Ciència i Universitats

Entrevista de Clàudia Fernández-Arévalo Llop per a Barcelona Ciència i Universitats i Núvol.

La doctora Núria López-Bigas, investigadora ICREA de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB Barcelona), és pionera en el desenvolupament d’aproximacions bioinformàtiques i de biologia computacional per identificar mutacions de DNA responsables de la formació i desenvolupament de tumors cancerosos. Biòloga amb un doctorat en genètica molecular de la sordesa, López-Bigas va fer una transició cap a la bioinformàtica durant el seu postdoctorat a l’European Bioinformatics Institute (EBI). Des del 2006, lidera un grup de recerca a Barcelona amb un enfocament genòmic en l’estudi del càncer, utilitzant la bioinformàtica com a eina principal. El seu excepcional treball va ser reconegut el passat 2023 amb el Premi Fundació Lilly a la Recerca Biomèdica Preclínica.

M’agradaria començar preguntant-te sobre la teva trajectòria; és a dir, què t’ha portat fins aquí, que és el que et va inspirar per dedicar-te a la ciència?

Quan era petita no tenia cap referent en la ciència, però a COU em va començar a agradar molt la biologia, i per això vaig decidir fer aquesta carrera. Al principi de la meva formació, no tenia clar cap on dirigir-me ni quina especialització em cridava més l’atenció, però de mica en mica vaig anar descobrint el món de la recerca. A tercer de carrera m’hi vaig interessar de veritat, i ja vaig decidir que era el camí que volia seguir. Des de llavors, em vaig submergir progressivament en aquest món, avançant al doctorat i fins a arribar a aquest punt del meu camí professional.

El passat 2023 vas rebre el Premi Fundació Lilly d’Investigació Biomèdica Preclínica, que és tot un reconeixement.

Tots els reconeixements s’agraeixen molt quan es fa recerca. En la rutina diària, el treball és constant i impulsat per la necessitat d’avançar en la cerca de respostes a preguntes específiques. No es fa amb la finalitat d’aconseguir reconeixements; aquest no és l’objectiu. Quan hi ha un reconeixement social a la nostra feina, com en el cas d’aquest premi, ens fa molta il·lusió i ens genera una gran satisfacció. Tot i que el premi duu el meu nom, jo el veig com un reconeixement col·lectiu de la feina feta pel meu grup de recerca, perquè jo no faig mai res sola. És un testimoni de la dedicació conjunta del nostre equip.

Des de 2006, lideres un grup d’investigació a Barcelona centrat en l’estudi del càncer des d’una perspectiva genòmica, utilitzant la bioinformàtica. De quina manera pot la bioinformàtica ajudar a entendre els mecanismes que condueixen al desenvolupament d’un càncer?

La bioinformàtica juga un paper fonamental en l’estudi del càncer des d’una perspectiva genòmica. Quan analitzem el genoma dels tumors, la quantitat de dades és molt gran, i el coll d’ampolla es troba en l’anàlisi d’aquestes dades. La seqüenciació del genoma és relativament senzilla, perquè es fa de manera automatitzada per màquines especialitzades. Ara bé, l’anàlisi del genoma d’un tumor genera una gran quantitat d’informació, relativa al seu desenvolupament, les mutacions genètiques presents, els agents mutacionals involucrats (com la llum ultraviolada o el tabac), o fins i tot les quimioteràpies que poden induir mutacions en l’ADN. Aquesta riquesa d’informació requereix una anàlisi minuciosa, i aquí és on la bioinformàtica esdevé fonamental: ens permet tenir una comprensió més profunda del desenvolupament del tumor, ja que és capaç de fer una anàlisi detallada i eficient de mutacions, processos mutacionals i altres factors.

Fa cinc anys, el 2019, també et vam entrevistar des de Núvol per a un article titulat “25 científiques que has de conèixer”. En aquella entrevista, ens vas parlar sobre el desenvolupament d’eines bioinformàtiques, i vas destacar IntOGen i CancerGenomeInterpreter com les més rellevants. Com han evolucionat aquests projectes en els darrers cinc anys?

Pel que fa a IntOGen, des d’aleshores hem fet dues actualitzacions molt importants de la base de dades. Per posar-nos en context, amb IntOGen fem un compendi de gens cancerosos de 70 tipus de càncers diferents. Això ho obtenim a partir de l’anàlisi de milers de genomes. Amb les dues últimes actualitzacions, hem incorporat més dades de tumors i hem millorat alguns aspectes de l’anàlisi; per tant, el compendi de gens és més complet.

Heu pogut compartir d’aquests avenços amb alguna publicació?

L’any 2020 vam publicar un article important que va ser molt citat, on expliquem en detall els resultats obtinguts amb la darrera actualització d’IntOGen. A l’article exposem tot el que ens aporta el fet de poder veure d’una manera més sistemàtica quins gens causen càncer i en quins teixits.

I com ha evolucionat el CancerGenomeInterpreter?

En el cas de CancerGenomeInterpreter també estem avançant molt perquè hem iniciat un projecte que es diu CGI Clínics. Nosaltres el coordinem, però col·laborem amb diversos hospitals d’Europa amb l’objectiu d’implementar aquesta eina a la pràctica clínica. El projecte té una durada de cinc anys, i actualment hem acabat el primer. Serà interessant veure com evoluciona en els pròxims cinc anys, així que si em torneu a entrevistar d’aquí a cinc anys us ho podré explicar!

Com es relaciona tot això amb la medicina de precisió?

Cada vegada més, s’utilitza la informació del genoma del tumor per determinar el tractament més apropiat per als pacients. Interpretar aquesta informació és complex, ja que es generen una gran quantitat de dades; per tant, calen eines informàtiques que permetin integrar molta informació i interpretar el significat de les variants. Això, al seu torn, facilita l’avaluació dels tractaments més adequats per a un pacient en particular.

La nostra contribució amb les dades generades a partir de l’anàlisi de milers de tumors és sistematitzar la informació, i analitzar-la amb eines computacionals per proporcionar-ne una interpretació estructurada. A través d’aquesta anàlisi sistematitzada, busquem oferir informació útil que pugui servir als professionals de la salut a l’hora de prendre decisions clíniques informades. Aquest enfocament permet que la riquesa de dades genòmiques es converteixi en un recurs que beneficia directament els pacients, ja que facilita l’elecció del tractament més adequat per a cada tumor.

De quina manera es tracta la perspectiva de gènere en els estudis o projectes que duus a terme amb el teu grup?

És fonamental tenir en compte que en la nostra recerca sempre treballem amb dades de pacients, tant homes com dones. Reconeixem la importància de considerar aquesta perspectiva de gènere, ja que alguns tipus de càncer són majoritàriament diagnosticats en dones, com el càncer de mama, o en homes, com el càncer de pròstata.

Teniu manera d’evitar el biaix de gènere?

A la nostra investigació, ens assegurem de no generar cap biaix en els resultats, ni cap a una banda ni cap a l’altra. Actualment, estem fent estudis específics en què analitzem els tumors d’homes i dones de forma separada. Aquest enfocament sorgeix del fet de reconèixer que hi pot haver diferències en la incidència d’alguns tipus de càncer que, tot i ser comuns en homes i dones, poden presentar variacions.

Podries donar-nos-en un exemple?

Per exemple, en el cas del càncer de bufeta, observem que té una incidència més elevada en homes. Aprofundir en aquest nivell de detall ens permet entendre millor les particularitats de cada mena de càncer i millorar la comprensió dels factors de risc i els mecanismes subjacents.

Segons diversos estudis i dades, a Espanya, 5 de cada 10 estudiants de doctorat són dones, fet que suposa paritat en aquest àmbit. No obstant això, només 2 de cada 10 llocs de direcció científica estan ocupats per dones. Creus que la dona està ben representada en el món de la ciència?

Efectivament, això que expliques es coneix com la “gràfica de la tisora”, i reflecteix les disparitats de gènere que es produeixen en diverses etapes de la carrera científica i acadèmica. Aquesta tendència s’observa en moltes disciplines, incloent-hi la biologia. En aquesta gràfica, de fet, s’hi pot observar que en carreres com biologia hi ha més estudiants dones que no pas homes. I que més o menys la meitat d’estudiants de doctorat són dones i l’altra meitat homes. No obstant això, a mesura que avancem en les etapes de la carrera científica, s’observen diferències notables i les proporcions es creuen, hi ha més homes que dones. Especialment en posicions de lideratge com a caps de grup, catedràtics o directors d’institucions acadèmiques.

I per què es produeix aquest desequilibri?

Encara que s’esperava que amb el temps aquestes desigualtats es corregissin amb l’augment de la participació de les dones en la ciència, la realitat ha demostrat que hi ha altres factors més complexos en joc. Qüestions com els estereotips de gènere, els prejudicis, les expectatives socials i les dificultats relacionades amb la conciliació familiar i professional són factors que contribueixen a aquesta bretxa persistent. És a dir, que no és qüestió que més dones estudiïn ciències, sinó que la clau rau en altres temes més complicats. Cal fomentar un entorn més inclusiu i equitatiu per a totes les persones que es dediquen a la ciència, independentment del gènere.

Quines accions creus que podrien fomentar la presència de les dones en posicions directives dins del món de la investigació?

Des del meu punt de vista crec que hi ha dos factors principals. El primer és la maternitat. Aquesta etapa sovint coincideix amb moments clau de la trajectòria d’una científica com ara la finalització del doctorat, l’etapa postdoctoral o l’inici d’una línia de recerca independent. Crec que és essencial tenir en compte que la maternitat és un període relativament curt en la vida professional d’una científica o de qualsevol dona, i és un període que s’ha de protegir, ja que és fonamental que, com a mares, tinguem l’espai per exercir la maternitat correctament sense que això afecti el nostre futur professional. Cal protegir aquest temps i evitar que les dones caiguin del sistema perquè durant un any es dediquin més directament a ser mares.

És important garantir que les dones tinguin l’espai i el suport necessaris per exercir la maternitat correctament sense que això limiti les seves perspectives professionals. Aquest primer factor és relativament fàcil de resoldre amb certes regulacions, però el segon és una mica més complicat, és el que anomenem biaix inconscient.

Què és el biaix inconscient?

Aquest ja és un tema més complex perquè, encara que intentem fer-nos conscients, tenim molt arrelada la manera en què percebem la capacitat d’homes i dones de dirigir un grup de recerca o de dirigir una empresa, per exemple.  Aquest biaix està profundament arrelat a la nostra percepció i pot manifestar-se en petites coses quotidianes, com els llibres de text que fèiem servir a l’escola o els models que veiem a la televisió. I, al final, és un aspecte crucial que pot influir significativament en les decisions relacionades amb el lideratge i les oportunitats professionals.

Penso que és fonamental fer pauses reflexives, entendre aquesta problemàtica i fer-nos conscients d’aquest biaix abans de prendre una decisió a l’hora de contractar o designar algú per a un rol directiu, per exemple. Nosaltres per exemple, intentem tenir-ho present quan fem entrevistes per escollir nous caps de grup a l’IRB. La consciència d’aquest fenomen és el primer pas per contrarestar-lo, i aquesta pràctica pot contribuir a la presa de decisions més justa i equitativa.

És important que aquesta consciència es promogui més àmpliament en la societat i en els àmbits professionals. La formació, la sensibilització i la promoció d’una cultura que valori les aportacions de tots, independentment del gènere, són elements clau per superar aquest biaix i fomentar entorns més igualitaris.

Hi ha alguna experiència personal o repte que hagis afrontat com a dona en el camp científic? Com ho vas superar?

Bé, aquestes coses moltes vegades costen d’identificar, en aquell moment no és fàcil dir: “Això em passa perquè soc dona”. No obstant això, és cert que quan miro enrere i començo a reflexionar-hi, m’adono de moltes coses que probablement han sorgit a causa de ser una dona.

La situació més clara que se m’acut és un cop en què vam incorporar a l’equip una persona d’un altre país. Desenvolupàvem un projecte sobre un tema en què el meu laboratori i jo som experts, i ell tenia menys coneixements. Li vam explicar el que fèiem, i li vam enviar l’article en què estàvem treballant. Aleshores, em va dir que ho hauria de revisar un altre científic amic seu que també era expert en el tema, com si no se’n fiés del tot.

Si jo hagués estat un senyor científic, estic segura que no hauria proposat que ho revisés un altre senyor científic. Aquest cas va ser una situació força clara del que anomenem mansplaining, però n’hi ha moltes altres que són molt subtils i que, quan se sumen, et fan pensar que algunes coses serien diferents si fossis home.

Finalment, quin consell donaries a les dones joves que aspiren a ser futures científiques?

Doncs els diria que és una carrera molt bonica! Primer cal veure si t’agrada, ja que és una carrera molt llarga. Jo sempre recomano gaudir de cada moment: del màster, del doctorat, del postdoctorat… No es pot fer un doctorat només perquè després vindrà alguna cosa que t’agradarà. Són quatre anys, és molt llarg, i és molt important aprofitar cada etapa: no se sap què vindrà més tard. Ara bé, si gaudeixes de la recerca, t’agrada la biologia i tens ganes d’aprendre contínuament, és una carrera fascinant i molt estimulant.