Quant a Joan Burdeus

Comunicador i filòsof

Vandana Shiva. Només l’amor salvarà la Terra

Foto: Albert Armengol

Foto: Albert Armengol

L’activista ecofeminista Vandana Shiva, que al gener va visitar Barcelona, proposa canviar el marc mental actual orientat al domini de la Terra per un altre basat en l’amor i el respecte a la biodiversitat. Sosté que, si prescindim de les il·lusions del capitalisme tecnòfil global, en deu anys podríem revertir el canvi climàtic.

En el nivell subatòmic, l’univers està en harmonia. No ens ha d’estranyar que Vandana Shiva (nascuda l’any 1952 a Dehradun, a l’estat d’Uttarakhand, al nord de l’Índia), activista ecologista i pensadora ecofeminista, comencés la seva carrera com a física de partícules i filòsofa de la ciència: Shiva comprèn que l’estat natural de les coses és l’equilibri i que les conseqüències d’alterar un sistema que s’autoregula són desastroses.

La hipòtesi de Gaia, que postula la benvolença de la mare natura, deixa de ser un mite i es converteix en un fet científic. Si el canvi climàtic és el resultat de la intromissió humana en la naturalesa que està causant i causarà l’impacte més gran en les condicions que possibiliten la vida, la proposta de Shiva per revertir la catàstrofe és simple: deixem d’intentar dominar la Terra i comencem a escoltar el que ens diu. Citant Mahatma Ghandi, la pensadora ens recorda que “la Terra proveeix suficient per a les necessitats de tothom, però no per a la cobdícia d’uns quants”.

El mes de gener passat la sala d’actes del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) es va omplir de gom a gom per escoltar les reflexions de Shiva sobre el paper que ha de fer la humanitat en un futur condicionat pels efectes ecològics, econòmics, polítics i socials de la crisi climàtica vigent. Autora de desenes de llibres com ara Ecofeminismo o Manifiesto para una democracia de la Tierra, el 2018 ha publicat ¿Quién alimenta realmente el mundo? (Capitán Swing), el resultat de la seva investigació més recent. La solidesa intel·lectual de la seva visió, sumada a la passió amb què la comunica, han forjat la reputació global de Shiva, a qui es posen etiquetes com ara “una estrella del rock que lluita contra Monsanto” o “la mare Teresa del medi ambient”. Sota els focus del CCCB, Shiva va demostrar que el pensament i la feina de tants anys donen els seus fruits en forma d’un nombre creixent de gent que pren consciència.

 

És el carboni, estúpid!

Shiva no parla de canvi climàtic, sinó de caos climàtic: “El concepte de canvi et fa pensar en un increment de la temperatura predictible i controlable. El que està passant és una destrucció dels sistemes que han fet possible l’existència dels éssers humans durant vint mil anys.” Què està destruint aquests processos autoregulats? La nostra arrogància i la nostra estupidesa, que ens han dut a treure del seu lloc els combustibles fòssils que la natura va posar sota terra durant més de sis-cents milions d’anys. En un sol any, el sistema industrial crema més de vint milions d’anys de treball de la natura i, doncs, altera el cicle natural del carboni. “Vam aprendre el cicle del carboni a l’escola; és una cosa molt senzilla, però sembla que, com més smart es torna tot el nostre voltant, més fàcilment oblidem”, adverteix Shiva. Segons l’activista, aquest estrès insuportable està degradant els mecanismes d’absorció del carboni de la Terra i el canvi –caos– climàtic és “la malaltia metabòlica” que en resulta.

La disrupció del cicle del carboni va molt més enllà dels problemes mediambientals. Shiva sosté que pràcticament cada conflicte que veiem avui a l’Orient Mitjà parteix en realitat del carboni. I és que el 2009 la desertització de Síria va forçar un milió de pagesos a abandonar les seves terres, fet que, afegit a les severes polítiques d’austeritat del règim de Bashar al-Assad, va donar ales als senyors de la guerra per canalitzar aquest malestar, que desembocaria en la guerra actual. El mateix any 2009, quan el llac Txad va patir una sequera gravíssima, els conflictes per l’aigua van suposar l’inici del grup terrorista Boko Haram. La llista podria seguir, però les investigacions de Shiva l’han dut a la conclusió que, molt sovint, conflictes geopolítics que tenen el seu origen en crisis mediambientals “es camuflen rere explicacions ètniques o religioses perquè ningú vol reconèixer que la solució és ecològica, no militar”.

 

La xarxa del menjar

Després d’anys estudiant els orígens del caos climàtic, Shiva estima que el 75 % dels problemes de la Terra estan relacionats amb la manera com produïm el menjar. Se sol parlar que el perill de l’agricultura industrial són els efectes dels productes químics sobre les plantes i la terra, però s’oblida que tots i cadascun dels productes que fa servir la indústria provenen de combustibles fòssils.

Tenim una agricultura basada en els derivats del petroli que produeix entre un 40 % i un 50 % dels gasos d’efecte hivernacle que s’emeten cada any, que consumeix un 75 % de l’aigua dolça del planeta i que és responsable de més del 70 % de la destrucció del sòl. La ironia és que tot aquest consum pantagruèlic de recursos no ha fet de la Terra un lloc més fèrtil, sinó que, en desestabilitzar els seus cicles naturals, ha provocat el canvi climàtic que ara amenaça la nostra subsistència.

Foto: Albert Armengol

Foto: Albert Armengol

Shiva ataca les grans indústries químiques i alimentàries per haver invertit el sentit comú sobre com conrear aliments: “Ens van fer creure que sense substàncies químiques no es podia produir menjar”, afirma. I ens explica també que el sistema és profundament ineficient, realitat que s’ha amagat fent-nos creure que l’eficiència només depèn del nombre de gent que fa la feina: com més grangers eliminis, millor. Paradoxalment, segons Shiva, el rendiment autèntic l’aconsegu eixen les petites granges tradicionals. Granges com ara les que impulsa ella com a fundadora de Navdanya, una organització no governamental que promou la conservació de la biodiversitat, l’agricultura ecològica i els drets dels agricultors, i que ha format més d’un milió de grangers en la sobirania alimentària i l’agricultura sostenible durant els últims vint anys. “Mentre que les granges industrials consumeixen deu unitats contaminants per produir una unitat de menjar, a les nostres no es perd res perquè, igual que a la natura, tot funciona per cicles i tot s’aprofita”, explica. Després de vint anys competint, a les plantacions industrials la matèria orgànica del sòl s’ha reduït un 14 %, mentre que a les granges ecològiques ha augmentat un 99 %.

L’any passat Stephen Hawking va dir que només podrem sobreviure durant un segle en aquest planeta i que, per tant, n’haurem d’escapar. Elon Musk parla de colonitzar Mart. Vandana Shiva està farta d’aquesta manera de pensar masculina: “Són com nens que juguen amb les seves joguines i, quan les coses van malament, les llencen i se’n compren una altra”, valora.

L’ecofeminisme que defensa l’autora proposa un canvi del marc mental actual, de domini i instrumentalització de la Terra, a un d’amor i de respecte per la biodiversitat. Shiva ens diu que, si ens desfem de les il·lusions de la casta capitalista tecnòfila global i aprenem a viure d’acord amb els límits que estableix la natura, en deu anys podríem revertir el canvi climàtic. Retornant a la manera sostenible de fer créixer el menjar, el carboni de l’atmosfera que ens està matant tornaria al lloc on ens permet la vida: al sòl. “Això funciona perquè la feina no la fem només nosaltres: hi ha bilions d’organismes que ens hi ajuden, i l’únic que hem de fer és dir-los: ‘gràcies, aquí tens la teva part, et retorno l’amor’.”

La ciutat a la nova fornada de sèries catalanes

Les interseccions entre mercat, el refinament de l’audiència i el talent creatiu formen nous equilibris que comencen a fer més visible Barcelona.

El primer cop que vaig sentir anomenar Barcelona en una sèrie americana de culte va ser a The Sopranos. La filla del gàngster que va canviar la història de la televisió, una noia que estudiava en una de les millors universitats del món, s’havia ficat entre cella i cella anar a estudiar un any a Barcelona. Obra elogiada pel seu realisme i el seu to extremadament crític, dibuixava Barcelona com el lloc somiat per una jove de l’elit econòmica i intel·lectual: una ciutat idealitzada per damunt de les tòpiques París, Londres o Roma. En canvi, The Sopranos feia un retrat extremadament crític del seu entorn metropolità més pròxim. La mítica careta, que mostrava el recorregut en cotxe de Nova York a Nova Jersey al so de Born Under a Bad Sign, posava el focus en la importància de l’espai urbà en la construcció del relat. La degradació social era indeslligable de la urbana.

Però com s’ha explicat Barcelona a través de les sèries catalanes? Fer televisió és molt car. Fer pel·lícules, també; però, fins fa quatre dies, el cinema era un art i la televisió la caixa tonta. A ningú no se li acudiria demanar a un film de Ventura Pons o d’Albert Serra un resultat econòmic que en justifiqués les subvencions. I les sèries? Telenovel·les de pa sucat amb oli, comèdies banals per desconnectar la ment. I el que no és alta cultura, necessita audiència. Aquesta concepció hegemònica de com ha de ser la petita pantalla ha condicionat el procés creatiu de dalt a baix i ha imposat una llei de mínims, és a dir, intentar agradar a tothom. No molestem ningú, no fos cas que apaguin les pantalles. I a Catalunya, parlar honestament de Barcelona és arriscar-se a irritar molta gent.

Fins que la progressiva implementació de plataformes de televisió a la carta ha dut la tercera edat d’or de les sèries a Catalunya. I amb això les expectatives dels espectadors han canviat per sempre. Després de fer-nos fans de The Wire, Louie o Mr. Robot, ens hem acostumat a una ficció televisiva que elabora un discurs extremadament punyent sobre la realitat urbana. Fan de la ciutat una protagonista més. Parlem de tres exemples de la nova fornada de sèries catalanes ambientades a Barcelona per il·lustrar en quina mesura s’ha donat resposta a aquest canvi.

Escenes de la sèrie Cites.

‘Cites’. La Barcelona d’Instagram

Cites va marcar un abans i un després. Sona estrany, perquè la sèrie no ha deixat una petjada generacional tan gran com altres. Joel Joan és una força innovadora molt més gravada a l’imaginari col·lectiu, però les memorables Plats bruts i Porca misèria formen part d’un passat ingenu pel que fa al tractament de la ciutat.

En canvi, l’obra de Pau Freixa –adaptació de la britànica Dates– ha estat la primera d’un nou paradigma. El to atrevit, la realització elegant i les interpretacions cuidades han imprès un segell cinematogràfic a una sèrie que no s’havia vist mai a TV3. I quan la televisió s’ha acostat al cinema, la ciutat ha entrat en primer pla.

Cites ens presenta una Barcelona aspiracional, un concepte del màrqueting que sosté que a la gent li agrada veure anunciat allò que voldria que fos real i no el que ho és de fet. Convertir la ciutat en un compte d’Instagram. Aquesta representació de la ciutat hauria encaixat en els anys de la bombolla immobiliària i la Barcelona que es “posava guapa”. Avui, la distància que hem pres els ciutadans-espectadors respecte a aquell mite és massa gran per empassar-nos-el de manera acrítica. Cites construeix una ciutat de cartó pedra no apta per a diabètics, perquè intenta contrapesar la seva aposta interessant quant al format amagant el conservadorisme en la imatge urbana. El fet és que el prime time català va començar a prendre consciència de la ciutat, encara que fos a través d’un filtre preciosista.

Fotogrames de la sèrie Nit i dia.

‘Nit i dia’. La ciutat i el gènere negre

Nit i dia és la millor sèrie dramàtica que s’ha produït fins ara a Catalunya; la culminació d’aquesta seqüència que ha combinat èxit d’audiències i excel·lència tècnica que va començar amb l’esmentada Cites i està donant sèries com Merlí o El crac. L’obra de Jordi Galceran i Lluís Alcarazo teixeix una història rodona i serveix per veure com els criteris narratius i estètics poden imposar-se. I com millora una sèrie quan s’interessa per l’espai on transcorre el relat.

El film noir sempre ha tingut la ciutat al punt de mira. Els seus personatges immorals no sortien del no-res, sinó que es reproduïen en l’ecosistema dels baixos fons. I Nit i dia serveix dels codis del gènere per mostrar una Barcelona amb dues cares. La de dalt i la de baix: la casa luxosa del tauró de les finances que viu a Pedralbes intercalada amb car­rers inhòspits de Nou Barris. Nit i dia s’atreveix a retratar el cantó fosc en lloc d’intentar esterilitzar-lo, i la força del contrast entre les llums i les ombres socials engrandeix el guió encara més.

La sèrie d’internet Coneix la teva ciutat.

Venga Monjas. Ridiculitzar Barcelona

Els dos exemples de superproduccions demanen un contrast radical, que trobem amb Venga Monjas, la parella creativa de websèries més gamberra i interessant del panorama youtubesc actual. Una producció independent i de costos irrisoris que aconsegueix centenars de milers de visites a cada vídeo que penja i que ha portat els seus creadors, Xavi Daura i Esteban Navarro, a colar-se amb una secció fixa a l’APM de TV3. Constatem com, quan la producció es fa al marge del circuit de les indústries culturals políticament controlables, apareix una Barcelona lletja que no es pot trobar a la televisió convencional.

A través de la minisèrie Coneix la teva ciutat, els Venga Monjas passegen amb humoristes de la talla de Raúl Cimas o Berto Romero per despropòsits urbanístics i espais que cauen pel seu propi pes gràcies al sarcasme dels protagonistes. Esquetxos sobre el kitsch de la cafeteria d’El Corte Inglés, o l’absurd cub de Poble-sec, joies del posthumor que ridiculitzen espais impensables en una ficció del políticament correcte mainstream. En aquesta i en totes les sèries del seu canal, des de la llibertat que dóna YouTube, Daura i Navarro es foten de la marca Barcelona i fan plorar de riure.

Barcelona necessita el seu ‘The Wire’

Fins a la revalorització crítica que han aconseguit les sèries gràcies al boom de HBO, Netflix i companyia, les sèries catalanes seguien una inèrcia còmoda: difuminar la presència de la ciutat i crear la il·lusió de neutralitat en els personatges. L’acció hauria pogut passar en qualsevol lloc del món i no s’hauria notat cap diferència.

Hem repassat tres exemples de com això està canviant. De com les interseccions entre mercat, el refinament de l’audiència i el talent dels creadors formen nous equilibris que comencen a fer més visible la ciutat.

La conclusió: no hi ha televisió complexa i de qualitat sense un reconeixement de l’espai urbà, sense explicar un relat en un sentit o altre. La tendència cap a aquest model de televisió farà que el discurs sobre la ciutat guanyi un espai cada cop més important. I el dia que es pugui mostrar la realitat del port de Barcelona amb la meitat de la cruesa amb què The Wire ens mostra el de Baltimore, ens haurem fet grans.