Ricard Solé: “Els humans, sols fa dos dies, estàvem pintant en coves, i avui ja entenem conceptes que no són, en absolut, intuïtius”
Com a responsable del Grup de Sistemes Complexos de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE-CSIC) i comissari de l’exposició permanent “La Invenció del Temps” al Centre Martorell d’Exposicions, Ricard Solé fa un repàs dels grans enigmes que envolten la biologia i l’univers. Uns sistemes, “molt complexos”, que investiga per passar primer a comprendre, i després a traduir en aplicacions en molts terrenys, des de teràpies en salut fins a models d’enginyeria per reduir o atenuar l’escalfament.

Llicenciat en biologia i també en física per la Universitat de Barcelona, i doctorat en la segona disciplina a la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya), Ricard Solé ha focalitzat des de l’inici la recerca que duu a terme en comprendre l’evolució de la complexitat dins dels sistemes biològics i artificials. Tant l’origen de la vida, com també la destrucció autoprogramada cel·lular o la intel·ligència, individual i col·lectiva, dels diversos éssers vius són algunes de les matèries que analitza el seu grup d’investigació que és part de l’IBE (l’Institut de Biologia Evolutiva), el centre mixt entre la Universitat Pompeu Fabra i el CSIC que va crear-se el 2008. Solé és, a més a més, professor d’investigació ICREA a la UPF, i imparteix assignatures de modelatge de malalties complexes o principis de disseny biològic, entre el primer i el quart curs d’enginyeria biològica. És també professor extern de l’Institut de Santa Fe de Nou Mèxic (situat als Estats Units), dirigeix tesis a estudiants, s’implica en la difusió i forma part del consell editorial d’algunes revistes científiques internacionals. Entre totes les facetes, també ha estat comissari de diferents exposicions. La darrera: “La Invenció del Temps”, la que es pot veure actualment, i fins al 2027, al Centre Martorell d’Exposicions del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.
El temps, conjuntament amb l’espai, conformen les dues grans magnituds que fan possible l’existència i també la nostra vida. És un concepte molt ampli, i és el focus de la nova exposició oberta el mes de desembre i que es pot veure fins al 30 de setembre de l’any 2027. Abans d’entrar en el contingut ens pots descriure com es gesta la idea d’aquesta mostra?
Comença fa un parell d’anys. El director del Museu de Ciències Naturals, Carles Lalueza, em va convocar al Museu Blau, l’edifici del Parc del Fòrum, per parlar sobre una idea que li rondava pel cap i proposar-me liderar una exposició sobre diversitat humana. Jo havia donat moltes voltes a aquest concepte del temps, evolutivament parlant, i just llavors va coincidir que jo m’havia estat llegint un llibre escrit als anys seixanta, “La invenció del futur”, que recull pensaments d’autors com el filòsof parisenc Gabriel Marcel, el teòleg alemany Karl Rahner, o el periodista austríac Robert Jungk, i reflexiona sobre les implicacions que comporta la construcció, tecnològica i humana, del futur. I li vaig deixar anar així: “Mira, Carles, jo tinc una altra idea. Per què no fem una exposició que es digui La Invenció del Temps?”. Vaig veure immediatament, com tothom parava atenció i es posaven a apuntar allò que explicava. La reunió va acabar amb l’acceptació d’aquesta idea, i evidentment proposant-me de ser-ne jo el comissari.
L’exposició toca àmbits tan diversos com són la filosofia, la neurociència, el cinema, la literatura, l’art, la física, les matemàtiques, i evidentment, la biologia. No haurà resultat senzill fer aquest treball de selecció i d’inclusió de totes aquestes matèries…
Jo vaig fer un primer esbós, una maqueta dibuixada i detallada, amb tot allò que pensava que s’hi havia de tractar. La fortuna és que a tot el que proposava, m’anaven dient que sí, fins i tot coses que intentava però que creia que no em podrien concedir com la recreació d’una màquina del temps (la rèplica de l’exemplar de la novel·la del britànic Herbert George Wells, del mateix nom: “The Time Machine”, en el títol original). Malgrat tot, hem hagut de retallar coses, car l’espai d’exposició no és tan gran com el que hi ha al CCCB o al Museu de Ciències Naturals.
Per la resta ha calgut tot un treball per reunir peces tant de la col·lecció interna com també d’altres museus (com els espècimens zoològics, fòssils, eines, o expressions diverses d’art com són les pintures rupestres).
Quina és la idea bàsica d’aquesta mostra i com està funcionant?
Parteix d’un concepte ampli: la incorporació del temps a dins dels sistemes biològics, i arran de tot això com l’hem arribat a comprendre i a mesurar els humans, des aparells molt més concrets fins a sistemes de datació com el carboni 14, o els anells de creixement. S’hi aborda tota la noció del temps des de perspectives diverses i àmbits de coneixement com ho són la filosofia, la neurociència, les matemàtiques, la biologia, el cinema, la literatura, la física o també l’art. S’estructura en dos apartats generals: temps percebut i temps construït. El primer està dedicat al temps biològic, i també al que percebem dins el cervell, i el segon se centra en el temps mesurat i en matèries com la diversitat cultural, l’observació de l’univers, la invenció del calendari o el rellotge, o les lleis físiques de Newton i de relativitat.
De moment està tenint una bona afluència de públic, tant al que és l’exposició com dins dels cicles paral·lels: com els diferents itineraris, les Tertúlies del club dels llunàtics i llunàtiques, el cicle de filosofia “Què és el temps?” (que ha integrat 15 sessions i ja ha conclòs) o també les ConversesNat. Més enllà, hi ha en previsió de realitzar altres sessions, per exemple, al Palau Macaya.
La creació de l’univers (o el que hi havia abans de la gran explosió) i la formació de la vida, són també a la base de l’exposició, i constitueixen dues de les més grans incògnites que encara resten per comprendre i explicar. Hi arribarem algun dia?
En la creació de la vida conflueixen dos corrents de pensament. Els que creuen que no podrem saber mai com va sorgir, i els que pensem que potser ja d’aquí a pocs anys podrem tenir alguna resposta. Observem que en tota l’evolució, quan hi ha un canvi destacat (quan apareix la innovació) tot s’accelera d’una forma molt veloç. Aquest fet ens fa pensar que quan es pugui assolir la formació al laboratori, d’un model de protocèl·lula (reproducció del precedent de la primera estructura des d’on va sorgir la vida) es podrà començar a entendre com va anar tot plegat.
I pel que fa a l’univers s’hi estan fent descobriments interessants. Probablement, preguntar-se tanmateix, què hi havia abans del Big Bang no té sentit i això és xocant perquè topa amb el que és la nostra intuïció. Diguem que ens trenca els esquemes d’allò que entenem per temps, funcionament de la matèria i evolució, com ho fa la física quàntica. Les persones no som àtoms, però aquest món subatòmic és com és i hem d’avançar per a comprendre’l. Jo, altre cop, soc optimista en aquest camp, ja que els humans, sols fa dos dies, estàvem pintant en coves, i avui ja entenem conceptes que no són, en absolut, intuïtius.
Un aspecte interessant que toca aquesta exposició és l’evolució del pensament i del cervell en els humans i en els altres animals. Falta encara molt de camí per recórrer en aquest camp?
S’ha avançat notòriament, però queda un món per progressar en la comprensió del cervell. Recentment, els darrers anys, ha aparegut la connectòmica, una disciplina que es proposa obtenir un mapa de les moltes connexions establertes entre neurones, i que avança gràcies a l’evolució dels sistemes de neuroimatge utilitzats per a l’estudi i el diagnòstic. Per exemple, es duen a terme experiments que observen com, mentre algú fa una determinada acció, s’il·luminen algunes àrees més concretes del cervell, que així es poden relacionar amb altres accions i entre individus. Tot això permet obtenir noves pistes i preguntes per avançar en la recerca, però queda molt de camí. No sabem, per posar sols alguns exemples, com està distribuïda la memòria, quina és l’arquitectura del llenguatge, o a quin lloc es localitza. Els mamífers tenim una intel·ligència molt complexa, diferenciada del que és la intel·ligència col·lectiva (els cervells líquids), confeccionats per memòries que són enormement simples, com les que tenen les formigues o els tèrmits, però que, en canvi, incorporen una força col·lectiva que és immensa.
La mostra va en consonància amb la teva feina a l’IBE (Institut de Biologia Evolutiva), un centre mixt de recerca del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que va crear-se el 2008. De manera més concreta, hi dirigeixes el Laboratori de Sistemes Complexos. Us baseu, especialment, per acomplir la vostra tasca, en els models matemàtics i en aproximacions de biologia sintètica. Explica’ns, exactament, com treballeu?
Resumint molt, mirem d’entendre els orígens i la formació de la complexitat, i també de les cognicions (les diferents intel·ligències) en els sistemes naturals. Tenim un laboratori a dins del PRBB (Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona), on hi fem experiments, com per exemple, amb una cèl·lula viva atorgant-li instruccions perquè acompleixi una funció determinada, o manipulant bacteris perquè creïn molècules singulars. A partir de tot això podem establir connexions entre diferents tipus de cèl·lules (unitats lògiques) que originen sistemes molt més complexos i que poden aplicar-se en medicina o en la recerca espacial, entre altres coses.
Per posar-ne dos exemples, treballem per observar quin límit tenen els virus d’ARN per mutar i evolucionar. Un llindar que si es supera és catastròfic, i porta a la destrucció, i això ens duu a considerar que igual que els virus, els tumors també tenen aquest topall que anomenem “punt de màxima inestabilitat”, i que potser, amb un xic més de comprensió, els podem donar una empenteta perquè s’autodestrueixin. D’altra banda, la feina en evolució ens condueix a definir les estructures de la vida, a través de múltiples observacions, i a afirmar amb convicció que, amb tota seguretat, si es descobreixen éssers vius a altres planetes, l’estructura que tindran serà igual o molt semblant a la que tenim a la Terra, i els sistemes cognitius es basaran en elements molt similars als que componen les neurones.
Un concepte important que heu introduït és el de Terraformació. Perquè ho entengui tothom, defineix-nos ben bé què és, i com podria ajudar a trobar certes solucions als canvis grans i accelerats que estan patint els diferents ecosistemes?
El concepte té l’arrel en la intenció de conferir a altres planetes les condicions necessàries per a la vida que tenim aquí a la Terra. Tot això ho traslladem a ecosistemes degradats sigui pels canvis en el clima o per l’activitat humana. Realitzem, especialment, experiments en terrenys àrids (que conformen vora un 35% dels sistemes d’aquest planeta). Tot indica, que fruit del canvi climàtic, en només 10 o 20 anys aquests sistemes passaran a ser deserts o a estar ja molt degradats. I sabem que si superen un cert punt de no retorn el sistema col·lapsarà d’una manera irreversible. Per això estem provant amb mètodes d’enginyeria per ajudar a reduir aquestes tendències (entenent que no hi ha màgia i que el primer que hauríem fer és complir els deures, i aturar les emissions, decréixer en termes de consum o canviar el model energètic). En aquest àmbit tenim al laboratori una mostra de sols àrids (d’Aranjuez) que mantenim en condicions de temperatura i humitat determinades. En aquests ecosistemes hi simulem condicions d’escalfament i hi hem introduït un bacteri modificat perquè segregui una molècula concreta, amb l’objectiu que aquesta pugui equilibrar el conjunt de l’ecosistema, i frenar-hi les tendències negatives. Tot això pot aplicar-se, igualment, per intentar fer disminuir els gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. Ja vam fer un experiment en aquest camp amb cianobacteris marins del gènere Prochlorococcus.
Què pots dir que reporta aquesta recerca dins de l’IBE a la ciutat de Barcelona?
Doncs d’entrada és l’únic centre en biologia evolutiva a tot l’estat. A Europa n’hi ha d’altres de molt bons, però l’IBE és excepcional perquè toca diversos camps que van des de la paleogenòmica, fins a l’evolució humana o la recerca en les xarxes tecnològiques. És difícil de trobar institucions que comprenguin tot aquest tipus de registres, i que a més, contagiïn tot l’ecosistema de recerca al seu voltant. Tots els investigadors col·laboren amb científics d’altres països, i aquí a casa nostra, aquesta cooperació ha pres la forma de projectes com ho és el CRYOZOO, un biobanc de cèl·lules d’animals que estan en perill d’extinció, desenvolupat conjuntament amb la Fundació Zoo de Barcelona, el Museu de Ciències Naturals i el Laboratori Europeu de Biologia Molecular.
Si més no, la biologia evolutiva, és un tema elemental, però que està desapareixent dins del sistema educatiu. Cal tornar a recuperar-lo per fer que tot el jovent també incorpori una matèria que abasta una part molt rellevant del conjunt del coneixement i que reporta sentit crític.
Abans parlàvem de l’origen, però potser per acabar estaria bé reflexionar sobre la mort. Entre moltes altres tasques, vas escriure fa dos anys “Todas las muertes. El final de la vida: de los océanos, a los robots” (Crítica, 2023). Pot la ciència explicar també aquest altre gran enigma?
El que hi ha o deixa d’haver-hi quan morim és més un tema de creences. Però el més interessant en biologia és entendre el fenomen de la mort des de diverses perspectives (la mort de la informació, la mort de les màquines, o la mort cel·lular programada…). Aquesta última, especialment, és fascinant, també per les implicacions que pot tenir, i caldria entendre com va començar a gestar-se a l’oceà.
L’inconvenient principal que tenim en aquest terreny és que nosaltres, els humans, som éssers plenament conscients i això fa que ens adonem, que un dia o altre, tard o d’hora, també acabarem morint. Aquest fet, culturalment, ha resultat molt important, i ha estat l’essència per bastir noves cultures i diverses religions.