Carme

Riera

El 1968 es va traslladar a Barcelona per estudiar Filologia Hispànica a la Universitat Autònoma, on es va llicenciar. El 1974 va guanyar el premi Puig i Llensa amb la narració Te deix, amor, la mar com a penyora, que va donar nom al seu primer recull (1975), acompanyat per un segon volum de contes, Jo pos per testimoni les gavines (1977).

La seva primera novel·la, Una primavera per a Domenico Guarini (1980), premi Prudenci Bertrana, va rebre una acollida entusiasta. L’any següent, amb Epitelis tendríssims, va explorar el gènere eròtic. El 1989 va obtenir el Ramon Llull per Joc de miralls, però el seu gran èxit arribaria amb Dins el darrer blau (1994), sobre els jueus conversos mallorquins, guardonada amb el Josep Pla (1994), Joan Crexells (1995), Lletra d’Or (1995) i el Primer Premi Nacional de Narrativa en català (1995); la versió italiana va merèixer el premi Vittorini.

En l’àmbit audiovisual, va debutar com a guionista a Catalunya Ràdio l’any 1989 (Es diu Maria Puig la meva mare?), i posteriorment va col·laborar a TV3 amb programes com Quotidiana quotidianitat (1994) i la telesèrie Dones d’aigua (1997).

Ha publicat també literatura infantil i, com a estudiosa de la poesia contemporània, ha treballat sobre José Agustín Goytisolo, Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma. Va coordinar l’antologia Partidaris de la felicitat (2000).

El 1998 va publicar Temps d’una espera, dietari escrit durant l’embaràs de la seva filla.

El 2000 va publicar Cap al cel obert, ambientada a l’Havana del segle XIX (premi Crítica Serra d’Or); el mateix any va rebre la Creu de Sant Jordi i el premi Elio Vittorini. El 2005 li van atorgar el premi Jaume Fuster i la Medalla d’Or del Consell Insular de Mallorca.

El 2012 va entrar a formar part de la Real Academia Española (membre electa des del 2013), i va ser presidenta de CEDRO des del juny del 2015 fins al 2019, i, de nou, d’ençà del 2023. El 2015 va rebre el Premio Nacional de las Letras Españolas per la seva trajectòria polifacètica i d’abast universal.