Notícies

Inici » Noticia » Isabel Caro-Patón: "La Gestió de l'aigua ha de ser reflexiva, transparent i participativa"

Isabel Caro-Patón: "La Gestió de l'aigua ha de ser reflexiva, transparent i participativa"

14 desembre 2018

Aigua. La Fàbrica del Sol ha entrevistat a l'Isabel Caro-Patón, l'experta en dret d'aigües que va participar en el cicle de debats Aigua, Ciutadania, Barcelona que finalitza aquest 18 de desembre.

Na Isabel Caro-Patón va néixer el 1966 a Valladolid i ha tingut una trajectòria professional molt variada i treballada. Actualment és advocada. Ha publicat diversos llibres i articles especialitzats en matèria de dret d’aigües, medi ambient i urbanisme.

“Estaríem disposats a tenir una major protecció ambiental i no disposar de la garantia de tenir aigua potable a les nostres aixetes?”

Quina és la teva trajectòria professional?

He estat au-pair a Alemanya, animadora turística a Mallorca, professora d’universitat, magistrada suplent, funcionària en un govern regional, mare, mestressa de casa i ara advocada en un prestigiós despatx. En la meva trajectòria -com en la de tantes altres dones- hi ha sobretot un esforç personal.

Al teu parer, ¿l’aigua és un bé comú d’ús compartit?

És clar que sí. Però el que significa ús compartit és molt profund. Compartit no vol dir que tots el fem servir igual, sinó que s’ha de cedir als usos que reporten major benefici econòmic i social. I, per descomptat, també compartit amb generacions futures.

Quines són les conseqüències ambientals provocades pels plans hidrològics estatals? Ens pots donar un exemple? (política de transvasaments, pantans)

Si pensem en els plans hidrològics del segle passat, el que ens han portat és una regulació hídrica imprescindible en un país amb la irregularitat hidrològica del nostre. No crec que puguem valorar el seu impacte ambiental amb la mentalitat més proteccionista d’avui. En els temes ambientals hi ha una gran hipocresia. La societat francesa, per exemple, sembla una població molt sensibilitzada amb els problemes ambientals, però, davant la pujada del preu dels carburants per pal·liar el canvi climàtic, sorgeixen les armilles grogues que volen protegir les seves butxaques abans que el medi ambient. Amb pantans i embassaments passa una mica el mateix, tenen conseqüències negatives ambientals indiscutibles, però ¿estaríem disposats a tenir una major protecció ambiental i no disposar de la garantia de tenir aigua potable a les nostres aixetes?

La planificació hidrològica que es fa avui, que és obligatòria per la Directiva 2000/60 Marc de l’Aigua, compleix una finalitat ambiental: busca millorar l’estat de l’aigua i prevenir qualsevol deteriorament addicional. La Directiva Marc indica que pel 2015 totes les masses d’aigua haurien d’estar en bon estat o potencial, però lògicament admet que hi hagi excepcions a aquests objectius considerant les necessitats socials i econòmiques. Per exemple, permet que es mantinguin els transvasaments, pantans o embassaments que serveixin per satisfer necessitats de desenvolupament sostenible (el proveïment a poblacions, reg, producció hidroelèctrica).

Sobre el paper aquesta nova planificació està destinada a tenir conseqüències ambientals molt positives. De moment, en els dos cicles de planificació que ja s’han aprovat (2009-2015 i 2016-2021), els plans són excessivament ambiciosos en els seus objectius a l’assenyalar que el 97% de les masses d’aigua han de tenir un bon estat o potencial . Però això resulta poc creïble.

Quina seria una bona gestió de l’aigua?

Ha de tenir tres adjectius “reflexiva”, “transparent” i “participativa”.

Reflexiva perquè ha de ser el resultat de decisions racionals; és a dir, pensades sobre la base de l’anàlisi de l’estat real dels recursos hídrics i de les necessitats de l’ús de l’aigua per a l’abastament, l’agricultura, la producció energètica, els usos recreatius, etc. Això és incompatible amb la gestió polititzada, al servei d’estratègies electorals dels partits dominants.

Transparent perquè s’han de presentar totes les variables implicades en la seva gestió de forma comprensible per a la ciutadania. Els plans hidrològics vigents tenen milers de pàgines i el seu contingut, que està obert al públic, resulta inaccessible per l’excés d’informació i de xerrameca i perquè el que resulta socialment polèmic queda amagat entre la palla.

Participativa perquè la gestió ha de ser el resultat d’un procés de planificació on qualsevol ciutadà pugui intervenir i ser escoltat, però tenint present que l’Administració es reserva el dret d’harmonitzar els diferents interessos i resoldre el que millor garanteixi el bé de tothom. Aquesta participació, en més ocasions de les desitjables, no es produeix perquè moltes decisions polèmiques queden fora dels plans hidrològics. Així succeeix, per exemple, en les normes d’explotació del transvasament Tajo-Segura o amb la protecció del Ter a Catalunya que actualment està condicionada pel que decideixi la Taula del Ter, que té una representativitat que fa prevaler els interessos de Girona i no els de tot el districte de la conca fluvial de Catalunya.

L’aigua és un recurs públic, per tant la seva gestió també hauria de ser-ho? Seria beneficiós pel medi ambient i la ciutadania?

La pregunta és ambigua. La gestió sempre és pública ja que és l’Administració la que s’encarrega d’això o la que controla els usos i l’aplicació dels instruments de protecció. La gestió pública no és incompatible amb que hi hagi particulars -subjectes i empreses- als quals se’ls reconeguin drets especials o usos privatius. Que la gestió sigui pública és neutre per a la protecció ambiental. Per exemple, la responsabilitat del sanejament i la depuració és pública i això no ha impedit que s’incompleixin les obligacions derivades de la pertinença a la UE.

Quines són les diferents administracions implicades en la gestió de l’aigua de Barcelona? Quin paper tenen?

L’Agència Catalana de l’Aigua és la responsable de la gestió de rius i aqüífers i s’encarrega de l’adducció o captació d’aigua (abastament en alta) de les fonts naturals assenyalant quin és el mix de producció (percentatge d’aigua del Llobregat, del Ter, d’aqüífers i de les dessaladores). També és titular de les plantes depuradores i marca els nivells dels abocaments d’aigües residuals.

A l’Àrea Metropolitana correspon la gestió en baixa o que l’aigua arribi a les aixetes dels domicilis i la gestió de les depuradores.

Els serveis socials dels municipis garanteixen que hi hagi un accés universal a l’aigua; és a dir, que a cap veí se li talli l’aigua per no poder pagar les tarifes.

El sistema de tarifes de l’aigua és transparent? Com hauria de ser?

No és massa transparent. De nou, resulta massa complex fins i tot per a l’Administració titular del servei. D’una banda, cal veure quins conceptes s’integren en la tarifa, ja que aquesta ha de garantir el principi de recuperació de costos. Com a regla, s’han de traslladar tant els costos derivats de noves inversions com els de l’explotació del servei. Així dit sembla senzill, però no ho és. Cal decidir quines inversions són necessàries i en els casos de gestió indirecta (per empresa privada o mixta), l’Administració titular del servei de vegades no sap amb quins criteris seleccionar-les. De vegades resulta temptador carregar sobre l’aigua costos generals de l’Ajuntament. A la tarifa de l’aigua hi ha un altre concepte que és tot el derivat del sanejament i la depuració.

D’altra banda, cal distribuir els costos entre els usuaris. Normalment, les tarifes són binòmiques amb una part fixa i una altra variable, que es fixa en funció del consum amb criteris de progressivitat per a penalitzar els consums excessius. També ha d’haver-hi preus socials i, és clar, s’ha de buscar d’on surten els fons per subvencionar-los.

A Barcelona, la majoria de persones no beuen aigua de l’aixeta i l’aigua envasada s’ha convertit en un negoci. Com es podria revertir aquesta situació?

Garantint que l’aigua de l’aixeta sigui de la millor qualitat possible. Actualment a la Unió Europea s’està preparant una directiva per potenciar que es begui aigua de l’aixeta i reduir així l’ús d’ampolles de plàstic com un eix més de l’economia circular.

És ètic que les envasadores facin negoci amb l’aigua, considerant que és un bé públic?

Per descomptat que és ètic. L’aigua és un bé públic, però les envasadores són empreses i com a tals porten al seu ADN obtenir un lucre econòmic.

Tens alguna passió amagada?

Sí, tinc diverses passions i desitjos amagats. De vegades fantasio amb viure en terra de frontera. Altres amb dedicar-me a escriure. I tinc altres que estan tan amagades que no les puc explicar; ni tan sols a mi mateixa.