Quant a Jordi Graupera

Periodista

Sota la lupa de ‘The New Yorker’

© Òscar Julve

El setmanari The New Yorker s’associa a un periodisme antic, pausat, d’articles llargs i documentats minuciosament. Barcelona apareix en un de cada vint dels 4.100 números publicats per la revista des de 1925: dos cops l’any de mitjana, tot i que durant la dictadura franquista amb prou feines s’hi esmenta deu vegades. Alguns dels textos més destacats, posats en conjunt, ofereixen una clara visió de les fases per les quals ha passat la ciutat i de la seva relació amb el país, i també dels pecats que encara no hem expiat. I en tots els articles es pot trobar nítidament un patró: quan un barceloní prova de caminar dret, els newyorkers se’l miren com un igual.

La capital del reporterisme literari

Les revistes fetes a Nova York són la finestra al món cosmopolita que les lleis i els costums nord-americans volen expressar. La presència de Barcelona a The New Yorker comença l’any 1935, amb una descripció del carnaval que prefigura ja l’ombra de la moral de postguerra, en fort contrast amb l’alegria de viure de la Segona República, encara vigent.

© Pérez de Rozas / AFB
Desfilada pel passeig de Gràcia, 1936. Les primeres referències a Barcelona apareixen a ‘The New Yorker’ en un article de 1935 dedicat a una desfilada de carrosses pel passeig de Gràcia, al carnaval de 1935.

Fundat el 1925 amb la intenció de ser un setmanari satíric i culte, The New Yorker de seguida es va vendre molt bé. Representa amb total exactitud la relació de germanastres que manté la capital cultural dels Estats Units amb el seu rerepaís: s’estimen per la mitja sang que comparteixen. Sovint sembla que hagin de mantenir encontres incestuosos, però es manté una distància feta de ressentiment.

Les revistes fetes a Nova York són la finestra al món cosmopolita que les lleis i els costums nord-americans volen expressar, i funcionen com un poderós incentiu per als joves artistes que somien fer-se un lloc a l’Olimp literari de la llengua angloamericana i de l’art en general. El periodisme és un instrument de poder, explica amb total transparència els deutes que cada escriptor té amb el seu país i el preu que paga pel lloc que ocupa en el concert de les nacions. Per això les revistes americanes del segle XX són portaavions culturals. Pum-pum-pum, gran calibre.

The New Yorker s’associa a un periodisme antic, pausat, d’articles llargs. Deu o vint pàgines sense perdre les bones formes, escrites amb voluntat d’apoderar-se del llenguatge i les converses, i minuciosament documentades: sempre hi ha anècdota i categoria. És la capital del reporterisme literari, paguen bé. Tu mires una ciutat potent, que es fa càrrec d’un país dret, i de seguida veus el gruix cultural i una casta de creadors amb temps per escriure i marge per jugar-se-la.

La tristesa d’un carnaval

Si escrius la paraula “Barcelona” al cercador de l’hemeroteca de The New Yorker, en surten 223 resultats. Des de 1925 s’han publicat 4.100 números, cosa que vol dir que Barcelona hi apareix en un de cada vint, dos cops l’any de mitjana. Però durant la dictadura franquista amb prou feines s’hi esmenta deu vegades. La primera referència és un articlet breu de 1935, a la secció “Talk of the Town”, que és la macedònia de curiositats que se suposa que ronden per la conversa local. Es titula “How sad” (Que trist) i reprodueix la carta d’un barceloní que havia viscut a Nova York, en què descriu una parade de carrosses de carnaval pel passeig de Gràcia. I acaba:

“Al carrer, centenars de persones disfressades gairebé exclusivament de Charlot o Gandhi passegen i proven de convèncer-se que s’ho passen bé […] Patrulles de la policia muntada, fortament armades, recorden a tothom les dràstiques prohibicions vigents, com la de no dur màscara ni banderoles de colors que puguin ofendre la moral, els sentiments polítics i els religiosos.”

© Pérez de Rozas / AFB
Un “enterrament de la sardina”, a Montjuïc, 1936.

La imatge és eloqüent: barcelonins disfressats de Charlot i Gandhi, és a dir, de pallasso o de pacifista (o, per dir-ho elogiosament, d’antifeixista o independentista), rodejats de patrulles armades. Som cinc mesos després del 6 d’octubre i un any i mig abans del començament de la Guerra Civil. Quins colors ha de tenir una banderola per ofendre els sentiments polítics? La reacció del cronista també és premonitòria: l’hedonisme com a sortida a la pena, el cosmopolitisme de còctel com a ascetisme. Prefigura ja l’ombra de la moral de postguerra i contrasta amb l’alegria de viure i l’agitació mítica de la República, encara vigent legalment.

La resta d’articles centrats en Barcelona ja són de reporters a sou. Un l’any 1944, dos als anys cinquanta i dos als seixanta. A partir de la transició els articles es multipliquen i es fan més variats i concrets pel que fa als temes: sobretot pintura, dansa, arquitectura i darrerament gastronomia i Woody Allen. N’hi ha un el 1992 que, aprofitant les olimpíades, passa revista al catalanisme amb detalls de lupa i poca visió de conjunt. Posat al costat dels cinc articles que es publiquen centrats en Barcelona durant la dictadura, queden explicades les fases per les quals ha passat la ciutat i la seva relació amb el país, així com els pecats que no hem expiat.

Lluny, molt lluny de Madrid

El text publicat el 1944 per Marya Mannes és un article de guerra. Els aliats ja fa sis mesos que han desembarcat a Normandia i París ha estat alliberada a l’agost. La pregunta implícita és si creuar els Pirineus amb l’exèrcit aliat és una empresa aconsellable.

© Fox Photos / Getty Images
Any 1957: el carrer de Pelai, descrit per l’agència fotogràfica Fox com “un atrafegat carrer de Barcelona, famosa ciutat espanyola i capital de Catalunya”. Pocs anys abans, encara en plena postguerra, l’escriptora i crítica Marya Mannes destacava a The New Yorker “l’esperit americà” de Barcelona.

El tema de l’article, publicat en forma de “Letter from Barcelona”, era candent: guardo a casa una portada de la revista Time, també de 1944, on es veu un mapa de la península amb la cara de Franco sobreimpresa, i s’hi llegeix: “Franco d’Ibèria. Un avanç contra ell és un avanç contra Hitler.” Mannes posa en relació les virtuts i els defectes dels catalans amb els interessos americans. L’article no es pot desfer d’un aire d’informe per al Departament d’Estat, fins a dur-lo a l’extrem: “Els catalans de totes les faccions serien a la primera onada en una revolta”, diu al final. Però amb un però: no se sap si són prou seriosos. El paràgraf d’obertura ja deixa clar que Barcelona és Catalunya, i Madrid és Franco, i a partir d’aquí la resta del text aprofundirà en la dicotomia:

“Barcelona és molt, molt lluny de Madrid […] Les muntanyes que separen Catalunya de França no són tan altes com la barrera invisible entre Catalunya i Castella. Madrid és el passat i Barcelona el futur de la que va ser una gran nació. Com tots els ports, Barcelona és una ciutat natural, que ha crescut a partir de la geografia. Madrid és una ciutat artificial, una capital arbitrària.” La raó per la qual Barcelona pot ser una aliada és l’existència d’una nació a sota, oprimida pels feixistes espanyols –són els anys d’or de la Falange. No podia ser un tema estrany per al lector que hagués seguit la Guerra Mundial a la premsa americana. Els catalans vistos com si fossin francesos o austríacs dibuixen un mapa d’aliances transparent, i una conclusió inevitable.

La Barcelona de Mannes sembla Manhattan: hi ha museus d’art contemporani, moltes llibreries, gent culta i liberal. El misticisme de Montserrat i la lleugeresa mediter­rània “són una gran barreja creativa”. El Liceu juga a la lliga de La Scala i París, el ballet rus hi té parada fixa; Pau Casals, “el millor violoncel·lista del món”, és català; i fins i tot hi ha un director d’orquestra japonès que és un clàssic del bar del Ritz, on llegeix el Daily Mail. Els catalans, diu, llegeixen molt, i com que gairebé tot està censurat, els llibres de moda són una biografia de Churchill i un còmic de Mickey Mouse: són dels nostres! Els industrials són proamericans, i tothom treballa més i està obert al canvi i al progrés, no com a Madrid, on viuen de gorra i són tancats. Fa menció de la revista Destino, que “ha aconseguit mantenir-se proaliada” malgrat Franco, i de La Codorniz –“una revista apolítica i plena de cartoons humorístics”–, úniques excepcions a un periodisme pla i emocional, lliurat a la propaganda governamental. I fins i tot “les noies de Barcelona caminen segures i lliures, gairebé com les American girls.” I conclou: “Barcelona té, en general, un esperit americà; l’energia, les ganes, la curiositat i el sentit de l’humor fan contrast amb el fosc i profund nacionalisme de l’Espanya central.”

Després se centra en la injustícia que pateix la ciutat, i amb ella, el país. Dóna veu a la reivindicació catalanista per davant de la comunista o l’anarquista, i això fa pensar que vol posar el públic a favor d’una intervenció aliada, com la revista Time. I també planteja una qüestió més profunda: el futur de Barcelona és Catalunya, i la potència de la ciutat s’aguanta sobre la cultura en sentit ampli, sobre la història i sobre la seva ambició, més que sobre la ideologia.

Caos, desfeta i humiliació

Els articles dels anys cinquanta mostren un país derrotat i vulgar, que només se salva per l’exotisme mediterrani. Cristal·litza el mite de la bona vida barcelonina, sustentada en el desordre, la calor, la bohèmia, la impuntualitat, el sexe i, en general, en un carpe diem relaxat, brut i sense cultura. Per sota es detecten una tristesa, un silenci.

© Pérez de Rozas / AFB
L’entrada al Liceu abans d’una funció de gala, el 13 de novembre de 1958. Joseph Wechsberg assegurava al seu article de 1955 que els barcelonins eren fanàtics del futbol, els toros i l’òpera, i encara que la majoria no anaven al Liceu, eren capaços de comentar-ne les novetats.

El reportatge de 1955 el signa Joseph Wechsberg, escriptor, periodista i músic txec, lluitador antinazi des dels anys trenta. Secretari parlamentari del partit jueu txec i defensor de la causa sudeta, va adoptar la ciutadania nord-americana a l’inici de la Segona Guerra Mundial, per tornar a Europa el 1943 com a corresponsal de guerra. Després del conflicte va treballar per a la Comissió de Crims de Guerra i va escriure The Murderers Among Us (1967), llibre on desemmascarava exoficials nazis ocults a Llatinoamèrica o desmemoriats a Berlín. Poca broma, doncs.

L’article de Wechsberg, però, no té res a veure amb el de Mannes. No és polític, ni tan sols cultural en un sentit ampli. És una caricatura molt entretinguda del viatge d’una companyia d’òpera vienesa que estrena un Mozart i un Wagner al Liceu. Val la pena consignar la diferència entre les definicions de Barcelona que feia Mannes i la de Wechsberg, que diu: “Barcelona no és només la segona ciutat més gran d’Espanya, sinó que també és la més sorollosa. La part més sorollosa és el vell Barri Gòtic, travessat per la Rambla, l’avinguda més pintoresca de la ciutat.”

La resta del llarg reportatge desenvolupa aquesta idea. Si Mannes el va llegir, devia pensar que el procés “d’anivellament” orquestrat pel règim –tal com consigna a l’article de 1944– havia assolit els seus objectius amb un èxit notable. La ciutat culta i moderna, que participava del progrés espiritual i material d’Occident, s’ha transformat ara en un cau de corrupteles i deixadesa; l’habitació de l’hotel sembla la cel·la d’un monjo, i les cotorres i les converses fins a altes hores de la matinada al bell mig de la Rambla no deixen dormir les prime donne i els directors que proven d’agafar el son a les habitacions nobles de l’Hotel Oriente.

Els barcelonins són fanàtics del futbol i dels toros; sembla que també són grans amants de l’òpera, i encara que no van al Liceu comenten la jugada. Els cantants, avesats a Viena, s’enyoren de casa –el baríton està fins al capdamunt de menjar peix– i es constipen de tanta vida nocturna i tan poc descans. No paren de queixar-se: quin país més incivilitzat! La ciutat és nocturna: les botigues tanquen passada la mitjanit i no obren fins al migdia de l’endemà; els espectacles comencen a les deu, sense que amb prou feines hi hagi públic a la sala, que es va omplint de mica en mica; els descansos són llargs per permetre llargues converses i que les noies ensenyin els vestits colorits; i els tècnics i els figurants, un cop acabada la funció, encara surten de copes fins a les sis. Els bombers, al seu torn, passen la funció fumant entre bastidors. “Són cooperatius i mai no s’irriten. Deu ser el peix fresc que mengen,” diu el director de la companyia. Ningú no diria que han passat només onze anys des de l’article anterior.

El quadre estètic devia semblar molt exòtic al lector de The New Yorker, i Wechsberg segurament jugava a exagerar, però el resum moral era que ni hi havia país ni normes elementals. Sota la crosta del règim, això sí, emergia una força que s’escapava cap a l’hedonisme. No hi havia esperit combatiu, però sí un bon esperit, alegre i bohemi, una mica com de segle XIX, popular i llardós.

De fet, de tornada a Viena, després d’un èxit esclatant i exquisidament nòrdic, els cantants que tant s’han queixat troben a faltar l’escalfor de la gent barcelonina i la impudícia de les seves girls. És la Barcelona espanyola i l’Espanya africana. Sol, sexe i vi. Els Pirineus són ja frontera. El fet que a un jueu sudet, històric combatent, li passi Barcelona pel davant i no hi vegi res més indica l’estat de total descomposició de la ciutat, però també un canvi en els interessos dels lectors i dels governants nord-americans. L’article està envoltat d’anuncis de banyadors per a senyores i de whisky per a senyors. En aquesta època el preu de l’entrada més cara del Liceu val com vuit números de The New Yorker; el govern americà ja té quatre bases a la península; Espanya està en procés d’incorporació internacional –Unesco, ONU, pacte preferencial amb la CEE– gràcies a la guerra freda, i som a quatre anys de la intervenció de l’FMI i a punt de començar el govern dels tecnòcrates de l’Opus. El país i la ciutat han tocat fons i encara no ha arribat la remuntada.

© Nat Farbman / Time & Life Pictures / Getty Images
Una típica escena nocturna del Barri Xino durant l’estada de la VI Flota dels Estats Units al port de Barcelona, el gener de 1952. El país i la ciutat havien tocat fons.

L’article de l’any 1956 també ho ensenya. És una estranya peça de Frederick L. Keefe, guionista de Hollywood, sobre un viatge en cotxe de Madrid a Barcelona. No hi ha documentació, ni cap intenció política o ideològica. És tot descripció. Keefe va en cotxe i a l’altura de Medinaceli recull un historiador català format a Cambridge, amb cara de passar gana. Després de criticar l’estupidesa del franquisme al llarg del trajecte, l’historiador acaba victorejant la comitiva de Franco al davant d’uns guàrdies civils en una escena que recorda Bienvenido, Mister Marshall. En una descripció que t’omple de pena, Keefe explica com l’historiador passa la resta del viatge amb un posat taciturn i incòmode. Finalment, quan Keefe, molt educadament, li pregunta què li passa, l’historiador es disculpa per la seva incoherència. Acomplexat davant l’americà, només sap justificar-se amb una frase que devia significar per al llicenciat de Cambridge una humiliació: “A Espanya sovint has de pensar d’una manera i actuar d’una altra. Saps què vull dir?” El quadre dels anys cinquanta, doncs, queda complet: caos col·lectiu, desfeta cultural i humiliació intel·lectual: provincians, covards i supervivents.

Recuperació i acomodament mental

Els dos articles dels anys 1961 i 1963, en canvi, ensenyen que el país ha reaparegut. Els firma un escriptor americà d’origen escocès, Alastair Reid. Com el de 1944, són un compendi documentadíssim de tòpics catalanistes, culturals i polítics, i mostren clarament que Barcelona depèn de la força del país, i viceversa. Com més catalana és Barcelona, com més aprofundeix en les possibilitats de la seva història, més cosmopolita és, més moderna, més europea; i més comprensible per al lector.

L’article de 1961, també titulat “Letter from Barcelona”, ocupa quaranta pàgines i és el reportatge central. Reid diu que Barcelona ha tingut dues històries diferents: una de llarga i gloriosa que comença amb la seva fundació, port marítim comercial i estratègic des dels romans, capital d’una de les grans nacions del Mediterrani, independent d’esperit, industriosa i valenta; i l’altra, una història curta i brutal que comença amb la industrialització. Sobre aquesta base històrica descriu la realitat dels seixanta, econòmicament deprimida i culturalment “castrada”. Però s’hi endevinen moviments; tot respira de nou i permet de veure-hi el país.

L’Espanya dels seixanta és fruit del creixement econòmic posat a rodar gràcies al creixement d’Europa, l’ajuda nord-americana i el Plan de Estabilización de 1959. Si l’article de l’any 1961 ensenyava un país pobre però viu, sotmès al xoc de les reformes del 1959, el de l’any 1963 mostra que les reformes han funcionat. Això desemboca en un acomodament mental que accepta la fortalesa històrica del franquisme i en una entrega absoluta al mite del milagro español. Fraga és el publicista de l’obertura del règim i el candidat més plausible a la successió del vell dictador. En l’altre plat de la balança hi ha una acurada descripció de l’estat mental dels supervivents de la guerra, que viuen entre malsons, angoixes i silencis.

© Pérez de Rozas / AFB
La sala d’actes del Foment del Treball, plena a vessar de “trabajadores de Cataluña”, durant una conferència que el ministre franquista de Treball hi va fer el 29 d’octubre de 1963.

Però de totes les explicacions que Reid dóna, el catalanisme acaba sent la seva taula de salvament. Reid ens mira amb simpatia i es lamenta del fracàs de l’estat català –“una tragèdia dins d’una tragèdia”–, però alhora no s’està de fer veure que políticament és un moviment mort. Al  principi del segle, diu, el separatisme ho tenia tot per ser un moviment seriós: cultura pròpia, economia i idees polítiques modernes, però ara és només un cadàver que ningú no reclama, ignorat en una nevera del dipòsit. Com que li sembla que el país té condicions per ser, intueix que l’única resposta al fet que no hagi arribat a res ha de ser antropològica.

Vida sotmesa i derrota permanent

Sobre la manera de viure barcelonina hi edifica un discurs que ja serà definitiu: la bona vida del sud fa que els espa­nyols no sàpiguen què és la més elemental responsabilitat política. I els catalans viuen empresonats entre el règim d’un petit militar sàdic amb veu de dona repel·lent i els límits mentals de la seva sensualitat, cosa que explica la manca total de disciplina, les explosions de rauxa que mai no arriben a res, el pragmatisme econòmic i una endèmica preferència per la congelació de l’instant present, en un etern suspens de sol i joia interior, abans que la velocitat i el cost del futur. El preu de l’anarquisme moral és una vida sotmesa i una derrota permanent, que només una disposició metafísica del caràcter deu permetre aguantar.

© Pérez de Rozas / AFB
Manuel Fraga, aleshores ministre d’Informació i Turisme, visita els estudis de TVE de Miramar amb motiu de la inauguració d’uns nous equips, el 14 de novembre del mateix any.

Això no vol dir que no se li escapi un cert optimisme, com si detectés un batec. Barcelona el desconcerta perquè, tot i la veu moderna i a punt per al que sigui, culta i amb gruix, ni les elits ni el poble no tenen cap musculatura o determinació per fer-ho real, més enllà d’una gana retòrica. Dues vegades usa la paraula “castrats”. L’article donaria per a una tesi doctoral, i demostra que per entendre Catalunya i Barcelona, i per explicar-la, no hi ha cap més remei que recórrer a la psicologia i col·locar-la en un context històric de segles.

1992 i el fangar postmodern

Amb motiu dels Jocs Olímpics, la revista torna a publicar un reportatge central dedicat a Catalunya. Barcelona hi apareix ancorada en el consumisme, com a paradigma de la societat tardocapitalista del benestar. La llei de posar el comptador de la memòria a zero dóna els seus fruits, però ficció i realitat acaben confonent-se.

© Pérez de Rozas / AFB
Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, i Felipe González, president del govern espanyol, visiten l’Oficina Olímpica de la ciutat el 5 de març de 1986.

Passada la transició, els articles es multipliquen i els temes de què tracten es dispersen fins l’any 1992, quan, amb l’excusa de les olimpíades, la revista torna a publicar un reportatge central, aquest cop titulat “Catalonia”, firmat per una de les seves plomes més conegudes, William Finnegan. És un prodigi de periodisme anglosaxó, pel detall, per la professionalitat i per l’agudesa del diagnòstic. Barcelona hi apareix com un fangar postmodern, ancorat en el consumisme, paradigma de la societat tardocapitalista del benestar. Les ideologies s’hi han diluït a base de televisions de moltes polzades i l’economia dels serveis. El catalanisme apareix com un corrent de fons, burgès i conservador, que ha pres la forma tova del “cosmopolitisme socialista” de Maragall, de qui diu que és un home que se sent còmode amb els equilibris impurs de la política contemporània.

Els catalans i especialment els barcelonins sentim una punxada quan pensem en el 1992. És a partir dels Jocs que els barcelonins descobreixen un nou orgull i el passegen pel món sense vergonya. Veure la reacció que els estrangers tenen quan dius que ets de Barcelona fa evident que treure pit està més que justificat; però, en paral·lel, el barceloní pot semblar un fatxenda enamorat de si mateix. Exagerem el nostre amor propi perquè és l’únic amor que tenim. I mirem els clients com a amants. La meva germana, quan vivia a Londres, va rebre una lliçó sobre això. Un holandès li va preguntar d’on era, i ella va contestar que “de la millor ciutat del món”. “De Barcelona,” va dir l’holandès. “Sí, com ho saps?”, va inquirir la meva germana. “Només una persona de Barcelona diria una cosa així”, va respondre l’altre.

Històricament els Jocs són un punt d’inflexió. La ciutat s’allibera d’algunes deficiències òbvies i construeix. Es descongelen els seixanta. El món se n’enamora amb la cobdícia dels turistes tèrmit. L’article de 1992 és bo precisament perquè és capaç de veure més enllà del cartó pedra i descriure amb precisió de taxonomista l’estat psicològic d’un país que ha decidit concentrar-se a ser una indústria de serveis aprofitant la geografia. L’avís que feia Reid a l’article de 1961 sobre la tendència a viure del sol troba una rèplica perfecta en l’article de Finnegan de 1992. El 1963 Reid citava un economista espanyol que, interrogat sobre la indústria turística, parlava directament de la prostitució del país. I un mecànic li deia: “Fa cinc anys, si hagués calgut, hauria cremat la meva àvia; ara només vull treballar.” En perfecta continuïtat, en l’article de 1992, Finnegan explica l’evolució ideològica d’un alcalde perifèric, el de Castelldefels, que de ser comunista i representar la immigració obrera passa a aprofitar la construcció del canal olímpic per repensar la ciutat com un centre d’acollida d’hedonistes. Els seus votants, diu, ja no són obrers, són tècnics.

L’amnèsia com a paradigma cultural

La generació que fa les coses el 1992, educada al tardofranquisme, imposa el paradigma cultural de l’amnèsia i conté els traumes amb ansiolítics. És un zenit psicotròpic, i tothom se sent responsable de l’èxit. Finnegan entrevista Rubert de Ventós, que alerta sobre el perill global que és el nacionalisme, i cita Aristòtil per dir que per organitzar bé una polis cal tenir el control sobre l’amnèsia col·lectiva. Però també hi apareix un periodista local de Castelldefels que diu sentir-se sol perquè és un catalanoparlant enmig d’una ciutat castellanoparlant.

© AFB
Vista aèria del litoral durant la construcció de la Vila Olímpica, en una imatge presa el mes de setembre de 1987.

La imatge que desprèn l’article combina l’èxit econòmic que ha permès convertir els obrers immigrants espanyols de la dictadura en una classe mitjana pròpia de les democràcies occidentals, amb la dissecció de l’estrip cultural que suposa la presència i el nombre d’aquests “andalusos, murcians i extremenys”. En general, però, l’alquímia ha aconseguit mantenir el catalanisme al centre de la política, que apareix com un sistema de protecció mútua basat en equilibris, no en la justícia o la dignitat. És la seguretat i no la llibertat. L’exemple és un empresari que deambula per una recepció al Palau de Pedralbes –“residència de Franco en les seves visites a la ciutat”– en la qual s’evidencia que les elits catalanes són poca gent i es coneixen tots. Pujol i Maragall han aparcat les seves diferències, i Samaranch governa l’alegria i el consens. L’empresari en qüestió es passeja entre canapès i rialles. Primer es va fer ric construint els habitatges amb aluminosi dels immigrants dels seixanta i ara és un dels grans patrons del nou museu d’art contemporani de Barcelona. Alehop, tothom cau dret. Les elits castellanes han desaparegut de l’espai dels focus, però són una crosta finíssima al capdamunt de tot, i la burgesia catalana, abans industrial, ara brinda per l’èxit econòmic de la Barcelona turística i immobiliària.

Uns quants s’enriqueixen, i en general tothom en surt beneficiat materialment. A més, l’ocasió de ser el punt de fuga de totes les grans televisions del planeta activa les forces vives i mortes, de tots els bàndols, per colar la seva veritat en una falca. Però sense alterar el to moderat i complaent. Fins i tot els crítics oficials, com ara Vázquez Montalbán, han aconseguit treure’n profit, publicant articles i novel·les policíaques ambientades en aquesta Barcelona nova i desmemoriada. I rep a la seva casa de Collserola les televisions de tot el món. És el portaveu de la intel·ligència local. No sense ironia, Finnegan descriu Montalbán com un comunista democràtic i un gurmet.

És l’època de la guerra de Bòsnia i els contrastos entre Sarajevo i Barcelona són a la balança de tota anàlisi i de tota emoció. També en l’article, com era d’esperar: s’hi veuen adolescents que reparteixen pamflets de Freedom for Catalonia, però costa de creure que aquesta societat panxacontenta estigui oprimida. Calma absoluta entre gesticulacions i feixos de bitllets. La llei de posar el comptador de la memòria a zero dóna els seus fruits, però s’acaba confonent amb la realitat: com si el país i la ciutat realment haguessin començat de zero vint anys abans. I la ciutat hagués aparegut per generació espontània.

La ciutat i el país arrossegaran les conseqüències d’aquesta buidor fins a esclatar en el present, vint anys més tard. La ciutat reneix i alhora queda destrossada. La ingenuïtat i la bondat de l’Amics per sempre ens deixarà sols i desarmats; imatge i resum del Fòrum de les Cultures del 2004. L’emergència de l’esplendor i la glòria de la Internacional Papanates.

Un cas a part és Samaranch, a qui l’article dedica força espai. A cada entrevistat –polític, professor, periodista, ciutadà anònim– Finnegan li pregunta per Samaranch i el seu passat falangista. El retrat que n’emergeix té més punxa que els obituaris que fa poc li van escriure, carregats de deutes. Va ser més falangista del que li era necessari; va anihilar les seves arrels catalanes; va dedicar-se a l’esport, que és l’instrument d’adoctrinament principal dels totalitarismes; sempre va saber caure dempeus; va arribar al capdamunt del COI gràcies al suport de les elits poc o gens democràtiques de l’antiga URSS, a qui va conèixer com a ambaixador a Moscou; s’aferra al càrrec amb un estil gens anglosaxó, i és el principal artífex de la designació de Barcelona com a seu dels Jocs. El rei l’ha fet marquès. A ell i als seus ja els va bé la Barcelona olímpica. I se li perdona el passat perquè el paradigma és l’amnèsia i perquè, posats a prostituir-se, tenir un xulo que sap posar-te guapa i triar bons clients és millor que fer la carretera. Clarament és un enemic dels valors del lector de The New Yorker. I Finnegan prova d’entendre com funciona un país que és capaç de perdonar un passat feixista fins a l’extrem de la glòria.

Catalanisme i banalitat

El catalanisme hi apareix com una força desconcertada, passada pel filtre de la banalitat postmoderna. No hi ha noblesa, però hi ha la pax de l’abundància. Si mai hi ha una crisi forta, diu Finnegan, pot emergir el tribalisme o un nacionalisme més consistent i violent. Ara per ara, ni tan sols els Jocs Olímpics mostren que les pàtries siguin rellevants: el present són les marques. Michael Jordan s’oposa a vestir de Reebok, perquè és de Nike; i els jugadors de beisbol cubans somien amb contractes multimilionaris a la lliga nord-americana. En conjunt es consolida la Barcelona gran amfitriona, moderadament bohèmia, alegre, bonica. Tothom està tan còmode que no cal creure en res gaire seriosament. Els únics descontents són els que no han acabat de poder fotre-hi mà amb tranquil·litat, i en són pocs. Que no hi hagi cap referència històrica emparenta l’article amb els dels cinquanta, i és també un símptoma del desinterès del lector i dels aborígens. I de Finnegan, for that matter. L’article fa de context perfecte per a d’altres posteriors a la transició: gastronomia, art, viatges i poc més.

Tenim, doncs, la Barcelona aliada dels anys quaranta, l’africana dels cinquanta, la Barcelona mite català i milagro español dels seixanta i la turística dels noranta. La resta d’articles posteriors a la transició despleguen el detall de la cultura: sobretot Picasso, Dalí i Gaudí, però també Savall, Bolaño, Ferran Adrià i Portabella. Barcelona apareix com el continent d’una tradició plàstica important, però també com una destinació turística de primer ordre. Als anys vuitanta les crítiques són graníticament elogioses, però a mesura que avancen els noranta i especialment quan s’arriba a la primera dècada del segle l’entusiasme es va matisant. L’extrem és la crítica d’una exposició de l’any 2007 al Metropolitan de Nova York titulada “Barcelona and Modernity: Gaudí to Dalí”. L’autor, després de dir que les obres de Picasso, Dalí i Gaudí fan entrar ganes de trucar a l’agència de viatges, acaba sobresaturat. L’excés de picassos innecessaris i d’autobombo fan presagiar que Barcelona deu ser una ciutat fatxenda, pagada de si mateixa. Picasso, Dalí i Gaudí són genis, diu, però al capdavall tothom ha de ser d’algun lloc. Què importa el lloc.

Qualsevol mirada estrangera sobre una ciutat està viciada pels interessos que defensa. The New Yorker, encara que sigui d’esquerres i en algun moment s’hagi volgut contracultural, és un arquetip benpensant, que es permet l’humor i la crítica, però no l’autodestrucció. Una ciutat, a ulls del lector de The New Yorker, ha de ser o un subjecte polític –com Londres o París– o bé un objecte de consum –com Bali. Com més subjecte polític vol ser una ciutat, amb més respecte es consumeix; i com més insignificants són les seves ambicions, més convida a l’aterratge dels pirates. Així, l’únic patró que es pot trobar nítidament en tots els articles és aquest: en cada context, quan un barceloní prova de caminar dret, els newyorkers se’l miren com un igual.