La diferència puja a escena

Les llestes, els més bells, les persones més sàvies, les que encarnen aquell ésser ideal que tots voldríem ser... A aquests i aquestes els tenim a la vista a totes hores protagonitzant pel·lícules, obres de teatre o anuncis publicitaris. Però, que potser són els únics que es mereixen ser mirats i admirats? Vero Cendoya creu que no i, per això, ens posa davant dels ulls, convertits en protagonistes, tots aquells que són diferents, s'escapen a la norma o no són bells i belles segons el concepte estandarditzat de perfecció. Del 15 de gener a l'1 de febrer, al Teatre Nacional de Catalunya.

Sigueu benvinguts i benvingudes a Una brillant imperfecció (o mort d'un pianista), l'últim espectacle de la companyia de la coreògrafa i moltes coses més Vero Cendoya. És també performer i artista plàstica i potser la recordareu de La partida, un espectacle que tenia tant de coreografia com de partit de futbol i que es va veure per tot arreu, en versions de sala o de carrer. Ara bé, la de Vero Cendoya és una companyia inclusiva, com ja vam veure en espectacles com el recent Hem de parlar, protagonitzat per una parella amb un fill adolescent i els problemes que vivien, amb un intèrpret amb la síndrome de Down en un paper destacat o bé a la més recent Bogumer (o hijos de Lunacharski), entre altres muntatges. Per què, quan hem vist que un actor o actriu amb capacitats diferents de les nostres fa una feina excel·lent sobre l'escenari ens hem sorprès tant?

S'ho ha preguntat Vero Cendoya, que en aquest muntatge explora encara més la diferència i la manera com la percebem a partir de l'assaig Brilliant Imperfection, un treball sobre la malaltia, la discapacitat i el dret a triar la vida que volem portar, escrit per l'activista discapacitat i queer Eli Clare.

Aquí es desmitifica la discapacitat de la manera més punyent, amb tot l'afecte, però sense deixar cap espai a la condescendència. Ho explica molt bé la mateixa creadora de l'espectacle, que ens recorda que "els nostres escenaris estan encara bastant coixos en la representació de l'espectre social complet. I, amb tota la bona fe, ens desfem en lloances, i inclús d'una manera maldestra, ens posem condescendents i fins i tot paternalistes". Perquè, en paraules de l'activista amb discapacitat Alexandre Jollien, "la pietat és l'arma més destructiva cap a un individu".

Amb una dramatúrgia de Vero Cendoya i Israel Solà, a Una brillant imperfecció (o mort d'un pianista) veureu a l'escenari actors i actrius amb capacitats diferents. Són Joel Balseiro, Linn Johansson, David López, Sònia Molins, Hansel Nezza, Oriol Prats, Jem Prenafeta i Andrea Vibert.

Si els voleu veure en acció amb una mirada lliure de paternalisme i de condescendència, teniu una cita amb Vero Cendoya i la seva companyia, però abans de venir consulteu tota la informació sobre l'espectacle al web del Teatre Nacional de Catalunya.