Quant a Genís Sinca

Periodista i escriptor

L’alcalde Porcioles i l’Operació Catalunya

Com a alcalde de Barcelona (1957-1973), Porcioles va encarnar el retrat robot del col·laborador català de Franco: peça clau de l’operació engegada per netejar la imatge del franquisme al país, se’l va criticar per la construcció de la gran Barcelona, moderna però caòtica, i se’l va lloar per accions com la creació del Museu Picasso o la recuperació de la històrica compilació del Codi Civil català.

© Pérez de Rozas / AFB
Porcioles bateja l’elefant del zoo amb aigua de Canaletes, el 22 de setembre de 1957.

Josep Maria de Porcioles i Colomer (Amer, 1904 – Vilassar de Dalt, 1993) ha esdevingut amb el temps una de les figures més paradoxals i difícils d’interpretar del panorama polític català, sobretot per la contradicció enorme de la seva tasca.

D’una banda va participar activament en la dictadura del general Franco, amb actuacions controvertides, com ara, entre altres, la construcció de barriades perifèriques on s’amuntegava la població immigrada del sud de l’estat espanyol, sovint vertaders racons suburbans –Ciutat Diagonal, la Pau, el Turó de la Peira, Sant Roc de Badalona, la Mina de Sant Adrià, Bellvitge de l’Hospitalet, etc.–, o la destrucció parcial de l’arquitectura modernista de Barcelona, fomentant blocs de pisos d’estil populista i la construcció de les famoses remuntes i els sobreàtics, amb un èmfasi especial en el barri de l’Eixample.

Tanmateix, d’altra banda, Porcioles va desenvolupar la necessitat personal de portar a terme una pila de realitzacions que, veient què va significar el franquisme a Catalunya, mereixen ser qualificades de positives. Per primer cop després de la victòria franquista del 1939, Porcioles va donar suport a manifestacions del folklore i la cultura popular catalana, com les ballades de sardanes (prohibides per Franco) o la Festa dels Tres Tombs. En el mateix sentit, també va donar moltes facilitats per a la creació del Museu Picasso i la Fundació Miró. Es miri com es vulgui, es tractava d’una actuació sorprenent, en certa manera compensatòria en la personalitat del jurista, molt de l’època: una ambigüitat sui generis, també molt porcioliana, entre el positiu i el negatiu, que va culminar el 1960 amb l’aprovació històrica per part de les Corts espanyoles, i gràcies a les negociacions del mateix alcalde, de l’anomenada Compilació del dret civil especial de Catalunya, una fita majoritàriament desconeguda pel gran públic, però d’una importància simbòlica i jurídica cabdal per al país.

Aquesta Compilació s’empeltava en l’històric Codi Civil de Catalunya i li restituïa l’antiga fermesa; una obra col·lectiva, consensuada pel Parlament de Catalunya, que donava plena legitimitat a un dret català propi. Per entendre-ho, la recuperació de la Compilació, quasi única i pionera a escala europea, retornava la legitimitat a la sèrie de normes civils modernes que havien estat suprimides amb la invasió borbònica de Catalunya el 1714. En resum, en la seva arrel bàsica, simbolitzava el retorn de la llibertat civil de les persones. La Compilació culminava un llarg procés històric, fruit de la Renaixença cultural i del catalanisme polític, i per contradictori que pugui semblar, sortia del catalanisme estret, moderadíssim, d’un home proper a la dictadura, com si els orígens i la moralitat fossin més potents que l’alineació política del personatge.

Porcioles també va plantejar l’ambiciós Pla Barcelona 2000 i una exposició universal per a Barcelona el 1982, que no es va arribar a fer, però que va donar la primera idea d’uns Jocs Olímpics. Tot plegat, mentre els polígons creixien de manera distorsionada, caòtica i vertical, com si l’alcalde que patrocinava, construïa i feia esclatar l’especulació i els negocis privats en aquella Barcelona dels anys seixanta, desfeta per la postguerra, fos atacat per una mena d’esquizofrènia, que havien de patir igualment nombrosos personatges del règim, com el mateix Joan Antoni Samaranch. L’antic delegat nacional d’Educació Física i Esports de Franco es va enderiar per aconseguir els Jocs de Barcelona 92, en una ambiciosa campanya personal de rentat d’imatge davant la història i els seus paisans, segurament per haver aixecat la mà amb fermesa durant la dictadura. El cas de Porcioles és similar.

Quan el 1957 el dictador el va escollir com a alcalde de Barcelona, per designació directa, sabia molt bé el que es feia. El fidel director general dels Registres i del Notariat del Ministeri de Justícia, així com experimentat notari de Barcelona i procurador a Corts, era el personatge ideal per ocupar el càrrec. Porcioles seria alcalde durant quatre mandats consecutius; setze anys seguits. Però la seva elecció s’havia produït d’acord amb el canvi de rumb urgent que Franco havia hagut d’engegar a finals dels cinquanta, el qual té com a exemple significatiu el retorn de la Compilació catalana.

© Hemeroteca de La Vanguardia
Portada del diari La Vanguardia del 21 de juliol de 1960 amb la noticia de l’aprovació per les Corts franquistes de la compilació del dret civil especial, i la imatge de l’alcalde parlant als procuradors.

Segons el notari de Barcelona Lluís Jou, aquest canvi de direcció del règim, “més enllà de la capacitat de convicció de l’alcalde de Barcelona, forma part de l’estratègia del canvi econòmic iniciada dos anys abans i del que després s’ha conegut com a Operació Catalunya, un intent del franquisme de trobar més simpaties al nostre país, de trencar el recel per la nova política econòmica i de guanyar-se a l’estranger una certa credibilitat aperturista que només tenia possibilitat d’èxit si es feia des de Catalunya”. Jou també afirma que “és una estratègia que Porcioles promovia, també amb la idea que una major col·laboració permetria arrencar més concessions” del dictador. Fos com fos, la Compilació recuperada, paradoxalment, va donar ales al règim i d’aquesta manera Porcioles va ser clau per a l’obertura del franquisme cap a nous esquemes polítics i econòmics; la gestió possibilista de la seva gran Barcelona, amb la sèrie d’ambigüitats inconnexes que la van caracteritzar, va esdevenir imprescindible perquè l’Estat espanyol pogués ingressar en les institucions econòmiques internacionals.

Porcioles, com a català integrat en el franquisme, encarnava una gran paradoxa. Ja quan havia estat president de la Diputació de Lleida (1940-43), per exemple, havia aconseguit la devolució a la ciutat de la catedral, convertida en caserna de l’exèrcit per Felip V, i allí va fundar l’Institut d’Estudis Ilerdencs, centre crucial de promoció cultural a les terres de Ponent. Com a alcalde de Barcelona, se li reconeixen els mèrits d’haver promogut una llei especial per a la ciutat, la Carta de Barcelona, que li permetia actuar de manera molt presidencialista prescindint de les estructures del règim; d’haver ideat i portat a terme el sistema d’abastament d’aigües procedents del Ter; d’haver aconseguit també la devolució a Barcelona de la muntanya i del Castell de Montjuïc, i d’haver fomentat la realització de tota mena de fires i congressos, així com les primeres inversions al metro després de la Guerra Civil.

Porcioles era un home de missa, de creences profundes, assenyat; tenia un aire aristocràtic, senyorial, i com que s’entrebancava amb algunes paraules (era quec), resultava encara més entranyable, mesurat, distant. Però el més important és que era notari. Un home de fiar, que havia seguit la carrera del pare i de l’avi. Havia guanyat oposicions per ser notari a Balaguer el 1932 i també havia estat dirigent local de la Lliga. Quan va esclatar la Guerra Civil, després de mesos de detenció a la presó Model, va fugir a França. En tornar, va assumir el destí natural de tanta gent liberal de dretes: es va adaptar al règim franquista, fins al punt d’assumir-ne els tics més criticables i negatius. Sota el lema que “el millor camí és anar de la revolució a la concòrdia”, com a alcalde de Barcelona se li ha criticat amb duresa que fomentés en excés el trànsit viari dins la ciutat, amb projectes com la Ronda del Mig, l’avinguda Meridiana, els túnels de Vallvidrera o la xarxa d’aparcaments per concessió.

En el cas dels túnels de Vallvidrera, se’l fa responsable d’haver deixat inacabat el projecte, perquè col·lapsen l’entrada a Barcelona des de la Via Augusta. Segons el projecte inicial, la famosa obra havia de connectar amb una altra gran via que creuaria la ciutat fins al carrer Numància i fins a Montjuïc, objectiu que hauria agilitzat enormement el trànsit en hores punta, però que evidentment no es va acabar d’acomplir. D’altres l’han acusat d’eliminar els tramvies i d’haver municipalitzat excessivament el transport públic amb la implantació de l’autobús urbà, perquè la mesura tampoc no va aconseguir desembussar la ciutat de cotxes. Sigui com sigui, i malgrat les crítiques, que a vegades han estat realment dures, el que ningú no pot discutir és, indubtablement, el caràcter de ciutat moderna que Porcioles va donar a Barcelona, en la línia de les primeres grans urbs del món, i, amb tots els seus pros i contres, també una de les més visitades i admirades.

Oriol Tort, l’ànima de la Masia del Barça

El Barça actual no es podria explicar sense la figura semianònima d’Oriol Tort Martínez (Barcelona, 1929-1999), el caçatalents que va descobrir Guardiola, Iniesta i Xavi; un personatge clau del futbol modern que va dedicar tota una vida al FC Barcelona per crear un planter futbolístic eficaç i productiu, amb una manera de jugar i entendre el futbol d’atac que defineix el Barça actual. 

© Arxiu FC Barcelona
Tort en una presentació dels equips inferiors al Miniestadi del Barça.

Per començar, Oriol Tort hauria considerat superflu que li dediquessin un article de premsa; encara més exagerat que a algú se li acudís la feliç idea que un edifici tan emblemàtic com la Masia, el planter on s’han format desenes de futbolistes i que ell mateix va fer créixer, fos batejat amb el seu nom. A la seva manera desenfadada i humorística, el llegendari cercapromeses que va descobrir autèntics diamants en brut com Cesc, Iván de la Peña, Amor, Valdés, Gabri, Iniesta, Xavi, Celades i un llarg etcètera, per no anomenar la quasi totalitat de la plantilla del Barça actual, banqueta inclosa (Vilanova i Roure també provenen de la Masia Oriol Tort), hauria dit que no n’hi havia per a tant. Tort era un home extraordinàriament humil, que va viure únicament i exclusivament per preservar el FC Barcelona en la seva concepció particular d’entendre el joc, importada d’Holanda i de l’Europa de l’Est, i que va trobar en el Dream Team de Johan Cruyff el seu millor marc d’expressió.

Després d’haver passat per la majoria d’etapes futbolístiques possibles en el Barça com a jugador i entrenador de la secció infantil, finalment, l’any 1977, Tort es va establir com a coordinador del futbol base. Però va ser sota el mandat de Josep Lluís Núñez (1978-2000) que se li va encomanar la feina més especial i subterrània: cercar noves promeses, formar un planter de futures estrelles emmarcat en el símbol de l’antiga Masia del segle XVIII que hi ha just al costat del Camp Nou. Oriol Tort es va convertir en caçatalents futbolístic quan aquest ofici tot just començava a néixer de manera amateur.

En realitat, Tort compaginava l’scouting amb la seva feina quotidiana de representant de productes farmacèutics. Quan plegava, anava a veure partits, sobretot infantils. Els caps de setmana s’hi abocava de ple. A vegades, en plena temporada, era capaç de veure in situ de quinze a vint partits de futbol. En quasi tres dècades d’activitat continuada, per davant dels ulls d’Oriol Tort van remenar la pilota centenars, milers de nens, que no sabien que el cercapromeses del Barça era a la grada per observar, analitzar i detectar futures estrelles. Era la seva especialitat. I aviat es va poder comprovar.

Un dia entre tants altres, els seus ulls es van fixar en un nen molt petit, físicament escarransit, que jugava en el Gimnàstic Manresa i tocava la pilota amb una astúcia fora de l’usual. S’adeia amb el que buscava. Tort ho tenia clar; aquell nen s’adequava perfectament al futbol d’atac que volia construir el Barça des de la base, el futbol típicament holandès que Rinus Michels i Johan Cruyff havien encomanat i que seria la base del futur Dream Team dels noranta: intel·ligència, tècnica, rapidesa. Aquell nen esprimatxat en seria el prototip. Tort acabava de descobrir Pep Guardiola.

© Arxiu FC Barcelona
Oriol Tort durant un dinar a la Masia.

Tot seguit, el mític caçatalents posava en marxa l’altra gran habilitat, encara més valuosa: parlar amb els pares. Els convencia que el nen entrés a la Masia, que fos educat al planter del club per jugar als infantils, i els assegurava que, lluny de perdre els estudis, potenciarien l’aspecte educatiu i escolar de la criatura. Encara més, Tort els explicava que a la Masia els feien créixer, a més, en el marc d’una sèrie de valors personals basats en el respecte i l’amistat. Si tot anava bé, potser arribarien a jugar en el primer equip del Barça.

Tort no deixava res a l’atzar. Dinava amb els nens al menjador de la Masia. Bromejava amb ells; era alegre, simpàtic: amb freqüència imitava personatges i els feia riure, i també hi jugava. Estava al cas dels que s’enyoraven. Els que venien de més lluny, com havia estat el cas d’Arnau o d’Arteta, el cap de setmana se’ls emportava a casa i feien vida familiar amb els Tort. Mai un club de futbol no ha tret tant rendiment a llarg termini d’un treballador compromès i sensible com Oriol Tort.

La feina d’scouting a Can Barça va començar a sistematitzar-se i professionalitzar-se el 1980 amb l’entrada en l’organigrama del futbol base del club d’un personatge encara més crucial i desconegut, Joan Martínez Vilaseca (Manresa, 1943), actualment encara en actiu com a agent cercapromeses de la FIFA. Joan Martínez, que el Barça va fitxar directament del RCD Espanyol, va formar un tàndem perfecte amb Oriol Tort. Vint-i-vuit anys de feina continuada. Tort i Martínez van arribar a ser coneguts com el Dream Team del “despatxet”, com el mateix Martínez anomena la petita oficina que tots dos compartien a les antigues dependències del FC Barcelona, a sobre del Palau de Gel del Barça. Van construir una autèntica fàbrica de futbolistes base.

Tort va focalitzar la recerca en els infantils i Martínez  en els juvenils. A ell es deu el descobriment de Carles Puyol, per exemple, que va entrar al Barça in extremis amb disset anys, directament per recomanació seva. Martínez era com Tort, però en modern. En realitat, les troballes de Cesc o del mateix Bojan Krkic van ser responsabilitat seva. Però això era igual; Tort i Martínez eren modestos, frugals, discrets. La feina al “despatxet” era frenètica, apassionada, constant. No hi havia ordinadors, només un telèfon fix. Martínez recorda la frugalitat, la coordinació i l’alegria amb què treballaven. Bromejaven amb un telèfon mòbil de plàstic fent veure que trucaven a grans estrelles.

Tort treballava amb tot de paperets que duia entaforats a la butxaca. No tenia agenda. La informació de les joves promeses futbolístiques es guardava en carpetes. La consigna era veure com més partits millor. Els caps de setmana no existien i anaven d’un camp a l’altre. Una feina de trinxera, volgudament planera, sacrificada, desconeguda pel gran públic. No buscaven llorers. Formaven un equip a dues bandes. Van veure junts una quantitat innombrable de nens. Encavalcaven viatges per no perdre’s res. Hipotecaven les hores de lleure amb la família per veure nens jugar a futbol. Feien el que fos.

© Arxiu FC Barcelona
Oriol Tort amb un jugador de l’equip juvenil, l’any 1980.

Els anys noranta, el “despatxet” Tort/Martínez va començar a donar resultats evidents. I el més important, el gran secret, la idea holandesa de Michels i Cruyff: fer debutar les joves promeses formades a la Masia amb el primer equip. “Veure un nano com Iniesta –explica Martínez Vilaseca– debutar al Camp Nou era la nostra recompensa.” Ningú no imaginava la paciència, l’esforç, les hores que hi havia al darrere. És la història de Xavi, Guardiola, Iniesta, Puyol, que debutaven guiats per entrenadors holandesos com Cruyff, Van Gaal, Rijkard, sota la consigna de culminar la feina de la formació base del club.

Amb l’arribada dels temps moderns, el sistema de paperets de Tort va quedar obsolet. Els ordinadors i les impressores van entrar als despatxos. Tothom volia informes, fitxes, estudis exhaustius. Tort, que no havia escrit mai cap informe, veia com la seva època s’acabava. Els clubs de futbol per força es modernitzaven. Els darrers anys, Martínez l’ajudava tant com podia, però l’època de Tort s’havia acabat. Tot plegat va coincidir amb un càncer d’ossos. Tort era fumador empedreït. El 1999 va morir. Durant el sepeli, Guardiola va dir del seu descobridor: “Avui el Barça és menys savi.” L’igualadí Josep Mussons, directiu històric del club, va afirmar que “si féssim una llista de tots els futbolistes que va descobrir Tort, es podria fer la volta a l’estadi”. La declaració més impactant i definitiva la va pronunciar Del Bosque: “Oriol Tort representa aquell personatge anònim però d’una importància cabdal per a tots els clubs.”

L’estrany cas del doctor Robert, l’alcalde indignat

La figura insòlita de Bartomeu Robert i Yarzábal (Tampico, 1842 – Barcelona, 1902), el popular doctor Robert, va capgirar la política barcelonina durant els set mesos que va estar al capdavant de l’Ajuntament, període culminat amb un tancament de caixes en què l’alcalde, indignat, va empènyer els contribuents a deixar de pagar els impostos a Madrid.

El cas del doctor Robert és únic i excepcional. Mai un alcalde de Barcelona no ha marcat la ciutat de manera tan profunda i en tan poc temps. Es va dedicar a la política només els tres últims anys de la seva vida, però en tan sols set mesos com a alcalde de Barcelona aquell metge honest, ponderat, pragmàtic, que els alumnes de la Facultat de Medicina recordaven com “el professor tranquil”, va capgirar totalment el rumb polític i social de la ciutat.

Imatge Barcelona

© Ajuntament de Barcelona
Homenatge al doctor Robert, el 14 d’abril del 2012, amb motiu del 110è aniversari de la seva mort.

Després d’una carrera científica inqüestionable de gairebé tres dècades, la figura del doctor Robert, català per origen patern, mexicà de naixença i sitgetà d’arrels, havia esdevingut popular en el món de la medicina. S’havia fet metge seguint la tradició familiar i, després d’una brillant trajectòria com a facultatiu i també com a professor, es va erigir en renovador de la docència i de la pràctica mèdiques a la Catalunya del darrer quart del segle XIX. A la vegada era un barceloní compromès, que pertanyia a nombroses entitats cíviques, culturals i científiques de la ciutat com a membre o directiu.

Però l’impacte de la desfeta colonial espanyola del 1898 –la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar de l’Imperio–, amb el consegüent replegament polític de l’Estat espanyol i la reclusió definitiva en el territori peninsular, li va fer descobrir el “catalanisme”. Una presa de consciència política que el portaria a convertir-se en pioner atípic del catalanisme i, de retop, a fer pública la seva indignació contra el centralisme com a alcalde de Barcelona.

Just després del desastre militar, el novembre del 1898, el ciutadà Robert es va adonar de l’enduriment centralista del Govern de Madrid. Va ser un dels signants del missatge a la reina regent –subscrit per una sèrie d’institucions econòmiques i culturals representatives de Catalunya– on es reclamava “una àmplia descentralització administrativa”. Era, sens dubte, una crítica inesperadament severa al sistema central de Madrid, emesa per una colla de ciutadans que demanaven també una regionalització de l’Estat. Amb aquest únic antecedent polític, avalat pel prestigi professional i la fama d’honestedat cívica i d’altruisme que havia aconseguit al llarg de tres dècades exercint de metge, el doctor Robert va ser nomenat alcalde, per reial ordre, el 14 de març del 1899. Un fet inaudit en la història de Barcelona, sobretot perquè era neòfit en el món de la política. Una part de la premsa madrilenya, irritada, va afirmar que el metge barceloní era un “separatista”.

Carrer antic barcelona

© Josep Domínguez / AFB
Plaça de la Universitat en una imatge presa entre 1929 i 1932, amb el monument que li va dedicar la ciutat, obra de Josep Llimona. Les autoritats franquistes el van retirar l’any 1940. Després de la mort de Franco l’obra es va restaurar i el 1979 va ocupar el seu lloc actual a la plaça de Tetuan.

Per acabar-ho d’adobar, el Govern central del president Silvela-Polavieja s’acabava de constituir amb el suport electoral del ministre de Gràcia i Justícia, el prestigiós jurista barceloní Manuel Duran i Bas, amb la promesa de dur endavant un projecte regeneracionista i descentralitzador. El doctor Robert hi faria un paper principal: la seva alcaldia només va durar set mesos, però seria intensa i controvertida, inesperadament moguda. Quan el nou alcalde es va adonar dels projectes pressupostaris i fiscals discriminatoris del ministre d’Hisenda, Fernández Villaverde, va posar el crit al cel. Es va indignar, no sols com a alcalde, sinó com a ciutadà: les imposicions de Madrid i la voluntat centralitzadora li van semblar un atac frontal a Barcelona.

El doctor Robert, sense experiència ni perfil polític definit, es va decebre enormement. D’entrada no va entendre res. Al cap de pocs dies d’haver jurat el càrrec es va marcar com a objectiu lluitar “per una qüestió moral” contra una voluntat centralitzadora que considerava del tot injusta, i per deslligar Barcelona del caciquisme madrileny. Robert es va indignar i va fer una crida als ciutadans perquè deixessin de pagar la contribució. En un tres i no res va posar el sistema cap per avall i va aconseguir que els contribuents barcelonins es declaressin en estat de revolta. Un fet històric sense precedents.

La crida va tenir un èxit i una difusió inesperats. S’hi van apuntar desenes de comerciants, sobretot botiguers, així com una colla suficientment nodrida de petits industrials que es van comprometre a deixar de pagar. La intransigència de l’Executiu de Madrid va empènyer els indignats cap a una radicalització de posicions que culminaria el setembre del 1899 amb una vaga fiscal i, sobretot, amb la negativa definitiva a pagar la contribució, tal com havia proposat l’alcalde: el famós tancament de caixes. Aquest fet va convertir el doctor Robert, de manera inesperada, en la figura política més popular de Catalunya.

En ple conflicte –un daltabaix polític i social considerable, amb comerços, botigues i petites indústries barcelonines decidits a suspendre el peatge contributiu a Madrid–, el doctor Robert, en lloc d’arronsar-se, va seguir donant suport incondicional als gremis de la revolta. Allò era encara més insòlit i sorprenent. Des del seu despatx de l’Alcaldia el primer ciutadà indignat intentava frenar i obstaculitzar amb tota mena de picaresques polítiques i administratives les mesures coercitives i repressives del Govern central.

L’estira i arronsa del doctor Robert amb Madrid va arribar a un punt insostenible i, el 22 d’octubre, va presentar la dimissió per raons de dignitat civil i de coherència. El caràcter excepcional d’aquest gest va provocar una onada d’adhesions i homenatges arreu de la ciutat. Un suport ciutadà mai vist abans que, juntament amb la seva pròpia experiència fugaç com a alcalde, va situar-lo, de manera inesperada, al bell mig d’un moviment catalanista que tot just començava a despuntar.

El portaveu de la famosa protesta barcelonina, seguint el rastre reivindicatiu iniciat amb el tancament de caixes, va ser escollit diputat per la Lliga Regionalista gairebé tot seguit. Robert va ser el diputat més votat de la circumscripció barcelonina i el cap visible d’un gir històric, ja que la seva figura pionera encarnava la recuperació, mitjançant el sufragi popular, d’uns drets llargament segrestats a Catalunya. L’exalcalde encapçalava l’estrena política del catalanisme al Parlament espanyol. A Madrid no se’n sabien avenir.

Dos dies després de la presa de possessió, el 17 de juliol del 1901, el doctor Robert

Bartomeu Robert i Yarzába

© Josep Domínguez / AFB
Bartomeu Robert i Yarzábal el 1904

pronunciava el seu primer discurs de rèplica al missatge de la Corona. Els diputats espanyols van quedar esparverats. El debut va ser un èxit, al contrari del que es pensava. L’habilitat i l’elegància del seu estil oratori i un didactisme ferm i conciliador alhora el van fer guanyar-se el respecte de l’hemicicle madrileny. El nouvingut, com qui no vol la cosa, acabava de normalitzar la presència del catalanisme en la vida parlamentària espanyola.

El novembre del 1901 li va tocar encapçalar el primer gran debat del segle XX al voltant del “problema català”. Didàctic, serè, tranquil, va fer la sorprenent reivindicació d’un model autonòmic d’estat amb una frase que va deixar garratibat l’hemicicle: l’objectiu d’aquest model era que “en Cataluña nos podamos gobernar nosotros mismos”.

Una mort fulminant, d’atac de cor, el 10 d’abril del 1902, va acabar per convertir el doctor Robert en un mite, com a pioner d’una manera de fer política pacífica, honesta i valenta, que li va valer el reconeixement definitiu de la societat i la construcció d’un monument espectacular, actualment situat a la plaça de Tetuan de Barcelona.