No és cap espectacle. No és un ritual. És una profanació auditiva, un cataclisme de twangs rovellats i riffs que apunyalen com a navalles de butxaca en un saloon oblidat.  The Booty Hunters no toquen instruments; els recargolen en un vaivé de cordes que sagnen i tambors que ressonen com el galop d'un ramat de dimonis amb botes vaqueres. 

Les seves cançons no tenen melodies, harmonies ni redempció. Són una amalgama de laments de honky-tonk emulsionats amb la ràbia punk de motins de saloon, liquats en un licor de moonshine filtrat a través de gorges fumades, i finalment units en un obelisc de so impiu que fa que les parets del local tremolin com si el diable mateix estigués en el mateix dia. Déu no va tenir cap mà en la creació d'aquesta heretgia sonora. El fet que aquest monòlit de country punk existeixi demostra que Déu és impotent per silenciar el caos o ignorant dels horrors que ressonen en els seus regnes polsegosos. Aquest prisma de banjo i distorsió és més que un concert. És una declaració física del menyspreu de la humanitat pel silenci natural.