Ciència i Universitats

Entrevista de Joan Burdeus per a Barcelona Ciència i Universitats i Núvol.

Núria Montserrat Pulido (Barcelona, 1978) és una de les científiques més reconegudes del nostre país, la persona de referència en medicina regenerativa. Bioenginyera especialitzada en cèl·lules mare pluripotents i la generació de sistemes multicel·lulars complexos per entendre el desenvolupament de les malalties en humans, Montserrat ens parlarà d’una mena de miniòrgans que es coneixen com a organoides. El 2013, la revista Science va reconèixer el seu treball amb organoides de ronyó com un dels deu descobriments científics de l’any. En l’àmbit docent, Montserrat és professora de recerca ICREA i cap del grup de recerca “Pluripotency for organ regeneration” a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), i en l’àmbit de la divulgació destaca per haver estat comissària de les dues primeres edicions de la Biennal Ciutat i Ciència. Parlem de regenerar ronyons, dels dilemes ètics d’una investigadora i de certs prejudicis al voltant de la carrera d’investigadora.

Quina és l’última cosa que s’ha descobert gràcies a la teva feina?

Ara mateix un dels nostres objectius és dur els organoides al context del trasplantament i que serveixin com a teràpia cel·lular per regenerar òrgans. I ens fa molta il·lusió. És un projecte que encara no tenim publicat i vull ser molt curosa amb el que dic. Però és un dels grans somnis de la medicina regenerativa: generar estructures funcionals a escala real partint des de zero. Hem treballat molt de temps per aprendre a transformar cèl·lules verges en cèl·lules que puguin assemblar-se a les del ronyó. Hem fet servir ronyons de porc on hem infós organoides intactes com a forma de teràpia mentre l’òrgan encara es manté viu. Aquest projecte és molt il·lusionant perquè la mida i la morfologia d’un ronyó porcí és molt similar al d’un ronyó humà, i això ens porta a un context molt pròxim al del malalt i de la clínica.

Com ho fan els organoides per regenerar un òrgan?

Encara no s’ha fet mai en humans. Sí que hi ha estudis amb organoides d’intestí per a casos com la malaltia de Crohn. Els organoides són microòrgans generats a partir de cèl·lules pluripotencials. El que veiem nosaltres quan posem aquests organoides in vivo, en el seu ambient dins d’un òrgan viu, és que interactuen molt bé. Les cèl·lules de l’organoide s’empelten amb el teixit de l’òrgan que estem estudiant i permeten restaurar el dany. Amb aquests models de porc estem estudiant qüestions de seguretat, perquè per arribar a un malalt humà cal passar diverses fases. Altres projectes que tenim consisteixen a fer servir aquests microòrgans per estudiar malalties en éssers humans que no es poden estudiar de cap altra manera, bé perquè els teixits són de difícil accés, o perquè la malaltia és poc freqüent. Per exemple: amb la tecnologia dels organoides podem fer microcervells per estudiar les mutacions associades a certes malalties.

Això és el terreny de la investigació, però la teva feina ja ha aconseguit aplicacions pràctiques importantíssimes.

Nosaltres vam treballar amb la COVID-19 com a primer grup d’investigació mundial, juntament amb dos altres grans grups. I els organoides ens van revelar com els virus infectaven les cèl·lules humanes, una cosa que el 2020 era impossible esbrinar de cap altra manera. També els vam poder utilitzar per poder provar l’eficàcia dels fàrmacs. I un dels fàrmacs que es van provar amb la nostra feina va saltar ràpidament a malalts amb COVID-19. Gràcies als organoides vam saber molt aviat que la infecció no només afectava el pulmó, sinó que podia esdevenir multiorgànica.

Fa uns anys hi havia moltes resistències culturals, religioses o ètiques al voltant de la investigació amb cèl·lules mare.

Jo no he tingut mai la sensació que res del que fem pugui ser èticament incorrecte. Tots els projectes que presentem han de passar per diferents nivells de revisió per comitès de tota mena, i l’ètic és un d’ells. La pregunta més important que ens hem de fer sempre és quina és la finalitat de l’experiment, i si no es pot fer de cap altra manera. Si les preguntes que ens fem es podrien respondre d’altres maneres, no cal treballar amb aquestes cèl·lules. Aquí a Espanya som un país pioner a escala mundial en l’estudi d’aquest tipus de cèl·lules. Jo he pogut treballar amb juristes, bioètics i filòsofs i és una meravella: el debat hi és i ha de ser-hi. També trobo important que la societat ens interpel·li i que nosaltres puguem explicar el que fem a la societat. Ens hem de preguntar constantment si el que fem té sentit per evitar caure en vies mortes.

Quina és la controvèrsia ara mateix?

Fa uns anys hi havia qüestions al voltant de les cèl·lules mare embrionàries, però jo ni tan sols ho vaig viure perquè estava acabant els estudis predoctorals i ara tot això està totalment superat. Darrerament, hi ha hagut molta controvèrsia a l’hora de generar quimeres, que són cultius que barregen cèl·lules humanes i no humanes. Imagina que vols implantar certs organoides en un embrió de porc perquè vols estudiar com es desenvolupa. Això planteja qüestions com ara si aquest experiment és l’adequat per obtenir la informació que busquem i, en cas que l’obtinguéssim, què aportaria a la humanitat. Jo he participat en molts fòrums i debats explicant què és una quimera, per què li hem posat aquest nom, i quines preguntes ens pot ajudar a resoldre.

Dins del regne animal, els humans som una espècie que no regenera gaire bé?

Gens: el ronyó és molt inhàbil a l’hora de regenerar-se. En canvi, organismes evolutivament inferiors, que porten més temps que nosaltres a la Terra, tenen moltíssima més capacitat de regeneració. S’han après moltes coses de la granota, del pollastre… ens continuem nodrint de l’aprenentatge amb models animals. Hem vist que hi ha gens en el peix zebra que ajuden a regenerar el ronyó i que nosaltres els tenim adormits, de manera que investiguem maneres d’intentar despertar-los. S’està investigant molt sobre això i hi ha molt camp per córrer. Gràcies als progressos en bioinformàtica podem llegir el genoma d’espècies i ara tot això es troba en creixement exponencial.

Per què és tan important el ronyó?

Perquè el ronyó està afectat per moltes patologies primàries, i perquè és un dels dos òrgans que es veu més afectat per patologies especialment prevalents: l’obesitat i la diabetis impacten molt el ronyó, igual que el cor. Un percentatge molt elevat de malalts de diabetis de tipus 2 acaben tenint problemes de ronyó. La població europea tendeix a ser cada cop més obesa i diabètica, i el ronyó serà cada cop més important.

Què opines de totes les esperances que últimament es dipositen en l’epigenètica i tot el boom literari que ha generat?

Intento no parlar del que no en soc experta. Sí que crec que tenim investigadors molt potents, com Manel Esteller, que han vist com canvis epigenètics estan directament implicats en certes malalties, com ara el càncer. Però costa molt demostrar la relació causal. I aquí és on veiem que la gent accepta certs dogmes amb molta menys evidència científica. Durant molt de temps, fins que no es va poder demostrar que el tabac causava la mort, no deixaven posar-ho als paquets. El que veiem en l’epigenètica és que han de demostrar les seves conclusions encara més que altres camps d’estudi. Jo crec que l’epigenètica ho explica tot, però t’ho dic com a persona que treballa amb l’epigenètica per fer validacions, sense ser jo epigenetista.

Recordes els orígens de la teva vocació científica?

Tinc una història molt avorrida [riu]. Des dels quatre anys que he volgut ser biòloga. Suposo que surt de certs inputs de casa: tenia un microscopi que no funcionava de cap manera i una mare molt dinàmica que contestava tot el que jo li preguntava. No he hagut d’anar lluny a buscar referents ni tenir epifanies: la meva mare no va acabar els estudis de secundària i és el meu referent absolut. Investigant m’he adonat que la recerca és una cosa que es fa molt en equip, i a mi m’encanta conèixer món i a altres persones. Cadascú fa el seu camí personal i és molt difícil donar consells generals, en això de la vocació. Segurament la fórmula que em va servir a mi per ser científica no serà útil per algú altre. Sí que trobo que és important deixar temps a les persones perquè reflexionin sobre el que volen. Aquí a Catalunya tenim una sort immensa: hi ha mecanismes perquè puguis esdevenir una científica, et trobes entorns com l’IBEC, que té molt en compte les qüestions de gènere i de creixement professional. Jo he estat molt privilegiada i he viscut una gran transformació sistèmica: les carreres de ciències de la vida tenen un alt percentatge de dones al començament, i a mesura que passen els anys de carrera, s’inverteixen els números. Les institucions han de fer polítiques que ajudin a fer que hi hagi paritat. Jo crec que aquí tenim polítiques molt bones i el que hem de fer és acostumar-nos a no deixar de vigilar i insistir. I, dit tot això, hem de ser molt curosos i vigilar perquè hi hagi excel·lència independentment del gènere.

Finalment, hi ha algun prejudici al voltant de la carrera d’investigadora que voldries desmentir? I quin consell donaries a una jove que es vulgui dedicar a la ciència?

Que no és tot un camí d’espines. La carrera d’investigadora també porta moltes satisfaccions. Pot ser llarg, i a vegades es pot fer pesat, perquè t’estabilitzes professionalment i conceptual en una edat en la qual hi ha molts altres canvis en la teva vida. Però és un camí que no fas sola. S’ha d’explicar més que la ciència és fascinant i estimulant perquè es fa en equip. Pot ser molt dur, però hi ha molta gent que t’ajuda a aixecar-te.