Històries dibuixades que creuen fronteres

Un regalo para Kushbu

Diversos autors

Coedició: Astiberri Ediciones

i Ajuntament de Barcelona

Barcelona, 2017

131 pàgines

Des de fa un temps, la literatura de no-ficció ja no només la integren les pàgines il·lustres d’autors com Capote, Mailer, Carrère o Caparrós, sinó també les pàgines il·lustrades de les novel·les gràfiques, que han fet possible el binomi rigorós i socialment compromès format pel periodisme i el còmic. Un regalo para Kushbu és l’exemple més proper que tenim en el temps i l’espai d’aquesta hibridació de gèneres.

Una de les principals característiques de Barcelona és la seva condició cosmopolita, integradora i multicultural, que fa equilibris entre la recepció turística i l’acolliment migratori; entre l’oci i l’activitat econòmica, d’una banda, i la solidaritat i la responsabilitat social, de l’altra. La diversitat, però, presenta un repte complex que cal afrontar: promoure la igualtat de drets i oportunitats d’aquelles persones que arriben a casa nostra buscant un futur millor i que, només per la seva procedència o l’aspecte físic, molt fàcilment poden ser estigmatitzades.

Aquesta objectivació paternalista no fa altra cosa que reforçar la primera pedra de l’engranatge de l’exclusió: el prejudici. En aquest aspecte, les eines d’inclusió social i laboral són un dels millors actius que els podem oferir, i afortunadament no només en tenim moltes, sinó que funcionen amb garanties gràcies al treball en xarxa i la col·laboració de les entitats i els organismes públics.

La fundació Mescladís n’és una, i treballa amb persones i associacions vinculades a l’activisme, l’educació, l’art i la cultura. Des del seu lloc de trobada, l’Espai Mescladís impulsa un projecte que genera els seus propis recursos a través de diverses iniciatives d’economia social i solidària, de formació i acompanyament en el mercat laboral a persones amb especials dificultats per accedir a un lloc de treball.

El mes de desembre passat aquest projecte es va fer una mica més gran gràcies a la publicació d’una novel·la gràfica insòlita: Un regalo para Kushbu. Historias que cruzan fronteras, produïda per Mescladís i l’associació Al-liquindoi. Un llibre que ha acabat ajuntant nou vides a través de nou històries anònimes, tan semblants a les de tanta gent però tan poc escoltades.

És un exercici que fa més present la consciència col·lectiva que tots tenim el deure d’assumir, de compartir, perquè les seves històries podrien ser les nostres, perquè no fa tants anys van ser les dels nostres avis. No oblidar el passat i no ignorar el present; la memòria no ha de ser capritxosa. “Soc home, res del que és humà no m’és indiferent”, deia el comediògraf llatí Terenci. Un regalo para Kushbu ens recorda exactament això: els protagonistes d’aquestes històries són persones reals, obligades a fugir del seu país, que arriben a un indret desconegut buscant una vida més fàcil, més justa, més humana.

La particularitat d’aquesta novel·la gràfica que creua fronteres, tant en sentit figurat com literal, és que ha estat dibuixada a deu mans pels il·lustradors Tyto Alba, Cristina Bueno, Sagar Forniés, Miguel Gallardo, Martín López Lam, Andrea Lucio, Susanna Martín, Marcos Prior, Sonia Pulido i Manu Ripoll. També disposa de fotografies de Joan Tomás i d’un guió dissenyat per l’escriptor Gabi Martínez. El còmic, que neix del projecte Diálogos Invisibles, desenvolupat per Martín Habiague, Jessica Murray i Joan Tomás (presentat al DOCfield Barcelona), explica les peripècies d’aquestes nou persones i ens fa partícips de les seves misèries i esperances, de la seva lluita particular contra l’abús i la discriminació, la persecució i la guerra.

En una època condicionada per les migracions massives i els silencis també massius i generalitzats d’una gran part de països que es vanten de ser democràtics rere les seves fronteres, Un regalo para Kushbu es converteix en un testimoni del suport i la solidaritat que han trobat els seus protagonistes per fer front a l’exclusió: Farida, provinent de l’Afganistan; Raju, de l’Índia; Basanta i Kushbu, del Nepal; Dilora, de l’Uzbekistan; Ilyas, del Marroc; Bubakar, del Níger; Soli, de Nigèria; i Camilo, de Colòmbia. A la contracoberta del llibre, Elvira Lindo diu que “hem de posar rostre i nom als que busquen refugi” senzillament perquè “és una obligació moral”. “Volem acollir” no sols ha de ser un crit, sinó una realitat.

Un regalo para Kushbu és un altre exemple de l’auge consolidat de la novel·la gràfica com a expressió literària en aquest segle, sobretot pel que fa a les històries amb un alt component de denúncia social basades en fets reals. Amb el referent icònic indiscutible de Maus, la crònica dibuixada i l’exercici de memòria històrica que l’acompanya s’han convertit en una altra manera de representar la no-ficció periodística. Atisberri, juntament amb Norma, Sinsentido i Planeta Cómic, és una de les editorials capdavanteres en la publicació d’obres d’aquest gènere, en el qual sobresurten autors com Joe Sacco, Guy Delisle, Marjane Satrapi, Rutu Modan o el valencià Paco Roca. Un regalo para Kushbu segueix la línia de Los vagabundos de la chatarra (2015), el còmic escrit per Jorge Carrión i il·lustrat per Sagar Forniés que ens brinda l’oportunitat de passejar per la Barcelona de Ciutat morta a través del periodisme gràfic.

Però Barcelona no és només la reflectida a Ciutat morta; és també la ciutat refugi que des de fa tants anys ha demostrat les seves virtuts democràtiques i integradores. El compromís social i cultural de Mescladís continua donant sentit a una percepció que, a desgrat de les injustícies, continua més viva que mai.

La Revolució Russa a Barcelona: molta fressa i poca endreça

Per Francesc Ginabreda.

Respon

Foto: Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya

Manifestació a l’actual passeig de Lluís Companys, llavors Saló de Sant Joan, el 2 de desembre de 1917, en demanda d’amnistia per als presos polítics i socials i per la readmissió dels treballadors acomiadats durant la vaga d’agost.
Foto: Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya

En mig d’una gran crisi política i social, els sindicats CNT i UGT, amb el suport del PSOE i dels partits republicans, van convocar una vaga general revolucionària l’estiu de 1917. La Revolució Russa, en curs en aquells moments, va afavorir la creació d’unes expectatives exageradament optimistes.

Un dels llibres que conservo amb més estima des que era petit és Tintín al país dels soviets, joia editorial publicada originàriament entre el 1929 i el 1930 al setmanari belga Le Petit Vingtième. Es diu que va ser un encàrrec a posta del diari Le Vingtième Siècle, conservador, catòlic i nacionalista, per fer propaganda anticomunista durant el govern de Ióssif Stalin. Així va ser com Hergé va enviar en Tintín i en Milú a la terra hipotètica del socialisme per desemmascarar les seves polítiques i descobrir els secrets d’un règim contradictori que farà el que calgui per treure-se’l de sobre. Sempre en va: en Tintín, el periodista que no escrivia, barreja d’Indiana Jones i Sherlock Holmes, tornarà a casa rebut com un heroi. Metàfora ideològica d’entreguerres.

Aquest va ser un dels meus primers contactes amb Rússia, seguit d’una consistent i dilatada llista d’icones, perills públics, tòpics i referències diverses entremig de les quals hi ha també la revolució, de la qual aquest any se celebra el centenari i motiu pel qual escric aquest article. Concretament, sobre els seus efectes a l’estat espanyol, a Catalunya i a la Ciutat Comtal. Posem-nos en antecedents.

Barcelona, “la Rosa de Foc”, poc després de la Setmana Tràgica. Primera Guerra Mundial en curs i una Espanya neutral en plena crisi colonial. Govern de la Mancomunitat amb Prat de la Riba al capdavant. I la CNT a la cantonada. Primers serveis de taxis i autobusos urbans…, i protestes de les companyies de tramvies. L’economia en hores baixes, acomiadaments laborals, l’obrerisme en ebullició creixent i el sistema de la Restauració a la corda fluixa. Inestabilitat i discòrdia social latents. Al cap de poc, en una Rússia assolada per la fam i la inflació, esclata la revolta contra el tsar Nicolau II.

El territori que descobreix en Tintín, més o menys distorsionat, és inimaginable sense la Revolució Russa, però cal entendre que ha passat una dècada i que qui governa ja no és Lenin, sinó Stalin, que Trotski ha estat desterrat i que el règim bolxevic comença a introduir els plans quinquennals. A Espanya, el temps de la Dictablanda s’esgota en espera de passar el relleu a la Segona República i posar punt i a part als mandats borbònics. Però el sistema de la Restauració ja feia temps que havia entrat en crisi, i va ser en el context de la Revolució Russa quan Alfons XIII va veure perillar més seriosament la seva estabilitat.

Obsolescència política

L’any 1917, l’agitació militar i política estava més viva que mai i coexistia amb les protestes del moviment obrer i les reclamacions d’alguns partits que volien modernitzar la monarquia, com la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, que reclamava l’autonomia de Catalunya, una reforma constitucional i la conversió de les Corts en constituents en el marc d’un estat federat. Malgrat les contencions econòmiques, la burgesia treia partit de la neutralitat espanyola durant la Gran Guerra, ja que aquesta situació li permetia fer negoci amb les exportacions. Però la realitat social del país era una altra, amb una misèria creixent que contrastava amb l’opulència de les classes benestants. Mentre la riquesa d’uns augmentava, la consciència de classe dels altres s’acabava de consolidar. I una part de l’Exèrcit, al seu torn, decidia mobilitzar-se contra l’arbitrària divisió jeràrquica de l’organització.

Foto: Josep M. Sagarra i Plana / Arxiu Nacional de Catalunya

La segona reunió de l’Assemblea de Parlamentaris va tenir lloc el 19 de juliol del 1917 a la Ciutadella; els 68 assistents van demanar unes corts constituents que abordessin la reforma del règim.
Foto: Josep M. Sagarra i Plana / Arxiu Nacional de Catalunya

Segons l’historiador José Luis Martín Ramos, el 1917 hi ha una crisi política greu, tot i que les alternatives majoritàries “s’adrecen a reformar el sistema des del sistema, o amb un altre sistema, però no a una revolució social”. Reformes, però no sotracs. En aquesta conjuntura, la Lliga i el nacionalisme català ensumen la seva oportunitat i amb l’excusa de la reforma aspiren a entrar en la gestió de l’Estat, a tenir més poder en un país on la divisió política es veu agreujada per la presència disruptiva d’aliadòfils i germanòfils. El rei, sense anar més lluny, era germanòfil i tenia ministres aliadòfils. José Luis Martín Ramos, investigador del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB, que el mes de juny passat va participar al seminari del MUHBA “Crisis i revolucions a Barcelona, 1917”, resumeix les circumstàncies parlant d’obsolescència política. Tot indicava que aquella societat estava arribant a una cruïlla i que tenia molts números per acabar seguint un altre camí.

En aquesta atmosfera vel·leïtosa, les grans ofensives amb què s’ha d’enfrontar Alfons XIII són tres: la militar, formalitzada a través del famós conflicte de les Juntes de Defensa; la política, que es tradueix en la polèmica Assemblea de Parlamentaris, i la social, la més clamorosa, encapçalada per un moviment obrer en procés ascendent que s’alia amb el republicanisme i es posa a fer política. Tres propostes de canvi de tres entorns ben diferenciats. Quan arriben les notícies sobre els fets de Rússia, l’esclat revolucionari sembla inevitable. L’únic problema aparent, la falta de consens, tornarà a ser determinant per esmorteir la seva força.

Unions improbables

Després de la vaga de vint-i-quatre hores organitzada el desembre del 1916, la CNT i la UGT van tornar a col·laborar amb l’objectiu de paralitzar el país durant més d’un dia, i de seguida van rebre el suport del PSOE i dels partits republicans. El rerefons de la vaga, òbviament, tenia una altra dimensió, projectada per l’esperança que l’Exèrcit estigués al costat dels manifestants, com a Rússia. Però l’Exèrcit, igual que els polítics, els va girar l’esquena. I no només això, sinó que va reprimir durament la protesta. L’explicació és senzilla: els militars dissidents havien aconseguit que el rei els escoltés. A partir d’aquí, el seu compromís polític o les ànsies de canviar de règim eren una mera abstracció, i poca cosa els unia amb les protestes del moviment obrer i l’anarquisme.

La manca de suport de les forces polítiques també es comprèn si considerem les aspiracions que tenien uns i altres. Veure Cambó i la CNT lluitant plegats era tan improbable com avui un pacte entre la CUP i l’antiga Convergència. I tot i que això últim s’hagi esdevingut, la primera hipòtesi no va ser mai una realitat. El líder de la Lliga, a més, tampoc va ser acceptat per les Juntes de Defensa, cosa que va truncar la seva possible aliança en les lluites parlamentàries. Les tres potes de la crisi política es van trencar. La vaga, doncs, posaria de manifest la desunió dels revoltats, partits polítics i moviments sindicals, i esquinçaria l’homogeneïtat de l’Assemblea de Parlamentaris. Un cop acabada, la CNT i la UGT van eixamplar diferències, l’Exèrcit va tornar a fer costat al poder oficial…, i els partits republicans, de bracet amb la burgesia, van fer el mateix. L’etern promiscu i permeable pragmatisme polític.

La vaga i els perquès del fracàs revolucionari

La capital catalana es va aturar durant cinc dies, entre el 13 i el 18 d’agost. Malgrat el fracàs global i ideològic de la protesta, el Govern va declarar l’estat de guerra i la violència es va deixar sentir en molts cantons d’una població convulsa que, poc després, passaria a ser coneguda com “la ciutat de les pistoles”. Res a envejar al Chicago d’Al Capone. La vaga es va saldar amb trenta-dos morts, una seixantena de ferits i cent vuitanta detinguts. Una tragèdia que hauria pogut ser pitjor, però la revolta va ser més curta i menys transcendent del que s’esperava. S’havia generat un excés d’expectatives revolucionàries, afavorides pels fets de Rússia, on els bolxevics estaven a punt d’assolir el poder. Un altre handicap gens menor en comparació amb el cas rus era l’absència d’intel·lectuals que fessin costat als revolucionaris. A la resta de ciutats peninsulars on hi va haver mobilitzacions destacades el resultat no va ser diferent. La vaga general havia fet misto. Però la conflictivitat social no es va esvair.

Ho demostra, deixant de banda el pistolerisme, la vaga de 1919 de la Canadenca (el nom amb què era coneguda popularment l’empresa de producció i distribució elèctrica Barcelona Traction, Light and Power, d’origen canadenc). I ens podem fer una pregunta raonable: per què aquesta va funcionar i la del 1917 va fracassar?

Tropes al carrer durant la vaga de la Canadenca del 1919, un moviment social que sí que va triomfar, al contrari de la vaga de 1917.
Foto: Josep M. Sagarra i Plana / Arxiu Nacional de Catalunya

L’historiador Pelai Pagès, que també va participar al seminari del MUHBA, ho atribueix a diversos factors, començant per la poca coordinació entre la CNT i la UGT (la vaga de la Canadenca, en canvi, només la convocaria la CNT, que uns mesos abans havia creat el sindicat únic). “Va ser massa precipitada i el Govern va provocar que fos així”, explica Pagès. La manca de col·laboració amb l’Exèrcit i els partits polítics va fer que l’ímpetu revolucionari acabés de desinflar-se. A més, l’any 1919 es continuen notant els efectes del final de la Primera Guerra Mundial –res a veure amb el panorama del 1917. I, finalment, la qüestió fonamental: darrere la vaga de la Canadenca –que es va estendre a altres sectors industrials fins a convertir-se en general– hi ha, en paraules de Pagès, “una demanda clau, al marge del malestar social”, la jornada laboral de vuit hores. I això sí que va ser un èxit.

Durant aquests anys va quedar demostrada la incompetència dels governants i el consegüent esgotament d’un règim incapaç de donar respostes als desafiaments del moment. El descontentament estava generalitzat, però el 1923 el general Primo de Rivera va suspendre la Constitució i va instaurar una dictadura que va durar fins al 1929.

El mar i les dues cares de la llibertat

Per Francesc Ginabreda.

Respon

L’autor d’El mar interior, que va formar part del moviment punk londinenc, va trobar dues vies d’expressió al marge de la música: la literatura i el mar, amb la llibertat com a denominador comú. En va parlar al CCCB el setembre passat.

Façana marítima de Barcelona, amb l’hotel Vela i les torres de Marina destacant-se sobre l’horitzó.
Foto: Antonio Lajusticia

Fa milions d’anys que l’home transforma la natura i l’adapta al seu sistema de vida, sobretot a partir dels grans avenços de la tècnica. D’això n’hem dit civilització, i en general ho hem associat al progrés de l’espècie. La nostra voluntat de domini, però, es dilueix quan entra en contacte amb el mar, una frontera insondable que separa la història humana de la natural. I tanmateix no podem deixar d’establir-hi lligams. A Barcelona, només cal passejar pel passeig del Mare Nostrum per entendre el gran valor simbòlic d’aquesta relació.

“En les civilitzacions sense vaixells, els somnis s’assequen”, va dir Foucault. Potser per això, l’escriptor britànic Philip Hoare (Southampton, 1958) defineix el mar com “l’ànima d’una civilització”: un espai que ens defineix, connecta i separa, tant físicament com culturalment. És “un element més enllà de nosaltres” que no podem controlar, que ocupa dos terços del planeta i on hi ha, quilòmetres avall, un 90 % de la vida de l’ecosistema global. I no en coneixem ni una desena part –sabem més coses de l’espai exterior que no pas dels oceans. Però tant com el desconeixem, ens en nodrim, el travessem amb esperit aventurer i n’escrivim relats apassionants. Això és el que fa Philip Hoare, autor d’El mar interior (Ático de los Libros), que ens proposa redescobrir-lo a través d’un viatge literari que barreja l’autobiografia, la divulgació científica i la història cultural.

Hoare, que va formar part del moviment punk londinenc de la dècada dels setanta, va trobar dues vies d’expressió al marge de la música i dels seus predilectes David Bowie i Roxy Music: la literatura i el mar, amb un denominador comú que pregona sense reserves i que no és altre que la llibertat. Una llibertat que li serveix per explotar la creativitat, per reflexionar i fer-nos reflexionar sobre la nostra relació amb el medi natural que ens envolta. En el cas del mar, la llibertat està associada amb l’esperança i els descobriments, amb la connexió entre cultures i amb l’agradable nostàlgia del retorn, però també amb una realitat paral·lela molt més sòrdida que té dues puntes de llança de trista actualitat: la contaminació i la crisi dels refugiats. És l’altra cara de la llibertat: la tragèdia i el terror.

La cultura contra les ànsies depredadores

El mar és un contenidor. Una fossa. El testimoni indiferent de desastres humans i ambientals que no fa altra cosa que reflectir la paradoxa de l’existència dels animals racionals, que som capaços de reunir un refugiat i un turista, una pastera i un creuer de luxe en una mateixa illa del Mediterrani. D’abocar incomptables deixalles, plàstics i substàncies químiques a l’aigua mentre declarem lleis per protegir alguns dels animals que hi habiten.

Hoare parteix de la noció del mar com a frontera per explicar les situacions dramàtiques de les persones migrants i la problemàtica dels residus que hi aboquem; dues qüestions que preocupen especialment les grans ciutats marítimes d’Europa, com Barcelona; com a capital del Mediterrani, com a capital cultural, com a icona de la integració, el turisme i la modernitat i com a metròpoli oberta al mar. Oberta, per tant, a un sistema de ciutats mediterrànies en xarxa que cooperin per afrontar aquestes situacions amb el compromís humanitari que legitimi la seva política d’acollida. Un repte i un deure que es fan més necessaris que mai vistes les mesures desiguals que els estats europeus han implementat, amb dos entrebancs difícils de franquejar: les fronteres i les lleis.

Philip Hoare. Foto: Miquel Taverna / CCCB

Philip Hoare durant la seva intervenció al CCCB, el mes de setembre passat.
Foto: Miquel Taverna / CCCB

Barcelona no es pot entendre sense la seva relació amb el mar. La història, l’art i la cultura fa segles que en deixen constància. Doncs bé, justament aquests tres conceptes són els que invoca Hoare per plantar cara a la voràgine de domini que sembla imbuir-nos a “civilitzar-ho” tot sense tenir en compte els efectes que provoca. Precisament, contra la idea del suposat progrés, accentuada des de la Revolució Industrial, l’escriptor britànic, que el setembre va passar pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per parlar de tots aquests temes i de la seva obsessió per les balenes, troba en dues pintures del Romanticisme la manera sintètica i metafòrica de transmetre el seu missatge optimista a desgrat de les ànsies depredadores de la nostra espècie: El rai de la Medusa (1819), de Théodore Géricault, i El vaixell d’esclaus (1840), de William Turner. La primera, perquè el focus del quadre és la figura d’una persona negra “que fa de guia”. La segona, perquè el que hi manca és justament el focus, que es desdibuixa per fer palesa la immensitat i la força del mar –la natura– enfront del progrés. L’art, la cultura, no tant com a remei, sinó com a esperança. Com a consciència col·lectiva i, en essència, com allò que ens connecta. Com el mar.

Però si parlem de connexions hem de parlar inevitablement de les balenes, un símbol del que implica la nostra separació del món natural, d’una banda, i un emblema de cultura submarina aliena a la nostra, desenvolupada per una espècie més antiga, organitzada matriarcalment i capaç igualment de sentir empatia, d’altra banda. El seu sentit de pertinença és mòbil, comprensible com a comunitat que es desplaça. Tot això ho sosté Hoare i, malgrat la passió que sent pel mar, ho diu tocant de peus a terra, emparant-se en els estudis científics que semblen demostrar-ho. Una altra particularitat d’aquests cetacis és la seva manera de comunicar-se, amb l’emissió de sons variables i complexos que viatgen milers de quilòmetres a través de l’aigua. “Jacques Cousteau va escriure que l’oceà era el món del silenci. No podia estar més equivocat. El so és l’essència del mar.”

El Mare Nostrum

A l’altra banda de la superfície marítima –“la pell de l’oceà”, en paraules de Melville–, la història humana segueix el seu curs arrapada a la tecnologia. Hoare posa èmfasi en la “conquesta del món” mitjançant la civilització constatant una evidència del nostre segle pròpia de qualsevol societat més o menys benestant: “Sense els avions i els ordinadors ja no podem existir. Estem perduts.” Certament, aquests són els capritxos de la tècnica. Però tampoc podem viure sense el mar: “Les ciutats neixen i creixen gràcies al mar, gràcies a tot allò que els proveeix per alimentar-se, a les importacions i exportacions, al turisme.” Com Barcelona. I subratlla la significació del Mare Nostrum, el sentit de possessió del qual parla per si sol per il·lustrar una relació complexa de domini i dependència alhora, amb una expressió que es remunta al temps dels romans. Però aquest Mare Nostrum que amb prou feines coneixem (a Barcelona, a Xangai, a Buenos Aires o a Dubai), tan preciós i tan calmat, és el lloc més contaminat del món, on milers de persones es juguen la vida buscant un futur millor. Ironies del progrés.

Mentrestant, el Mare Nostrum també pot ser el nostre mar interior. Un exercici d’introspecció per submergir-nos en nosaltres mateixos i explorar les emocions i les pors que tenim o que ens envolten. Philip Hoare ens condueix cap a l’origen de la nostra existència, aquest mar que ens proporciona l’aire que respirem i el menjar que ingerim, que transporta el nostre comerç (més d’un 90 % del volum total del planeta) i que condensa històries i espècies fabuloses i ignorades encara que siguem contradiccions amb potes. El mar no és el nostre refugi, però tampoc ho és la tècnica. El nostre refugi, la nostra esperança, és, simplement, la cultura (l’art) –que és allò que “ens justifica com a éssers humans”– i la consciència, acceptant la bellesa i les regles incontrolables de la natura: “Què seria la vida sense riscos?”, es pregunta l’escriptor britànic. Segurament, seria el mateix que una civilització sense vaixells, sense somnis.