Ciència i Universitats

Natural de Colòmbia, actualment és professor associat del Departament de Disseny de la Universitat dels Andes, a Bogotà, però aquest setembre començarà un nou càrrec de professor als Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya, la UOC.

Des de fa anys explora les interseccions entre l’art i la ciència, i el mes de juny passat va ser a Barcelona per fer de chair de l’eix temàtic Humà i no humà al 27è Simposi Internacional en Art Electrònic (ISEA 2022). Després de l’esdeveniment, parlem amb ell dels punts en comú de l’art, la ciència i la tecnologia.

Com vas viure el simposi ISEA 2022?

ISEA2022 va ser una experiència enriquidora i intensa. Em va cridar l’atenció d’aquesta edició de l’ISEA en particular l’articulació de la ciutat i la regió, la intersecció entre la UOC i centres com el CCCB, la qualitat de la curadoria de les exposicions, els eixos temàtics proposats, la relació entre aquests temes i les ponències dels keynotes. Personalment, per a mi és una oportunitat única de poder veure en persona els amics i col·legues que contribueixen a la comunitat i amb qui no ens vèiem en persona des de fa un parell d’anys per raons òbvies.

Quins temes candents de la intersecció de l’art, la ciència i la tecnologia es van abordar?

Em sembla que tots els temes dels tracks acadèmics són pertinents: “possibles” es pregunta sobre les múltiples facetes del futur; “humà i no humà” es pregunta per la intel·ligència artificial; “naturalesa i mons” es pregunta pels temes ambientals; “futurs i patrimoni” es pregunta per la història i la tecnologia; i “educació i societats” aborda el repte pedagògic que vivim en el present.

Com veus Barcelona en relació amb altres països en aquest àmbit?

A Barcelona estan passant coses molt potents. Aquest va ser un ISEA generós, amb tres exposicions a Barcelona i altres a ciutats properes, diversos projectes van ser finançats per l’organització, fet que contribueix a consolidar la qualitat de les propostes. Em sembla que el nivell acadèmic va ser notable (Susanna Tesconi). És evident que aquí hi ha un interès per part de múltiples institucions educatives, culturals i acadèmiques. A més, hi ha una important producció local amb una qualitat i visibilitat notables. Una de les iniciatives que m’ha cridat l’atenció és el Hub d’art, ciència i tecnologia, per exemple. Però n’hi ha moltes altres com la revista Artnodes (Pau Alsina), el projecte Arts at CERN (Mónica Bello) o l’exposició de NTF i art que estava oberta alhora que l’ISEA (Pau Waelder), per esmentar-ne algunes.

L’art sempre ha estat subjecte a la tècnica o tecnologia, però què té a veure l’art amb la ciència?

La pregunta sobre la relació entre art i ciència ens obre un rang de respostes molt ampli. Com a punt de partida, es pot dir que la pràctica científica té una dimensió estètica i que per la seva banda l’art té un component investigatiu. Això, però, no és necessàriament aclaridor. En el meu enfocament particular, he anat canviant l’enfocament cap al valor del diàleg, al valor de la conversa i el debat dels científics i els artistes, emfatitzant el rol de les persones que fan art i ciència, i és aquí que en molts casos trobem les transaccions més inspiradores. Crec que faria la pregunta a què es pot construir en comú entre artistes, científics i científiques?

Quins són els punts en comú entre art i ciència?

Els punts es poden rastrejar en algunes característiques profundament humanes com la curiositat, la sorpresa, la capacitat de fer-se preguntes sobre el món, participar en l’aventura de plantejar respostes i, per descomptat, hi ha el paper que juga a les dues pràctiques la creativitat. Tot i això, el més interessant són les preguntes particulars sobre temes específics que sorgeixen en col·laboracions concretes entre científics, tècnics, artistes i dissenyadors.

Separes la teva feina com a artista i com a investigador? I si és així, com influeix l’un a l’altre?

En principi i d’una manera simple, podria dir que entenc el rol d’artista i el d’investigador com a pràctiques que tenen distincions entre si. Si fossin el mateix, no necessitaríem dues paraules diferents per parlar-ne. El que sí que és cert és que, atesa la meva formació i els meus interessos, he fet un esforç per cultivar totes dues i he assumit la tasca de demostrar-ho a través de la meva producció. Així, he realitzat treballs artístics en col·laboració amb científics (per exemple, arqueòlegs) i faig recerca sobre la història dels mitjans de comunicació on incorporo elements de creació artística com a part del mètode de recerca. Aquest és el meu camí, aquí he trobat persones molt valuoses que habiten també aquest lloc de trànsit, però no crec que tothom hagi de fer el mateix.

Quines respostes cerques amb les teves investigacions?

Diguem que les respostes són específiques al marc de cada projecte. D’una banda, m’interesso per les possibilitats de les tecnologies digitals de capturar i representar espais tridimensionals, i com pot ser útil tant per a persones interessades que treballen en arqueologia, vulcanologia, o geologia. Alhora, em pregunto com amb aquest mateix material digital es poden desenvolupar instal·lacions immersives, per exemple. En altres casos, quan faig recerca sobre la història dels mitjans de comunicació a Amèrica Llatina i al Sud Global, he intentat fer reconstruccions de les tecnologies estudiades i després, amb aquests models, fer projectes creatius i crítics.

Des de la perspectiva artística, quins temes o processos t’interessen més?

M’interessa visibilitzar els elements de significat que estan subjacents a les tecnologies i en alguns casos al context científic en què es duen a terme. Això que resulta general, s’articula en concret en la col·laboració amb científics com Karen Holmberg, vulcanòloga i arqueòloga de la NYU amb qui fem treball de camp en pintures rupestres a la Patagònia xilena. Més recentment he treballat amb Giovanna Danies una biòloga dedicada a temes de biodisseny i biologia sintètica, per produir una instal·lació que qüestiona la representació de la natura al segle XIX en el que avui és Colòmbia.

Pots posar algun exemple de com incorporar coneixements científics i tecnològics al teu procés creatiu?

Com comentava anteriorment em trobo treballant en un projecte amb fongs filamentosos i amb la seva descomposició per prendre energia de la cel·lulosa del paper. En aquest cas, per exemple, és fonamental entendre la dinàmica del cicle vital d’aquests éssers vius. Per això vaig treballar agafats de la mà de la biòloga Giovanna Danies de la Universitat dels Andes a Bogotà, Colòmbia, experta en fongs. Ella treballa en la implementació d’un cepari de fongs en conjunt amb diversos altres professors de biologia i biologia sintètica, buscant aplicacions al biodisseny. En aquest cas, la meva feina no seria possible sense la interacció amb aquest grup de científics i científiques. Per sort, estan molt oberts a l’experimentació i a nous projectes.

Com descriuries l’art del segle XXI?

No crec que hi hagi un art del segle XXI en singular, més aviat crec que a causa de les contingències que estem travessant en aquest moment, una bona part dels esforços creatius i crítics se centren a entendre com la ciència i la tecnologia reconfiguren la societat i com la societat configura la ciència i la tecnologia. En aquest cicle, l’art és un lloc privilegiat per establir diàlegs i debats enriquidors.

Com es pot veure una investigació científica afavorida per l’art?

Em sembla que aquesta pregunta l’hauria de respondre un científic. Això no obstant, amb l’experiència que tinc puc dir que en alguns casos els científics i científiques es poden veure beneficiats pel mode de pensament propi dels artistes i dissenyadors, o de les seves metodologies. Per exemple, en un projecte en particular The New Dunites, un conjunt de dades que es van produir en el marc d’un projecte artístic van acabar sent usats per un grup de treball arqueològic professional. No obstant això, hi ha altres projectes en què la comunicació es dificulta portant a atzucacs on els projectes no necessàriament es concreten. En qualsevol cas, els diàlegs i els debats en els dos contextos resulten ser enriquidors en doble sentit.

L’art s’anticipa a la ciència?

Hi ha molts exemples en els quals la creació artística s’anticipa a la ciència, d’aquí va sorgir tot un gènere literari i cinematogràfic que originalment es deia “ficció científica”. És clar, en el present hi ha una varietat molt més àmplia de les relacions d’arts i ciència que mostren com l’ús dels mitjans tècnics, propis de cada època, es manifesten a través de l’art. Un exemple molt clar són les cienotípies que Anna Atkins va realitzar a Anglaterra al segle XIX, on va representar continguts visuals d’origen biològic, particularment d’algues. L’interessant d’aquest exemple és que l’articulació de tots els elements és molt orgànica, a més que les fotografies o les cianotípies per ser exactes són d’una impressionant riquesa visual.

L’art especula futurs que encara no són possibles? Orienta noves línies de recerca? Formes d’expressió com la dansa, la pintura o l’art digital tenen o han tingut un efecte similar al de la ciència-ficció?

Sí, sens dubte, i això s’està sistematitzant cada cop més. Un exemple en el camp de la dansa, és el treball del coreògraf Wayne McGregor, que ha entrenat una xarxa neuronal amb un vast arxiu audiovisual de dansa, el qual ha estat processat fent aportacions tant a possibles noves coreografies com a una representació més completa del cos humà en l’àmbit computacional.

Com se’n beneficia la societat de les interseccions d’art, ciència i tecnologia?

La societat es beneficia d’una manera clara, atès que es visibilitzen debats i problemes allà on no sembla que hi hagi, s’enforteix la idea de la interconnexió del coneixement i de la importància de la creativitat i la crítica en qualsevol estat de desenvolupament de la societat.

En el futur, l’art serà digital?

Ja hi ha des de fa diverses dècades una branca de l’art que és digital, però no crec que l’art digital reemplaçarà l’art que no ho és, més aviat es tracta d’un fenomen de coexistència. En aquest sentit, el més important des del meu punt de vista és que les fronteres entre el que és digital i el que és analògic seran cada vegada més difícils de determinar i entrem en una realitat mixta de característiques sense precedents de la qual no sabem gaire, que està en construcció i on l’art serà molt necessari.

I virtual?

Podem esmentar una sèrie de projectes artístics que treballen amb la realitat virtual, però amb l’adveniment de la popularització a gran escala d’aquest tipus de plataformes com el Metavers, ens estem enfrontant a entendre que la virtualitat és present en molts aspectes de com el nostre cervell i el sistema nerviós construeixen una imatge del món a partir d’una sèrie d’estímuls de l’exterior. Vilém Flusser parlava de virtualitats, unes tècniques i altres naturals per dir-ho.

Arribarà un dia que la intel·ligència artificial prendrà el relleu a l’art humà?

Aquest és un domini especulatiu, no podem dir amb certesa què passarà. Això no obstant, el que seria ideal que passés és que l’art jugui un paper important en la implementació de la intel·ligència artificial a la societat, que contribueixi a donar-li sentit, a qüestionar-la i a explorar les seves dimensions estètiques i ètiques.

Aviat iniciaràs una nova aventura a Barcelona, ​​com a professor a la UOC. Què esperes d’aquesta etapa?

Primer que tot, espero aprendre de l’equip amb què treballaré, aprendre de la cultura artística i de la cultural local, aprendre català i estar atent on puc fer aportacions, perquè la idea és aquesta: aportar.