Puig i Cadafalch al seu estudi.
Foto: Francesc Serra / AFB

Com a arquitecte i urbanista, Puig i Cadafalch va deixar una empremta fonda i perdurable a Barcelona. Però, com a polític, malgrat la rellevància de la seva funció com a successor de Prat de la Riba al capdavant de la Mancomunitat, la seva tasca ha estat discutida.

Personatge polièdric, complex, Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) va ser un home de cultura molt notable –arquitecte, urbanista, arqueòleg i restaurador de l’art romànic– i, en segon lloc, un polític. Amb tot, la seva actuació en aquest àmbit l’ha convertit en una figura enormement incòmoda. Per ignorància o per interès ideològic, la història, sempre molt més complexa que allò que n’ha quedat escrit, ha estat molt exigent amb ell i no li ha atorgat el lloc que es mereixia.

La prematura mort d’Enric Prat de la Riba va portar Puig i Cadafalch a la presidència de la Mancomunitat (1917-1923), la primera institució nacional des de la derrota de 1714. D’aquesta manera, va esdevenir continuador i executor de l’obra del seu antecessor. Prèviament havia estat un dels fundadors de la Lliga Regionalista; regidor a l’Ajuntament de Barcelona (1901-1906); diputat a Madrid (1907-1913), elegit a la candidatura unitària del catalanisme polític, Solidaritat Catalana, formada com a resposta als atacs a la revista Cu-cut; i, també, diputat de la Diputació de Barcelona (1913-1914), embrió de la posterior Mancomunitat de Catalunya.

Només per la ingent obra arquitectònica feta, Josep Puig i Cadafalch ja es mereix un lloc d’honor en la història cultural del país. La Barcelona d’avui dia continua donant testimoni del seu compromís i la seva activitat en aquest àmbit. És un dels tres arquitectes més destacats del modernisme català, al costat de Domènech i Montaner i Antoni Gaudí. No oblidem que bona part de l’èxit actual de Barcelona es deu a aquests tres grans homes. Van ser persones d’idees i d’acció, d’una gran civilitat, compromeses amb una idea de país que van plasmar en grans obres arquitectòniques.

Puig i Cadafalch va projectar les quatre columnes de Montjuïc, representatives de la catalanitat –las actuals són una reproducció del 2010–, dins d’un pla d’urbanització de la muntanya amb motiu d’una exposició sobre les indústries elèctriques que s’havia de fer el 1917, després reconvertida en l’Exposició Universal de 1929. Les columnes es van construir el 1919 i enderrocar nou anys després, durant la dictadura de Primo de Rivera; la imatge recull l’enderroc de la darrera columna.
Foto: A. Gil / AFB

Temps difícils

Però si Josep Puig i Cadafalch ha passat com el president oblidat és, entre altres motius, per una gestió política desencertada. Li va tocar presidir la Mancomunitat en un temps molt difícil per al nostre país, en uns anys molt convulsos socialment i políticament. Era el temps del pistolerisme, quan la gent es matava pels carres de Barcelona. La Mancomunitat es va veure desbordada en matèria d’ordre públic com a conseqüència dels forts conflictes socials. I no tenia competències en aquest àmbit. Cal dir, a més, que l’espiral de violència era l’antítesi de l’esperit de la institució.

De la mateixa manera, un altre element que no va contribuir positivament al llegat polític de Puig i Cadafalch va ser la difícil relació que mantenia amb altres intel·lectuals destacats que participaven en l’obra de la Mancomunitat. Les relacions amb Torres Garcia van ser complicades; amb mossèn Alcover, difícils…, i amb Eugeni d’Ors, explosives!

És evident que Puig i Cadafalch no va tenir l’habilitat característica de Prat de la Riba per envoltar-se i dirigir un equip tan potent com el format per bona part de la intel·lectualitat del país (a part dels tres esmentats, destaquem la participació de Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Rafael Campalans i Jordi Rubió, entre altres).

Dit això, l’obra de Josep Puig i Cadafalch continua literalment en peus; tant la física, que ell mateix va pensar i signar com a arquitecte, com la política, pensada per Prat de la Riba i que ell va executar.

Escala de cargol en una de les torres de la Casa de les Punxes de Barcelona, en la confluència de l’avinguda Diagonal i els carrers del Rosselló i del Bruc, obra de 1905.
Foto: Ramon Manent

Més de cent anys més tard, continuen lluint a Barcelona la casa Amatller, del passeig de Gràcia; la casa de les Punxes i el Palau del Baró de Quadras, a la Diagonal; el Palau Macaya, al passeig de Sant Joan; la fàbrica Casaramona, a Montjuïc; Can Serra, seu de la Diputació de Barcelona, a la rambla de Catalunya; els palaus d’Alfons XIII i de Victòria Eugènia, a l’espai de la Fira de Montjuïc, i les quatre columnes, davant de la Font Màgica, que reprodueixen les originals que va fer enderrocar el dictador Primo de Rivera l’any 1928. Pel que fa a la seva contribució com a urbanista, cal esmentar totes les reformes que va fer en aquest mateix espai de Montjuïc, així com les de la plaça de Catalunya i l’obertura de la Via Laietana, mentre que al Maresme –especialment al seu Mataró natal, però també a Argentona, Canet de Mar, Lloret de Mar…– les seves obres encara destaquen i irradien un esperit singular i propi.

Com a restaurador de monuments importants, va estar a càrrec de les obres del Palau de la Generalitat (aleshores seu de la Diputació de Barcelona) i dels monestirs de Montserrat, Sant Joan de les Abadesses, Sant Benet de Bages i Sant Miquel de Cuixà; del conjunt romànic de Sant Pere de Terrassa i de la catedral de la Seu d’Urgell, a més de dirigir les tasques de salvaguarda i restauració de l’art romànic al Pirineu. I, pel que fa a la seva tasca com a arqueòleg, van tenir una rellevància especial les excavacions que va dirigir a Empúries.

Tenint en compte tota l’obra que va fer en els diferents àmbits i els mitjans de construcció de què es disposava a finals del segle xix, podem considerar Josep Puig i Cadafalch com una persona hiperactiva.

Vestíbul del palau del Baró de Quadras, també a la Diagonal, que ha allotjat institucions com el Museu de la Música i la Casa Àsia, i actualment és la seu de l’Institut Ramon Llull. Puig i Cadafalch el va construir entre 1904 i 1906.
Foto: Ramon Manent

L’obra de la Mancomunitat

Així mateix, cal destacar l’obra pública impulsada des de la Mancomunitat, prou coneguda de tothom. En sobresurten la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola d’Administració Pública, l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, l’Escola Industrial, l’Escola del Treball, l’Escola Superior de Bells Oficis, l’Escola d’Infermeres i l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

Com diu l’historiador Lluís Duran, “els presidents de la Generalitat del segle xx els coneixem pel seu nom. Els presidents de la Mancomunitat els coneixem per l’obra feta”. I, en el mateix sentit, el periodista Francesc Canosa destaca que “tota l’obra de la Mancomunitat es manté dempeus!”

Aquesta ingent obra, tant la personal com la política, ha quedat en un segon terme a causa d’un error polític important que va cometre Puig i Cadafalch: no oposar-se a Primo de Rivera. Un error evident, però també s’ha de dir que ningú ho va fer . La crònica política d’aquells dies no informa de cap tipus de manifestació contrària al dictador. Ningú hi va oferir resistència. La demanda de recuperar l’ordre al carrer, la seguretat física, eren prioritàries.

Josep Puig i Cadafalch va pecar d’innocent en creure’s que el dictador respectaria l’obra de la Mancomunitat i l’esperit de catalanitat que la va impregnar. Posteriorment va reconèixer el seu error. Doblement represaliat, va patir en carn pròpia les contradiccions polítiques del primer terç del segle xx. Ho va pagar amb un primer exili quan va dimitir el seu càrrec de president de la Mancomunitat, l’any 1923, i amb un segon exili l’any 1936, a l’inici de la Guerra Civil.

Puig i Cadafalch va ser un dels homes de la Lliga que no només no van donar cap reconeixement al franquisme, sinó que s’hi van oposar des del primer dia. Les actuacions posteriors al seu pas per la presidència de la Mancomunitat van tenir coherència amb la seva trajectòria política anterior, i els primers anys del franquisme va ser un dels representants més actius de la resistència catalanista cultural.

Retornat a Barcelona l’any 1942, es va dedicar a reconstruir l’Institut d’Estudis Catalans a la seva casa del carrer de Provença, la mateixa on fa uns mesos es va descobrir tota la documentació de l’IEC darrere d’una falsa paret que ell va fer construir. Amb aquesta documentació s’ha pogut seguir el fil roig de l’entitat des de la seva fundació, a què ell va contribuir, fins al 1956, any de la mort de l’arquitecte. Després de la clandestinitat a què es va veure obligada durant el franquisme, la institució va poder reiniciar públicament les seves activitats amb la recuperació de la democràcia i de l’autogovern. Un fil que no s’hauria d’haver trencat mai.