La fragilitat que ens sosté

Diuen que la poesia és fràgil. Que és efímera, que sovint se l’emporta el vent abans que pugui arrelar en el pensament col·lectiu. Però el que també sabem —i el que Barcelona Poesia ens recorda any rere any— és que és precisament en aquesta fragilitat aparent on s’amaga la seva força. La poesia resisteix, com una bombolla de sabó que travessa l’aire i que, en la seva brevetat, ens meravella i ens transforma.

En el 2025, Barcelona Poesia torna a desplegar-se pels carrers, els jardins, les biblioteques i els espais històrics de la ciutat perquè ens aturem a escoltar. Amb una programació més internacional que mai, el festival ens convida a gaudir de les veus d’autors i autores de tot el món que arriben a la ciutat per compartir la seva paraula, el seu compromís i la seva mirada. Veus que dialoguen amb les d’aquí, que s’entrellacen en un teixit de llengües i ritmes, d’accents i silencis.

Un any més, Barcelona Poesia és un mirall de la diversitat poètica: des de la tradició oral fins a l’experimentació, des de les formes clàssiques fins a les propostes més arriscades. Recitals, performances, diàlegs i homenatges conviuran en una setmana en què la ciutat esdevé escenari d’un gran poema col·lectiu.

Enguany la programació destaca la importància de la poesia com a eina de pensament i transformació. Des del pregó inaugural fins a la gran nit del Palau de la Música, passant per espais com el verger del Museu Marès, l’Ateneu Barcelonès o el claustre del Convent de Sant Agustí, cada racó de Barcelona es tenyirà de versos i emocions.

“Els versos no tenen mort”, ens recorden els comissaris d’enguany, Maria Callís i Manuel Forcano. I en un món que de vegades sembla empènyer-nos a l’oblit, festivals com aquest són imprescindibles per reivindicar la paraula com a refugi, com a resistència i com a celebració.

Gaudiu d’aquesta festa de la poesia, d’aquesta fragilitat poderosa que ens sosté.

Xavier Marcé
Regidor de Cultura i Indústries Creatives

BARCELONA POESIA 2025

Els versos no tenen mort.

Ovidi, Amors I, 15

En aquests moments greus que ens toca viure, en què molts tirans del món beuen amb copes d’or mentre mitja humanitat s’alimenta de pa d’ordi i aigua tèrbola, mentre les notícies falses emboliquen allò que sabem o no sabem, mentre tronen guerres lluny i prop nostre com si només fossin imatges artificials d’un videojoc, mentre anem tots distrets amb les lluentors de les pantalles, el Barcelona Poesia d’enguany vol oferir-vos l’oportunitat de gaudir, ni que sigui el temps breu que dura el vol erràtic d’una bombolla de sabó, el plaer dels versos, l’encant de les metàfores, la força de les paraules encastades als poemes que ens connecten amb la bellesa, la consciència i l’emoció.

En un temps de retrocés de l’humanisme en què tot sembla que es tecnifica i s’endureix, el Barcelona Poesia us proposa d’aturar-vos aquesta setmana i escoltar la veu dels poetes, els seus versos eteris, sublims, multiformes, fràgils, multicolors, volàtils i dúctils com qui contempla embadalit el pas bellíssim per l’aire d’unes bombolles de sabó que ja sabem, certament, que tot d’una hauran de rebentar, que desapareixeran, que deixaran de ser, que callaran, però haurem gaudit el trajecte, les formes, el dibuix transparent que hauran escrit dins nostre. Com un sol que continués lluint de nit.

Si el món se’ns fa a poc a poc com no el volíem, potser caldria escoltar més els poetes, veus de resistència en la trinxera del que és bell, ben dit, que clamen a favor d’un món millor, aquí i a tot arreu, i per això aquesta edició del Barcelona Poesia és més internacional que mai: als poetes de casa s’hi afegeixen els poetes convidats pel clúster dels instituts de cultura europeus, els poetes dels nostres veïns mediterranis que ens porta l’Institut Europeu de la Mediterrània, la poesia que ens arriba des de la xarxa de festivals europeus Versopolis i des de Manchester Ciutat de la Literatura, així com les veus escollides dels quatre cantons del món, que recitaran a la bella cerimònia de cloenda del festival, la Nit del Palau. Tots ells, els seus versos, de tots els estils possibles, des de noves fórmules experimentals, des de la poesia novella, des dels versos clàssics de poetes ja consolidats, des de la diversitat, des de la persistència, ens diuen i diran que la poesia encara és viva i resistent, fràgil però contundent, com les bombolles de sabó, l’una rere l’altra, que tan delicadament ha fotografiat l’artista Arnau Rovira. 

Benvinguts, doncs, a l’espectacle d'aquesta fragilitat amb múscul, de les paraules escollides que s’enlairen des del buf dels poetes, de la meravella de saber i de constatar que els versos no tenen mort.

Maria Callís i Manuel Forcano
Comissaris
Barcelona, maig del 2025