Laura Soucek “El VHIO és referència a escala internacional per les sinergies que s’estableixen entre oncòlegs i investigadors”
En qualitat de directora del Programa de Teràpies Experimentals del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), Laura Soucek pot relatar amb entusiasme l’enorme recorregut que ha fet des del desenvolupament d’un nou fàrmac contra el càncer fins a poder provar-lo per primera vegada en pacients en un assaig clínic en fase 1.

Llicenciada en biologia i doctorada en genètica i biologia molecular a la Universitat La Sapienza (Roma, 2001), Laura Soucek va fixar-se des d’Itàlia en la proteïna MYC, protagonista en el procés de formació de molts tumors i considerada, aleshores, intractable. Va crear un nou remei que inhibia els efectes perniciosos d’aquest gen, però li insistien que seria complicat que prosperés. Decidida, no va abandonar la lluita i va marxar als Estats Units (Universitat de California San Francisco, UCSF), amb una plaça d’investigadora postdoctoral per provar el tractament en models animals. Els resultats positius que en va obtenir van començar a canviar el pensament mundial, però li faltava un darrer pas que acabaria completant a Barcelona. El 2011, el doctor Josep Baselga, en aquell moment director del VHIO, va oferir-li una plaça d’investigadora principal al Vall d’Hebron Institut d’Oncologia amb el propòsit de fer arribar aquesta recerca a la fase clínica en pacients. Passats ara ja quinze anys aquest fàrmac ha prosperat i ofereix nous passos i esperances en la cura contra el càncer.
Ara entrem en la recerca, però no podem començar sense parlar dels Premis Ciutat de Barcelona, que s’han entregat fa poc. Tu en vas ser protagonista de l’edició 2024 i vas rebre un dels guardons de la categoria científica. Què va significar per a tu aquest reconeixement?
Va ser una emoció enorme. Venir aquí a Barcelona va ser una gran aposta en molts sentits. Vaig arribar el 2011, en plena crisi econòmica, i era la primera dona, i la primera estrangera, a dirigir un laboratori del VHIO. Tothom m’havia advertit dels molts perills, però a mi em semblava la decisió més correcta, i que era un lloc per apostar. Els reptes cal afrontar-los de manera decidida, malgrat les dificultats, i així ho vaig fer. Rebre el premi va ser un reconeixement a tota aquesta trajectòria, sacrifici i convicció.
Esculls venir a Barcelona, enlloc de quedar-te als Estats Units, que és un país capdavanter en la recerca, o anar a altres llocs d’Europa. Exactament per quin motiu?
La veritat és que fa una certa impressió haver de deixar els Estats Units, tant pel talent, com pels recursos de què disposa, o el model avançat de finançament. Però just en aquell moment vaig contactar, a través d’una conferència, amb el doctor Josep Baselga.
Em va explicar que el seu somni era fer investigació translacional i em va anunciar que hi havia una posició oberta que em podria interessar perquè la meva trajectòria s’alineava amb la que es feia al Vall d’Hebron Institut d’Oncologia, nascut sols feia cinc anys. La idea de poder traslladar tots els resultats obtinguts al laboratori en els pacients va ser el que em va fer decidir.
En aquest transcurs de temps l’ecosistema de salut a Barcelona s’ha establert com un context de referència a escala internacional i insisteix en la innovació i la transferència del coneixement que és un dels àmbits d’actuació del Pla Estratègic de Ciència i Innovació 2024-2027. A propòsit del que deies, quins trets en destacaries?
Doncs parlant del VHIO, en primer lloc, el creixement. El grup d’investigadors, quan vaig venir era molt reduït, i ha crescut enormement. I també, per altra part, l’enorme col·laboració que s’estableix entre investigadors i oncòlegs, que va un xic més enllà del que em vaig trobar a Estats Units. És la base del VHIO, aquesta cooperació, que es fa també amb altres centres de recerca. Els metges, des del seu àmbit, ens indiquen necessitats més concretes dels pacients i nosaltres testem noves possibilitats. S’estableix una sinergia que és difícil de trobar en altres llocs.
Fa dos anys, 2024, publiqueu des del VHIO, un article a la revista Nature Medicine (“MYC targeting by OMO-103 in solid tumors: a phase 1 trial”) exposant-hi els resultats d’un estudi, en fase 1, amb els pacients que és pioner perquè per primera vegada avalua els efectes d’una teràpia per combatre els tumors. L’objectiu era inhibir aquesta proteïna MYC, que s’ha trobat que participa en un 70% de tots els casos de càncer. Com s’arriba fins aquí?
El MYC seria com un director d’orquestra. És un gen que codifica (es transforma) en una proteïna que s’uneix a l’ADN i que indica a cada cèl·lula com i quan s’ha de dividir. Si es produeix una ferida, per exemple, MYC dona les instruccions perquè es tanqui. En unes condicions normals es manté actiu sols 20 minuts, però en les cèl·lules tumorals està constantment funcionant, i fa proliferar els tumors fins que s’acaben expandint.
Perquè MYC pugui adherir-se a l’ADN, necessita unir-se a una altra proteïna, que es diu MAX, amb la qual forma una pinça que és estable, invariable. El que ja havíem fet a Itàlia era dissenyar un MAX fals, que vam anomenar OMOMYC i el vam provar primer en cultius, i a Estats Units, en ratolins. Ja vam veure en aquests casos, que quan MYC es vinculava amb OMOMYC, la proteïna no podia enganxar-se a l’ADN, i quedava inactivat, i a més causava sols la mort de les cèl·lules tumorals.
Al VHIO vam provar-lo en ratolins que incorporaven tumors de pacients humans, i vam poder certificar-ne l’eficàcia. Però les diferents revisions encara ens deien que OMOMYC era molt gran i perillós per aplicar-se com a fàrmac, i per això vam començar a produir-lo, ja no sols com un transgèn sinó com una proteïna purificada (produïda per bacteris). El resultat va ser OMO-103 (el fàrmac derivat d’OMOMYC) que es va provar per primer cop en els pacients en un estudi en fase 1: el que descriu aquest article.
Quins van ser-ne els resultats?
Vam trobar que la meitat d’aquests pacients, de diversos tipus de càncer (mama, pàncrees, colorectal, pulmó o sarcoma, entre d’altres) van poder estabilitzar la malaltia. I en un cas en concret, un pacient amb càncer de pàncrees, va mostrar una reducció d’un 49% del volum de totes les seves metàstasis. És una qüestió important perquè els pacients d’un assaig clínic de fase 1 estan en fase avançada de la malaltia i accedeixen a aquest tipus de proves, en molts casos, com a última opció.
Actualment, estem expandint la recerca amb altres tres assajos clínics. El primer amb pacients amb càncer de pàncrees metastàtic, del qual podrem comunicar ja els resultats el mes d’abril. El segon, anomenat “finestra d’oportunitat”, als Estats Units, amb persones diagnosticades recentment amb càncer de pàncrees, que poden superar l’angoixa d’esperar la cirurgia sabent que estan fent quelcom per intentar posar remei a l’afecció. I el tercer amb osteosarcoma, que afecta també adolescents, i que és, per tant, molt rellevant perquè s’aplica per primera vegada en pediatria, un fet que indica l’enorme seguretat que ha assolit el tractament.
No té efectes secundaris?
En l’estudi en fase 1 es va observar que els efectes secundaris eren mínims. Es produïen calfreds o febre, molt fàcilment reversibles. Cal tenir en compte que, al llarg del procés, s’avaluen diversos aspectes relacionats amb els resultats clínics dels pacients i la seva qualitat de vida des de diferents perspectives, mitjançant proves clíniques, analítiques i altres eines que permeten recollir informació rellevant sobre el seu estat general.
L’oncologia evoluciona, i no tindria cap sentit allargar la vida dels pacients sense preservar la seva qualitat de vida.
A part de la teva tasca dins del Grup de Modelització en teràpies Antitumorals del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), fa quinze anys vas fundar Peptomyc, amb la doctora canadenca Marie-Eve Beaulieu, i amb la col·laboració de l’ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats), i el mateix VHIO. A què es dedica i com funciona?
Està centrada en el desenvolupament clínic de mini-proteïnes terapèutiques contra MYC. S’hi investiguen les noves aplicacions, i els tractaments amb aquestes proteïnes de tipus diferents de tumors, i el VHIO hi treballa colze a colze, testant aquests nous productes al laboratori i permetent poder fer assajos clínics. Vaig dirigir l’empresa com a directora executiva (CEO) durant deu anys, però ara sóc la directora científica (CSO) i la direcció executiva ha passat a una altra persona, Jesús Martín García, molt més centrat a iniciar la comercialització d’aquest fàrmac.
El dia 11 de febrer va tenir lloc l’onzena edició del Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, promulgat el 2015 per l’Assemblea General de les Nacions Unides. La ciutat de Barcelona organitza diferents activitats, tallers i actes lúdics el diumenge 15 de febrer, amb l’objectiu de visibilitzar i promocionar les vocacions científiques en el col·lectiu femení. En el teu àmbit, s’està avançant pel que fa a la presència de la dona en la recerca?
Totalment, i hi ha hagut una evolució molt rellevant. Quan vaig entrar al VHIO el 2011 estava un xic descompensat, però actualment ja més o menys som la meitat d’homes i dones. El problema en aquest àmbit no és la incorporació a la recerca, sinó la promoció interna i també la permanència. Cal reforçar aquests dos punts i simplement aplicar la meritocràcia, valorar obviant el sexe, els mèrits de cadascú.
El Vall d’Hebron Institut d’Oncologia fa 20 anys. Des de la teva perspectiva, on se situa en el context general de la recerca contra el càncer i què ha aportat i aporta a la ciutat de Barcelona?
El VHIO és un centre de referència internacional en l’àmbit dels assaigs clínics de fases precoces on es proven per primera vegada nous fàrmacs en pacients. En aquest sentit el VHIO va ser el primer centre al món a testar OMOMYC en pacients en un assaig clínic de fase 1. Saber que això passa aquí és reconfortant també des d’un punt de vista emotiu. L’ambient de cooperació que s’estableix entre investigadors i oncòlegs també marca diferències a escala internacional. La recerca d’excel·lència contagia al conjunt de l’ecosistema.
Potser el que li manca a Barcelona és promoure, una mica més, el model de mecenatge existent als Estats Units. Però ja tenim certs exemples positius també des d’aquest punt de vista, com és la Fundació FERO, dedicada a recaptar finançament i fer viable la recerca contra el càncer.