Contradictori, espontani i inclassificable: així era per a Eugeni d’Ors el barroc, un art que no sabia el que volia i que prosperava en la confusió. Pocs estils artístics són tan difícils de definir com aquest. No és senzill delimitar-ne el desenvolupament temporal, les característiques formals ni les bases ideològiques. Ni tan sols és evident quins artistes podem considerar de debò barrocs i per què. D’Annibale Carracci a José de Ribera, de Caravaggio a Nicolas Poussin, de Peter Paulus Rubens a Rembrandt o de Gian Lorenzo Bernini a Diego Velázquez, ens trobem amb un conjunt d’idees, estils i formes de crear que manifesten diverses maneres de ser barroc, però que en cap cas no comprenen tota la varietat d’aquest ampli fenomen. El barroc és arquitectura, pintura i escultura, però també urbanisme, jardineria, decoració, escenografia, moda…, arts i tècniques que col·laboren i s’entrellacen de múltiples formes, ja que cap altre estil es va obstinar tant com aquest a integrar totes les arts per crear una obra total amb la qual es pugui persuadir i emocionar l’espectador. Aquest curs pretén, des del Museo del Prado –on es conserven algunes de les obres mestres d’aquest període–, desentranyar i entendre millor aquesta complexa i fascinant manifestació artística, que, més que un estil, és una cultura que desborda localitzacions geogràfiques i cronologies.