Vermut poètic amb Miquel Serra i Eduard Escoffet. Els rastres

Anem fent camí en un sol sentit, probablement poc conscients del que arrosseguem, el que de manera tan evident ens compon. Com un cometa que no pot desfer-se de l’estela de pols i gel mentre frega els seus planetes preferits, d’aquesta manera ens presentem a cada període vital, a nous amics i noves cases, sense acabar de veure la cua completa, que a cada passa és més extensa i ens condiciona el camí. Krishnamurti és taxatiu amb això: s’ha de saber morir al cap del dia per despertar net, ser lúcid i discernir el que és valuós entre el que construïm.

Aquesta doctrina demana una gran perseverança, i és possible que en el procés Escoffet i Serra compensin l’esforç amb la seva pròpia visió del rastre i com el fan servir com a material d’enderroc per a lletres i versos. Una manera entre milers per sentir-se propers entre ells mateixos, encara que sigui una il·lusió.

Fitxa artística:

Miquel Serra, músic

Eduard Escoffet, poeta