Ciència i Innovació

David Bueno i Torrens és biòleg, professor i investigador a la Universitat de Barcelona, especialitzat en genètica, neurociència i evolució. És un reconegut divulgador científic amb una llarga trajectòria en la comunicació de la ciència a través de llibres, articles i participacions en mitjans de comunicació. Ha escrit diverses obres sobre neuroeducació i ciència del comportament humà, tot acostant el coneixement científic a la societat de manera clara i rigorosa. Ha estat guardonat amb el Premi Josep Pla 2025 per l’assaig L’art de ser humans, tot convertint-se en el primer llibre de divulgació científica que rep aquest reconeixement.

Com va ser el teu camí des de l’estudi de la genètica del desenvolupament i la neurociència a la divulgació científica?

A mi sempre m’havia interessat, des de jove, la divulgació científica. De fet, tinc un munt de llibres de quan era adolescent sobre divulgació de l’espai, de la natura, de les matemàtiques, de la física… Per tant, d’alguna forma, ja m’ha agradat des d’un principi. De fet, m’apassionava la ciència no només com a científic, que és al que em dedico ara professionalment, sinó també com a divulgador, com una eina per transmetre a la societat totes aquelles descobertes que es van fent. Perquè, en el fons, aquestes descobertes repercuteixen en la societat, en les persones, en el funcionament del nostre entorn. Vaig començar amb la genètica del desenvolupament perquè m’interessava molt, i en el moment que vaig tenir l’oportunitat, vaig incloure també la divulgació científica com a part del meu dia a dia.

La genètica i la neurociència tenen un paper central en la comprensió de la conducta humana. Quines troballes recents et semblen més rellevants per entendre com pensem i actuem?

Algunes de les troballes recents que considero que són més rellevants són, d’una banda, la influència dels gens en la conducta humana, dels nostres programes genètics; però que és una influència, i no un determinisme genètic. És a dir que els gens marquen predisposicions en el nostre caràcter: predisposicions a ser més empàtics o més creatius o més intel·ligents o més impulsius o més reflexius… en definitiva, qualsevol característica mental que ens puguem imaginar. Sempre hi ha un rerefons genètic que fa que hi hagi persones més o menys predisposades. Tanmateix, el que per mi és important és que el nostre cervell, que és un òrgan plàstic i mal·leable (i aquí uneixo genètica amb neurociència), es va construint amb les experiències que anem tenint, amb la vida que ens toca portar, que portem. Fins i tot amb els pensaments que tenim. De manera que un entorn que afavoreixi, per exemple, la creativitat, farà que persones que genèticament estiguin menys predisposades acabin sent molt més creatives que no pas persones que, tot i tenir una major predisposició genètica, viuen en un ambient familiar, escolar, social, que els hi “mutili”, els hi limiti aquesta creativitat.

I el mateix podríem dir de la sociabilitat, de l’empatia, de qualsevol altra característica mental. Per a mi, aquesta conjunció entre genètica i plasticitat cerebral, és de les troballes més rellevants per entendre com pensem i actuem i, a més, per esbrinar com podem optimitzar els nostres sistemes educatius.

En el teu darrer llibre, L’art de ser humans, explores què ens fa humans des d’una perspectiva científica. Quins són els principals elements que defineixen la nostra essència com a espècie?

En aquest darrer llibre, em plantejo justament què és el que ens fa humans des d’una perspectiva científica. Com a espècie biològica, ens hem anomenat (autoanomenat) Homo sapiens, que vol dir “les persones que pensen” o “que poden adquirir coneixements”. I això és completament cert, però no som l’única espècie que pensa, ni l’única espècie que pot adquirir coneixements. Molts altres mamífers i, especialment, els altres primats també adquireixen coneixements de l’entorn i adapten el seu comportament a aquests coneixements que van adquirint.

No és exclusiu de la nostra espècie, això de ser “sàpiens”. Ho tenim en un grau extraordinàriament més elevat que qualsevol altra espècie, això sens dubte, però no ens fa únics. El que sí que ens fa únics és l’art. Som l’única espècie artista capaç de generar art, de graduar de l’art, d’aprofitar l’art per entendre l’entorn, per comunicar idees, per innovar. Som l’única espècie que hi ha en tota la Terra – que en tinguem constància en registres pictòrics, fòssils, etc. – capaç de generar art Per això en el llibre jugo amb la paraula apòcrifa, en el sentit que no és canònica, que potser ens hauríem d’anomenar “Homo artisticus”. Ja està bé, Homo sapiens, però la idea seria aquesta. L’art ens fa humans perquè no seríem humans sense l’art. Som com som, pensem com pensem, innovem com innovem perquè tenim l’art i generem l’art.

Per cert, dins les arts – a part de les convencionals arts plàstiques, musicals, escèniques, etc. -, jo incloc també la ciència i la filosofia, perquè dins el cervell actuen d’una manera molt similar i, per tant, penso que també formen part d’aquest bagatge artístic de la humanitat.

A més de científic, ets professor universitari. Què és el que més t’agrada de la docència i com creus que ha evolucionat la manera d’ensenyar ciència?

A mi el que més m’agrada de la docència és poder compartir coneixements amb els meus estudiants. I dic “compartir”, no dic “transmetre”, perquè lògicament transmeto coneixements, però ells també me’n transmeten a mi. Estar amb estudiants de 18, 20, 25 anys, a qui doblo l’edat, és un enriquiment per mi. Em permet veure molt millor com és la societat actual a través del que ells i elles també m’ensenyen a mi. I això és el que més m’agrada, és aquest compartir coneixements amb elles i amb ells. I la manera d’ensenyar ciència ha canviat en un aspecte que per mi és fonamental. Fa unes dècades les coses s’ensenyaven i s’havien d’aprendre de memòria i perquè sí, sense raonar gaire. I ara, on posem més èmfasi és en el raonament. Que això no vol dir que no s’hagin d’aprendre coses (i tant que se n’han d’aprendre, i moltes a qualsevol edat s’han d’aprendre coses), però no “perquè sí”. S’han d’aprendre per poder-les aplicar de forma contextualitzada, de forma competencial, com es diu en l’àmbit educatiu, a contextos nous, dinàmics i canviants. I és aquesta conjunció, aquest equilibri entre aprendre coses i saber-les aplicar, el que ens dona la màxima potència dins el sistema educatiu.

Molts dels teus llibres aborden la neuroeducació i com el cervell aprèn. Parles de la importància de l’educació i l’entorn en el desenvolupament humà. Què podem fer per potenciar les capacitats innates de les persones des de l’educació i la societat?

Hi ha diverses coses que podem fer per potenciar les capacitats innates de les persones en l’educació i a la societat. La primera és respectar els ritmes de creixement. Cada edat el cervell pot adquirir una sèrie de coneixements i no uns altres. És difícil dir exactament a quina edat passen determinades coses perquè cada persona madura una mica el seu ritme. Però, per exemple, no es pot aprendre a llegir amb 3 anys, malgrat que sí que hi ha algun infant que amb tres anys aprèn a llegir sol, però són una minoria. L’edat, per exemple, està entre els cinc i set anys, pel que fa a la maduració del cervell. Si ens adeqüem al seu ritme maduratiu, no només ho aprendran millor, sinó que a més gaudiran més fent-ho. Per tant, el primer element a tenir en compte és respectar aquests ritmes maduratius.

En segon lloc, cal establir sempre vincles de confiança amb les persones del nostre voltant i amb el nostre alumnat. Aprenem de qui confiem i no en volem saber res de qui desconfiem, per si de cas. Confiar en ells i en elles farà que ells i elles confiïn més en nosaltres i tot el que els expliquem tindrà molta més incidència.

I, finalment (n’hi hauria moltes més, però no vull excedir-me), el tercer element seria, per mi, deixar que ells i elles facin allò que poden fer, és a dir, no sobreprotegir-los. Els hem de mantenir un bon vincle emocional, com deia abans, però sense cap mena de sobreprotecció. Tot allò que puguin fer per si mateixos ho han de fer per si mateixos, perquè és la forma d’anar construint la seva pròpia personalitat de forma empoderada, d’aprendre a vèncer les dificultats de la vida (que n’hi ha), a ser resilients. Penso que el conjunt d’aquestes tres coses, i sens dubte moltes més, ens permetria potenciar encara més les capacitats innates en l’ésser humà.

Quin paper té la ciència en el nostre desenvolupament com a éssers humans, tant a escala individual com a escala d’espècie? Quin encaix i paper té la IA dins aquest desenvolupament humà?

La ciència, com tota la resta d’arts, té un paper fonamental, és un aspecte creatiu de l’espècie humana que implica abstracció. Les teories científiques necessiten abstracció, desenvolupar noves eines o nous processos necessita que fem abstracció d’allò que sabem i ho projectem cap a idees que no són tangibles quan les projectem per primera vegada. I això implica flexibilitat, per anar-nos adaptant als canvis o per planificar diferents opcions davant d’una mateixa situació. Quin paper hi té la intel·ligència artificial en aquest desenvolupament? Bé, és fruit d’aquest desenvolupament científic humà, ha nascut dels avenços que s’han estat fent i és una eina potent, molt poderosa i que jo crec que la podem utilitzar molt bé. El problema és quan no la fan servir bé. És a dir, aquesta intel·ligència artificial no adaptada. No ha de resoldre els nostres problemes, ni ha de resoldre els nostres dubtes, ni fer els treballs per nosaltres. És una eina que ens dona informació perquè de forma crítica i reflexiva la usem, filtrada per les nostres necessitats, per la situació del moment i l’ampliem, la completem i descartem tot allò que no sigui correcte, ja que sempre hi ha coses que no són correctes.

Cal creativitat per fer ciència?

Per fer ciència, per descomptat, cal ser creatiu. La creativitat parteix dels coneixements que ja tenim i permet combinar-los de maneres noves per anar avançant, per anar proposant noves maneres de fer qualsevol cosa. Totes les arts necessiten creativitat per avançar. Però la creativitat es nodreix d’allò que ja sabem per combinar-ho de maneres diferents. No podem ser creatius si no sabem res. Cal aprendre, però cal aprendre de forma dinàmica i flexible justament per potenciar aquesta creativitat.

Sobre l’equilibri entre biologia i cultura: com interactuen aquests dos factors en la nostra manera de ser i d’evolucionar com a societat?

Biologia i cultura s’interrelacionen constantment i són els que acaben fent que siguem com som. Hi ha pes en la biologia i hi ha pes també en la cultura. Això es relaciona amb el que parlàvem abans, entre genètica i neurociència. Deia, la nostra genètica ens fa unes condicions, però és l’ambient que trobem, l’ambient educatiu, l’ambient social, l’ambient cultural, el que permeten que traiem la potencialitat que portem a dins o que l’amaguem, la tanquem i la mutilem. Són els dos factors que influeixen en la nostra manera de ser i, per tant, també d’anar-nos desenvolupant com a societat.

Vivim en una època de grans avenços tecnològics i científics, però també de desinformació. Com podem fomentar una societat més crítica i amb més cultura científica?

Per fomentar una societat més crítica i amb més cultura científica i també humanística i artística, jo crec que tots hauríem de tenir un mínim nivell cultural científic, humanístic i artístic. El que cal és treballar-ho durant tota la infantesa, adolescència, joventut, durant tota l’època que estem adquirint aprenentatges. De fet, tota la vida estem adquirint aprenentatges. És fomentar espais on puguem reflexionar sobre allò que estem aprenent, sobre allò que estem fent. Vivim a la societat de les presses, no ens permet reflexionar, perquè no tenim temps i perquè el fet de reflexionar és una activitat mental que consumeix molta energia i, si no tenim temps, dediquem l’energia metabòlica, l’energia del nostre cos, a altres coses. Per tant, en educació, potser també en la vida adulta, ens cal buscar uns moments d’estímul, però de tranquil·litat, de repòs, per poder pensar sobre allò que estem aprenent, sobre allò que estem fent, sobre com podríem introduir qualsevol mena de modificació, sobre les informacions que estem llegint, per aprendre des d’una visió crítica i reflexiva a distingir el màxim possible entre què és verídic i què és fals, o què és informació i què és realment desinformació.

L’art de ser humans ha estat el primer assaig de divulgació en guanyar el Premi Josep Pla. Diries que aquest reconeixement pot marcar un punt d’inflexió i obrir més espai per a la ciència en el panorama literari català?

Certament, una de les coses que m’ha fet més il·lusió de guanyar el Premi Josep Pla és que és el primer assaig científic que guanya aquest premi. Per mi és un reconeixement importantíssim del paper clau que té la divulgació, l’assaig, a la nostra cultura. En aquest cas és un assaig científic. Assaig en filosofia, assaig en humanitats, assaig en història, assaig en economia, són igualment valuosos i necessaris a la societat. Jo espero que això marqui un punt d’inflexió per obrir més tots aquests camps del coneixement a la societat i, en concret, al panorama literari català.