Per què no deixem la Barcelona real als turistes russos i ens en construïm una de falsa per a nosaltres, els barcelonins? Per exemple, al barri de Gràcia o més enllà de Sarrià, on hi ha grans descampats…

© Andreu

Encara que li he dedicat molts articles, un llibre sencer i més que això, Barcelona ha canviat tant que hauria deixat d’interessar-me i fins i tot seria insofrible si no fos pels records, i per la cocteleria Derby. Els records m’ajuden a veure la ciutat com era quan em va deixar les primeres impressions. Baudelaire, en “El cigne”, va ser el primer a assenyalar que és característica de l’edat moderna que els veïns de les ciutats hi sobrevisquem. Es transformen i es fan irrecognoscibles abans que ho fem nosaltres: “La forme d’une ville / change plus vite, hélas! que le coeur d’un mortel.”

Quant a la cocteleria Derby –revelo aquí un secret molt preuat–, és al carrer de Muntaner, és espaiosa i discreta, té una bonica barra de fusta, està decorada amb el gust britànic més convencional, amb motius eqüestres a les parets, ambientada musicalment amb un muzak inofensiu a base de versions anodines de les cançons d’avui i de sempre, està atesa per un bàrman excel·lent amb jaqueta blanca d’esmòquing, que és alhora l’amo del local, i el nom del qual tinc el plaer d’ignorar, i el millor de tot: no hi sol haver ningú.

Fals: una nit, fa un any o dos, hi vaig trobar un client. Era un subjecte amb barba grisenca però encara jove que escurava lentament els seus còctels en un racó de la barra mentre en veu alta malparlava acerbament contra la classe política, especialment contra les representants del sexe femení, que jutjava amb la major severitat, li semblaven odioses; segurament aquell subjecte acabava de patir un greu revés econòmic del qual es volia consolar a base de Manhattans i de malparlar d’aquestes senyores. El bàrman escoltava i assentia, però jo, que l’observava de cua d’ull, vaig notar que li era absolutament igual aquell discurs amarg i masclista; de fet amb prou feines sabia, mentre eixugava copes amb un drap i les observava a contraclaror del llum, de què parlava aquell client malhumorat. A la fi el client malhumorat, i restaurat pel vigor dels Manhattans, va guillar, travessant els cortinatges de vellut verd de tornada a la Barcelona real, i l’atmosfera misteriosa, acollidora, lenitiva del Derby es va recompondre gloriosament. És un misteri com es pot mantenir obert encara aquest local tan clarament al marge de les lleis del mercat, propici a la vida mental i als somiejos, a les recapitulacions i a la fantasia, a la sensació que res dolent realment no passa perquè el temps està en suspens, en aquests tranquils llimbs solitaris, ja que, com dic, allà mai no hi ha ningú, ni tan sols hi sóc jo, que no hi vaig gairebé mai. Però en tinc prou de pensar-hi. En tinc prou de saber que quan em convingui absentar-me durant una estona dels maldecaps minuciosos de la realitat per una porteta lateral, allà estarà, tutto in fior, el Derby.

L’altre dia m’hi vaig aturar una estona i mentre el bàrman em preparava l’Old Fashioned li vaig comentar els últims avenços quant a la indústria del turisme, especialment el turisme rus, que ha salvat Barcelona en aquests anys de vaques magres. Vénen els russos en massa, un incessant pont aeri Moscou-Barcelona, i gasten sense comptar. Els bancs i les companyies telefòniques subministren a les empreses que paguen per això les dades –anònimes, sense violar cap confidencialitat ni dret a la intimitat dels usuaris– dels seus moviments exactes per la ciutat i pel territori que l’envolta.

–De debò? –va dir el bàrman.

–Sí, gràcies a la informació que brinden els caixers automàtics i el senyal de les trucades amb els mòbils s’ha traçat el mapa precís dels moviments dels russos per la ciutat; i s’ha constatat que mai no pugen més enllà de la Diagonal, si no és per visitar el parc d’atraccions del Tibidabo. Si fan una excursió fora de Barcelona, no falla: és a Montserrat. En conseqüència, totes les cadenes comercials instal·len els seus comerços per sota de la Diagonal, tot restaurador despert obrirà el seu bar o el seu restaurant dins el perímetre delimitat entre el nucli antic i la Diagonal…

–Caram –diu el bàrman.

–A la meva amiga Corina, que és d’Iasi, ciutat romanesa on hi ha molts til·lers, li encanta passejar per la rambla de Catalunya, sobretot si ha plogut, perquè aquest carrer, un dels més bonics de Barcelona, està realçat pel misteri ombrívol dels til·lers i per la seva olor perfumada, però jo ja no noto aquesta delícia, l’encís per mi s’ha perdut, ja només veig les terrasses on estan asseguts els estrangers, i davant d’ells el violinista tocant Caminito o La vie en rose…

–Vaja.

Sí, miri, vaig dir al bàrman, tenia raó Baudelaire, he sobreviscut a la ciutat que vaig conèixer, i per això aquesta d’ara, aquesta que s’estén a l’altre costat de la cortina verda, que suposo que objectivament és millor, més neta, bonica, higiènica, il·luminada, racionalitzada i fluida, amb prou feines em suggereix res, i com un orat em quedo bocabadat quan descobreixo algun racó, algun bocí intocat d’aquella Barcelona altra de quan jo també era un altre: la llum submarina de les porteries a la nit, els xalets del passatge de Permanyer, els garatges oberts a ran de carrer amb la seva suggestió de dormitoris maquinistes i el seu encarregat amb granota blava, el carrer de Wellington amb la tàpia del Zoo, l’olor de les feres, els rugits dels lleons i els brams dels elefants, les masies ruïnoses d’Horta…

–Sí, és clar –diu el bàrman–. Té raó.

© Andreu

No entenc per què no es reconstrueix aquella Barcelona de quan llavors, li dic. Vostè sabia que el Barri Gòtic és un invent recent, no és gòtic? Sap que per preservar les pintures prehistòriques de les coves d’Altamira se n’ha construït al costat una còpia tan perfecta que un no sap si és a la cova real o a la imitació? Vostè sabia que el centre de la ciutat de Lió està sent reproduït en no sé quin país del Golf? Sap que fa un parell d’anys va venir a Cadaqués un equip de topògrafs xinesos per prendre les mesures exactes del poble i edificar a la costa d’aquest gran país asiàtic una rèplica perfecta d’aquest poblet de pescadors de la Costa Brava? Avui dia es fan rèpliques exactes de tot. Fins i tot acaben de crear un cromosoma de llevat artificial a partir d’elements químics. Aviat podrem crear també animals i éssers humans al laboratori.

–He sentit parlar d’això, sí.

Llavors per què no deixem la Barcelona real als turistes russos i ens en construïm una de falsa per a nosaltres, els barcelonins? Per exemple, al barri de Gràcia –que per descomptat abans s’hauria de demolir minuciosament, sense deixar pedra sobre pedra– o més enllà de Sarrià, on hi ha grans descampats…

–És una idea.

Que ens tornin aquells carrers llargs i tardorencs sembrats de fulles mortes que es projectaven en perspectives infinites entre els congostos ombrívols i metafísics de les façanes grises de sutge. Que tornin els que mentrestant se n’han anat anant, i al fons del carrer aparegui la seva inconfusible silueta apropant-se pas a pas… Què li dec?

–Res. És tan encertat tot el que ha dit, que convida la casa.