la seva aparença neutral, aquests laboratoris transformen territoris, impliquen grans consums energètics i s’inscriuen en xarxes i tractats internacionals.

Espais com el CERN, l’Antàrtida o Canfranc mostren com la recerca fonamental participa en processos de diplomàcia i soft power, projectant lògiques polítiques i energètiques cap al subsol i generant efectes ecològics i culturals en llocs sovint remots o en disputa.

Ets membre del col·lectiu internacional DMAMCM on treballeu per pensar com la física quàntica pot inspirar noves formes de socialització i política amb figures com Karen River Barad o Denise Ferreira da Silva. Què t’ha aportat aquesta experiència i quines idees t’han resultat especialment inspiradores? Quines creus que són més rellevants per a la societat?

Formar part del col·lectiu DMAMCM (Dark Matter-Anti-matter-Condensed Matter) ha estat molt enriquidor perquè permet abordar la física quàntica des d’una perspectiva política i social. El grup qüestiona categories com causalitat, agència o espai, i les replanteja a partir de conceptes quàntics. La noció d’intra-acció de Karen Barad, segons la qual les entitats no existeixen abans de relacionar-se, sinó que es co-constitueixen, obre maneres d’imaginar formes de socialitat més interdependents. També és clau la idea de “diferència sense separabilitat” de Denise Ferreira da Silva, inspirada en la no-localitat, que permet pensar la diferència sense fronteres fixes.

Així mateix, la reinterpretació del buit quàntic com un espai ple d’activitat, que treballen autores com Barad o Fred Moten, serveix per pensar la invisibilització de certs cossos i comunitats. En conjunt, totes aquestes aportacions ofereixen noves eines per repensar la convivència i les estructures socials que modelen el nostre món.

Com es pot comunicar o traduir aquesta combinació de ciència dura i pensament filosòfic, a un públic no especialitzat sense perdre’n la complexitat?

He abordat la física quàntica des d’una perspectiva espacial i material, llegint-la a través de les infraestructures que la fan possible. Aquest enfocament mostra que la ciència fonamental no és neutra, sinó que s’inscriu en xarxes territorials, energètiques i polítiques. Per això treballo també amb narratives fílmiques i literàries, que ajuden a fer sensible el que és abstracte.

Des del 2016 investigo el neutrí, la “partícula fantasma”, i el seu imaginari em va portar a desenvolupar el concepte d’“horror quàntic” en el projecte GRAPA, en diàleg amb investigadors de l’IFAE. Aquesta línia ha obert noves maneres de pensar la recerca i l’abisme del desconegut que implica la física de partícules. Durant el projecte també vaig fer deteccions de partícules a la Mina de Sal de Cardona i al subsol de Barcelona, per mostrar que la física de partícules no és exclusiva de grans laboratoris: la matèria que estudia és present arreu i es pot explorar des de contextos molt més propers.

Has presentat projectes a institucions de tot el món, de Londres a Ljubljana, passant per Barcelona. Què creus que poden aportar espais com la Biennal Ciutat i Ciència a aquest debat internacional entre art, ciència i societat?

Barcelona és un context interessant pels centres i investigació científica existents, que a més col·laboren amb centres i recerques internacionals – com per exemple amb el CERN en el cas de la física de partícules-, i una comunitat d’artistes i espais, com Hangar o el CCCB, que ja fa anys que treballen en aquestes interseccions. Esdeveniments com la Biennal de Ciutat i Ciència poden donar continuïtat a visibilitzar i seguir generant trobades perquè les diferents pràctiques científiques, artístiques i la societat es trobin fora dels seus espais habituals.

Finalment, si haguessis d’imaginar la ciència del futur, una ciència més democràtica, sensible i connectada amb el planeta, com la visualitzaries?

Després d’anys treballant amb físics de ciència fonamental, no crec que estiguin desconnectats del món. Tot i que la seva recerca és abstracta, està profundament condicionada per realitats polítiques, materials i socials. Sovint, la distància no prové dels científics, sinó de les estructures econòmiques, polítiques i ideològiques que regulen com es produeix i circula el coneixement.

El finançament públic tampoc garanteix automàticament una ciència més democràtica, ja que també respon a estratègies geopolítiques. El repte és pensar per a qui i amb quin propòsit fem ciència. A futur, m’agradaria una recerca que no quedés absorbida per narratives transhumanistes o tecnoutòpiques, sinó que mantingués una mirada crítica a les seves implicacions materials, ètiques, ecològiques i socials.