Echoes reuneix tres posicions artístiques distintes, cadascuna abordant la idea de l’eco com a condició de la percepció: reflex, memòria, miratge i il·lusió. Més que una repetició literal, l’eco aquí apareix com una reverberació —de la llum, del lloc, de l’orientació—, un rastre fràgil que resisteix l’estabilitat i apunta cap a l’espai intermedi. Plegades, aquestes obres entenen l’eco no com a repetició, sinó com a condició: una ressonància inestable que desestabilitza la certesa. A Echoes, la llum no només il·lumina, sinó que es refracta; la llar deixa de ser un lloc d’estabilitat per convertir-se en un d’exposició; l’orientació ja no està garantida, sinó suspesa en el dubte. L’exposició ens convida a habitar aquests llindars —on allò que percebem s’esvaeix contínuament, retornant no com a si mateix, sinó com el seu eco, el seu miratge.