Philippe Aghion: "La ciència genera coneixement, innovació i, en última instància, creixement a llarg termini. No s’hauria de considerar mai un cost, sinó una inversió estratègica essencial"
Philippe Aghion, Premi Nobel d'Economia 2025 i VI Premi Hipàtia és una de les figures més influents de l'economia contemporània. Defensor del paper transformador de la ciència, l'educació i la recerca, l'economista francès alerta del repte que suposa aprofitar la revolució de la intel·ligència artificial sense renunciar als valors europeus. També posa en valor la capacitat de Barcelona per esdevenir un pol de referència en recerca i innovació gràcies a la col·laboració entre institucions, universitats i centres de coneixement.

El VI Premi Hipàtia i Premi Nobel d’Economia 2025, Philippe Aghion, és un economista francès de referència internacional en innovació i creixement econòmic. Format en matemàtiques i economia a institucions com l’École normale supérieure, la Sorbona i Harvard, ha desenvolupat una trajectòria acadèmica de gran impacte global.
Actualment és catedràtic al Collège de France i professor a l’INSEAD, i ha estat vinculat a centres de prestigi com el MIT, el CNRS, Oxford o la London School of Economics. És especialment conegut pel model Aghion–Howitt, juntament amb Peter Howitt, que explica el creixement econòmic a partir de la destrucció creativa.
Què significa rebre el Premi Hipàtia de Barcelona, especialment en un moment tan destacat de la seva carrera?
Rebre el Premi Hipàtia de Barcelona és molt significatiu per a mi perquè Barcelona és un gran centre de coneixement i recerca a Europa, amb una forta projecció internacional.
També té un component personal important, ja que hi tinc vincles acadèmics i humans molt estrets. En conjunt, el premi té un valor tant professional com emocional, perquè Barcelona forma part del meu entorn intel·lectual i personal.
Una part important de la seva recerca analitza la relació entre innovació i creixement. Quines polítiques considera imprescindibles perquè una economia sigui innovadora?
Perquè una economia sigui realment innovadora calen diversos elements clau. En primer lloc, una educació sòlida que ensenyi a “aprendre a aprendre”, ja que és la base de tota capacitat d’innovació. En segon lloc, una aposta clara per la recerca bàsica i la ciència, amb investigadors estables i projectes a llarg termini que permetin assumir riscos. En tercer lloc, és essencial un bon sistema de finançament que doni suport a la innovació, amb capital risc i inversors disposats a apostar per nous projectes. A més, cal un ecosistema empresarial dinàmic que faciliti la transformació del coneixement en productes i serveis. També és important combinar adequadament la competència amb la política industrial, en lloc de veure-les com a oposades. Finalment, la coordinació entre universitats, empreses i administracions és clau per fer créixer i escalar la innovació.
Hi ha gent que diu que la inversió en ciència encara és un cost, no una inversió…
Dir que la inversió en ciència és un cost és un error de base. Impulsar i potenciar la ciència no és una despesa, sinó una inversió imprescindible per al creixement econòmic i la innovació.
No es pot posar la inversió en ciència al mateix nivell que altres partides de despesa, com el sistema de pensions. De fet, aquest és un dels problemes de disseny de marcs fiscals com el Tractat de Maastricht, que tendeixen a tractar-ho tot de la mateixa manera, quan en realitat la naturalesa de la despesa en ciència és completament diferent.
La ciència genera coneixement, innovació i, en última instància, creixement a llarg termini. Per això, no s’hauria de considerar mai un cost, sinó una inversió estratègica essencial.
Quin és el principal repte econòmic que haurà d’afrontar el món en els pròxims vint anys?
El principal repte econòmic dels pròxims vint anys serà situar-se al centre de la revolució de la intel·ligència artificial. Aquesta tecnologia transformarà profundament l’economia, generant alhora destrucció i creació de llocs de treball, i obligant a adaptar els sistemes productius i socials.
En aquest context, Europa parteix d’una bona posició gràcies al seu capital científic i tècnic, un sistema social capaç d’absorbir canvis i un mercat laboral relativament flexible. A més, els seus valors —democràcia, llibertat i sostenibilitat— poden jugar un paper clau en la manera com es desenvolupa aquesta transformació.
Per tant, el repte no és només tecnològic, sinó també estratègic: impulsar la innovació en IA i, alhora, garantir que es desenvolupi d’acord amb els principis i valors europeus.
Juntament amb Peter Howitt, has desenvolupat el paradigma del creixement schumpeterià. Com explicaria aquest model a una persona sense formació econòmica?
El creixement schumpeterià parteix de la idea que el progrés econòmic neix de la innovació. El talent que emergeix gràcies a l’educació ha de poder innovar, crear empreses i fer-les créixer dins d’un ecosistema que doni suport a l’emprenedoria i a la recerca.
Aquest procés implica també la “destrucció creativa”, on les noves tecnologies i idees substitueixen les antigues i impulsen el progrés a llarg termini. El creixement és, per tant, acumulatiu i es construeix sobre els avenços de generacions anteriors.
El repte és trobar l’equilibri: incentivar el risc i la innovació, però alhora evitar que les empreses dominants bloquegin la competència. En aquest sentit, les polítiques de competència són essencials per mantenir una economia dinàmica i oberta.
El concepte de “destrucció creativa” sovint genera entusiasme però també preocupació. Com podem aprofitar-ne els beneficis sense deixar enrere sectors i treballadors afectats pels canvis?
La destrucció creativa és essencial per al progrés econòmic, però perquè els seus beneficis arribin a tothom cal garantir que el creixement sigui inclusiu. La millor manera de fer-ho és començar per l’educació. Necessitem escoles on tothom aprengui a aprendre, amb una base sòlida de lectura, escriptura i càlcul, perquè això permet que les persones siguin més adaptables als canvis tecnològics i econòmics. Però l’educació per si sola no és suficient. També calen sistemes de protecció i transició laboral.
La clau és combinar innovació amb oportunitats. Si invertim en educació de qualitat i en polítiques que ajudin les persones a adaptar-se als canvis, podrem aprofitar els beneficis de la destrucció creativa sense deixar ningú enrere.
Creus que els grans avenços en economia són cada vegada més fruit de la col·laboració interdisciplinària?
Sí, crec que cada vegada més els grans avenços en economia són fruit de la col·laboració, i també de la col·laboració interdisciplinària.
Tots els grans avenços, no només en economia sinó també en tecnologia i ciència, provenen de persones que treballen juntes, no d’una sola ment treballant de manera aïllada. La recerca és, sobretot, un procés d’interacció.
En el meu cas, sempre he après molt d’aquesta interacció: primer de persones més grans, amb més experiència, i ara també de generacions més joves, que aporten noves idees i perspectives.
Per això és tan important tenir bons departaments, bones universitats i bons laboratoris, perquè són aquests entorns els que fan possible la col·laboració. La innovació no es fa en solitari ni en un garatge, sinó en espais on disciplines i persones diferents es troben, dialoguen i es complementen.
Barcelona vol consolidar el seu paper com a capital europea de recerca i innovació. Quins punts forts i quins reptes té la ciutat en aquest àmbit des de la teva perspectiva?
Barcelona té un gran potencial per consolidar-se com a capital europea de recerca i innovació, sobretot perquè parteix d’un element fonamental: la col·laboració.
Els grans avenços científics i tecnològics no són fruit d’una sola ment treballant sola, sinó del treball conjunt de moltes persones. En aquest sentit, la recerca és profundament social: s’hi aprèn interactuant amb els altres, compartint idees i confrontant punts de vista. En el meu cas, sempre he après molt tant de persones més grans com de generacions més joves.
Aquest és un dels punts forts que Barcelona ja té: la capacitat de generar ecosistemes amb bons departaments, bones universitats i bons centres de recerca, on aquesta interacció és possible i productiva.
El repte, en canvi, és reforçar encara més aquestes estructures i assegurar que la recerca no es concebi mai com una activitat aïllada. La innovació no passa en un garatge en solitari, sinó en entorns on el talent es troba, col·labora i es fa més fort a través de la interacció constant.
Després de rebre el Premi Hipàtia i el Premi Nobel en un interval tan curt de temps, quina reflexió fa sobre el recorregut de les idees que ha defensat durant la seva carrera?
Rebre el Premi Hipàtia i el Nobel en un període proper convida a la reflexió, però també a mantenir la perspectiva: en qualsevol trajectòria acadèmica hi ha sempre un component de sort. El meu interès inicial va ser contribuir a reduir la pobresa, cosa que em va portar a l’economia del creixement i, més concretament, a entendre la importància del progrés tecnològic, la innovació i la destrucció creativa. Amb Peter Howitt vam desenvolupar fa dècades el marc schumpeterià per formalitzar aquestes idees.
Al llarg del temps, el més important ha estat la constància en les idees, fins i tot en moments d’incertesa, i veure com aquest enfocament ha anat guanyant influència en la recerca i en les polítiques públiques. Els premis són una reconeixement, però el que realment importa és l’impacte de les idees i la seva continuïtat a través de noves generacions.
Finalment, hi ha també una certa ironia: la mateixa teoria de la destrucció creativa implica que les idees evolucionen i poden ser superades, incloses les pròpies. En aquest sentit, que una teoria es transformi o quedi obsoleta també forma part del progrés que descriu.