Ciència i Universitats

Entrevista de Sergi Macià i Muñoz per a Barcelona Ciència i Universitats i Núvol.

Clara Prats Soler, nascuda a Barcelona, és filla d’una biòloga i un músic, professora de la Universitat Politècnica de Catalunya, coordinadora del grup de Biologia Computacional i Sistemes Complexos i membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Durant la pandèmia del coronavirus, ha estat una coneguda figura mediàtica que mantenia informat el país de la situació.

Clara, més enllà de la docència i la investigació, t’hem vist assíduament en els mitjans de comunicació. Com has viscut aquest boom mediàtic?

De fet, tot va arrencar a la ràdio, a RAC1 amb en Xavi Bundó. Ens van demanar al grup de la UPC assistir-hi regularment els dissabtes al matí per explicar què era tot allò que estava passant al món. Tothom anava una mica perdut… Jo intentava traduir una situació complexa a la societat, que no tenia per què saber ni tenir bases de dinàmica epidemiològica o dels conceptes que hi ha darrere.

T’has convertit en una científica mediàtica…

De fet, per a mi l’exposició als mitjans no és un tema que m’hagi cridat mai l’atenció, però en aquell moment, com a grup de recerca, vam pensar que era important. Si volíem que la gent tingués comportaments epidemiològics conscients, era important fer aquesta tasca de comunicació, de divulgació, d’explicar conceptes, d’explicar sobretot el perquè de les restriccions. Els números, si no s’entenen, no ajuden la societat.

Abans de la pandèmia, amb el teu grup de recerca, ja feies models matemàtics per explicar comportaments biològics complexos. Des de quan s’utilitzen, aquests models?

Ara podria estar parlant una hora (riu). Els models matemàtics fa molt de temps que existeixen. Però, a partir del segle XX, amb les noves tecnologies, se’ns han obert moltes portes: a mesura que els ordinadors han augmentat en potència i ha crescut l’abast de les bases de dades, hem pogut resoldre problemes més complexos. Jo sempre dic als meus alumnes que la física és molt senzilla -i llavors em miren amb cara de no creure’m-, però és que la biologia és molt més complexa! Coses que en física es poden respondre amb un paper, un llapis i una calculadora, en biologia necessites un ordinador amb molta potència i moltes dades per analitzar.

Però fins a quin punt són fiables les prediccions que en resulten?

La predicció és l’últim graó d’una cadena. El model, d’entrada, serveix per comprendre millor un determinat sistema. Tu planteges unes hipòtesis, aquestes hipòtesis les formules en unes equacions, en uns algoritmes, i, quan ja descriuen força bé la dinàmica d’un sistema -ja el tenim parametritzat, que en diem- el fem passar per una fase de validació, on contrastem les predicció amb les dades. Així, podem entendre el grau d’incertesa en les respostes del model, ja que qualsevol predicció és, per definició, imprecisa.

Com de precises han estat les prediccions en la pandèmia?

Durant la primera onada, podíem predir a dos o tres dies vista. A mesura que hem anat coneixent millor l’epidemiologia del SARS-CoV-2 i que les dades han estat més robustes, la finestra de predicció fiable ha anat augmentant fins a dues, tres o fins i tot quatre setmanes, en funció de la situació. Tecnològicament, però, encara hi ha coses que són molt impredictibles, com per exemple el moment en què una onada començarà a créixer. Per tant, en aquest punt, la predicció torna a ser d’uns pocs dies.

La intel·ligència artificial (IA) és al punt de mira aquests dies. Fins a quin punt es podrà aplicar la IA en les prediccions?

Les eines d’intel·ligència artificial són molt potents, però jo crec que s’han d’utilitzar de forma coordinada amb els models més aviat mecanicistes, ja que finalment aquestes eines són caixes negres que ens permeten fer una predicció, però no ens expliquen el perquè d’aquells resultats. Quan tu construeixes un model, tu el fas basat en unes hipòtesis, en general en un coneixement molt més fi del sistema. Jo em miraria l’IA com a eina complementària.

De fet, hem vist que el Chat GPT prefereix inventar-se una resposta a reconèixer que no en té cap…

Exacte, i d’aquí que una de les feines del modelitzador sigui discernir si la informació obtinguda prové d’una base biològica fiable.

Canviant de tema, en ocasions has comentat que durant la pandèmia fèieu servir indicadors que la societat entengués fàcilment, com el nombre d’infectats, el nombre de malalts, el nombre d’hospitalitzacions i el de defuncions. Així, també podeu estimar la pressió exercida sobre el sistema sanitari. Es fan servir aquestes informacions per organitzar el sistema sanitari millor i evitar-ne la saturació?

Una cosa és que puguem obtenir la informació i l’altra que puguem evitar-ne la saturació. Constantment s’utilitzen models predictius per a grips o per a bronquiolitis en pediatria, per exemple, que poden ajudar a dissenyar campanyes d’immunització, a gestionar la disponibilitat de llits o a reforçar el personal sanitari dels centres d’atenció primària. Però aquestes prediccions avui dia no es fan servir per a articular mesures de comportament poblacional, com es va fer durant la pandèmia.

D’ençà de la pandèmia, s’ha consolidat el perfil de l’enginyer o epidemiòleg d’hospital?

L’entrada de nous professionals no sanitaris en el món sanitari és un tema complex que és a sobre la taula ara mateix. No només per oferir models, sinó també per a l’anàlisi de dades o per al diagnòstic amb eines d’intel·ligència artificial. La pandèmia ens ha permès crear xarxes de col·laboració que s’han beneficiat de la integració d’aquests professionals… Això està funcionant molt bé. Hi ha camí per fer, i hem pogut veure que és un canvi necessari. Des del GIPS, el Grup Interdisciplinari de Professionals Vinculats amb la Salut, una iniciativa del Col·legi de Metges de Barcelona, estem treballant precisament en tot el que envolta la incorporació de nous perfils professionals, i jo estic de presidenta de la Comissió Gestora d’aquest grup.

Xarxes de col·laboració?

Sí, per exemple, a nivell de pediatria, nosaltres participem en una xarxa de pediatres que agrupa més de 150 o 200 professionals de tot Catalunya: la COPEDI-CAT. Es va crear durant la pandèmia, però l’hem mantinguda i allà compartim inquietuds i dubtes sobre l’evolució de malalties que van sorgint i duem a terme projectes de recerca de forma interdisciplinària. Nosaltres treballem diàriament per intentar contestar aquestes preguntes a través de l’anàlisi de dades i la modelització.

El Departament de Salut ja fa dos anys que està impulsant, a través del SIVIC, que és el nou Sistema d’Informació per a la Vigilància d’Infeccions a Catalunya, que ha nascut arran de la tasca que es va fer durant la pandèmia, la creació en paral·lel de la Xarxa d’Intel·ligència Epidemiològica de Catalunya, la XIEC. Encara no està consolidada, però sí que s’està treballant per crear aquesta xarxa de grups que treballen en modelització i que puntualment poden contestar preguntes rellevants sobre el que ha vingut o el que pugui venir. Ens anem reunint setmanalment o cada quinze dies amb personal de salut pública de Catalunya.

Què fan altres països? Compartiu informacions?

No conec massa cada país com s’organitza internament. El que sí que puc dir és que des de l’ECDC (European Center for Disease Prevention and Control), l’agència europea de control de les malalties infeccioses, ja des del principi de la pandèmia es va intentar potenciar tot el tema de la xarxa col·laborativa entre modelitzadors. Nosaltres hem estat participant gairebé dos anys en aquesta xarxa europea. Cada institució hi aportava prediccions a nivell local i, setmanalment, amb totes aquestes dades es feia una predicció conjunta: una predicció a partir de les prediccions. Això està funcionant molt bé. De fet, ara s’està estenent a la predicció d’altres infeccions respiratòries estacionals.

Hem parlat de l’entrada de personal no sanitari al món sanitari, i hem vist com la feina que fas es troba en la confluència entre enginyeria, biologia i medicina. Avui dia, ¿com podria un jove preparar-se per aquest tipus de feina, que sembla que va en augment? Quina formació cal que tingui?

Pot unir-s’hi des de pràcticament qualsevol branca de la ciència. En salut hi treballen enginyers biomèdics, metges, graduats en biologia humana, enginyers de telecomunicacions… Justament necessitem grups interdisciplinaris. Soc partidària de la interdisciplinarietat en la ciència: ens enriqueix moltíssim.

I la pregunta del milió: Clara, estem preparats per a una nova pandèmia?

Espero que la propera pandèmia encara tardi unes quantes dècades… (riu) De pandèmies n’hi ha de mitjana una cada segle. Hem de veure si aquestes estructures de col·laboració que ara s’estan creant perduren en el temps per poder-ne fer ús en la propera pandèmia. A dia d’avui, jo crec que sí que estem més ben preparats que al 2020.

I ja acabant, sé que a part de física, investigadora, creadora de models matemàtics predictius i divulgadora televisiva, a nivell més personal, ets mare de dues criatures i que has dirigit una coral. Quedo bocabadat. Com ho compagines tot plegat?

Jo crec que hi ha un factor primordial, que és assumir que rendiràs menys a la feina i assumir que no seràs la mare que esperaves ser. És a dir, no existeix la superwoman, el concepte de dona o d’home que pot amb tot. El dia té 24 hores: has d’arribar a acords i deixar-te ajudar.

Es diu que els homes sovint se’ls escolta més que a les dones en igualtat de condicions. T’has sentit en algun cas menys escoltada pel fet de ser dona?

Jo no tinc la percepció que això m’hagi condicionat. Però també és cert que no sé si ho percebria si em passés… La meva mare va fer la tesi doctoral quan jo era adolescent i, per tant, mai no he pensat que jo no ho podria fer també. Però tampoc no sé fins a quin punt he deixat d’opinar en certs moments, potser per una falta d’ambició o el que avui dia anomenen la síndrome de la impostora…

I més enllà d’això, creus que t’ha perjudicat el fet de ser dona en la teva carrera professional?

El primer moment on vaig veure que ser dona em perjudicava en certs aspectes, tot i que no ho canviaria, va ser el moment de tenir fills. És un tema biològic: hi ha uns embarassos, que a moments són complicats. Quan no dorms perquè estàs alletant a la nit i el cap no et funciona igual… On abans pensaves per un ara penses per tres… Són moltes coses, però pel que fa a les feines del dia a dia, de tenir cura dels petits i acompanyar-los, cal continuar treballant perquè siguin compartides amb la parella.

Per acabar, als joves que s’estan plantejant fer una carrera cientificotècnica i ser futurs investigadors, quin consell els donaries?

Per a mi el que és fonamental, i això serveix per a joves que vulguin treballar en recerca o en qualsevol altre àmbit, és l’equip de persones. T’hi has de sentir bé, t’han de tractar bé, t’han de cuidar, t’han d’acompanyar… Per mi el treball en equip és la base de tot. Jo crec que no és tan important en què acabis treballant, sinó amb qui acabis treballant.