Quant a Marina Espasa

Filòloga i escriptora

Ciborgs als quaranta

L’altra (Les ales esteses)

  • Marta Rojals
  • Edicions de la Magrana (RBA)
  • Barcelona, 2014
  • 336 pàgines

Una de les maneres de llegir la nova novel·la de l’escriptora de la Palma d’Ebre Marta Rojals és fixar-se en quina “altra Barcelona” veuen uns ulls vinguts des de l’extrem sud-oest de la comarca. Com a mínim hi ha dos barris localitzats: les places de Gràcia plenes a vessar de joves aturats que maten el matí fent cafès i cerveses, i un Sant Gervasi més benestant però on els estudis de disseny van a la baixa o estan en procés de reconversió cap al no-res. A tot arreu hi ha barcelonins que no saben parlar català si no és incloent-hi un 25% de castellà: l’oïda de Rojals és finíssima i això es demostra en els diàlegs, plens de barbarismes, i en el caprici que la protagonista, que s’apropa perillosament als quaranta anys, s’enamori bojament d’un noi de poc més de vint pel nivell de català que demostra, superior a la mitjana.

La ciutat –i aquí ja no caldria que fos Barcelona, sinó que a qualsevol gran metròpolis passaria el mateix– compleix un altre paper, el de fer d’aglutinador i alhora d’aïllant d’una gran quantitat d’individus. Les dues pàgines que fan de pòrtic de la novel·la, esplèndides, parlen de les pantalles que s’il·luminen cada nit a cada finestra de cada bloc de pisos com si fossin cuques de llum que es busquen, es troben, intercanvien informació i després es repleguen, en una versió 2.0 del “jo a casa meva i tu a la teva”: separats però units per la nostra Wi-Fi de cada dia.

L’altra es pot resumir en poques línies: una parella de fa anys trontolla en diversos fronts. Ell perd la feina, una germana se’ls instal·la a casa i ella perd el cap per un jove skater que li farà replantejar-se moltes certeses. Amb una premissa tan a prop dels clixés, ja es veu que la feina de l’escriptora serà d’orfebreria per no caure pel penya-segat de la literatura femenina, “de sentiments”, mal entesa: l’ajuda una certa duresa que va de soi en el caràcter de molta gent de les Terres de l’Ebre, però sobretot la seriositat màxima amb què s’enfronta a l’escriptura.

No hi ha digressions argumentals, no hi ha personatges sobrers, no hi ha accions ni detalls que no tinguin una funció dramàtica. Hi ha una estructura de ferro amb sorpresa final que, lluny de ser un recurs tret de la màniga, és l’única explicació possible per al caràcter extremadament perfeccionista i neuròtic de l’Anna, la física reciclada en dissenyadora que és el segon gran personatge femení que ens regala l’autora després de l’Èlia de Primavera, estiu, etcètera.

Però si l’Èlia païa una separació i reculava fins al poble per, en certa manera, matar el pare, l’Anna, a més d’enfrontar-se a la pèrdua de desig que implica la rutina de parella, amaga un secret que l’obliga a fer un descens als inferns més psicoanalític, al capdavall del qual, inevitablement, troba la mare. Tot això per dir que els dos personatges són exemplars pel que tenen de contradictoris i de capes de profunditat, i que això és el que els acosta tant a la realitat dels lectors, que gairebé en senten l’alè al clatell.

Al voltant d’elles orbiten secundaris ben perfilats, com la Cati, la cap de l’Anna, típic fruit de la Barcelona accelerada dels vuitanta i primers noranta, o el Nel, el xicot bona persona que fa anys que fa de mur de contenció de la bèstia que porta l’Anna a dins i que té una característica curiosa, una pròtesi en un punt sensible de l’anatomia. O potser no és tan curiosa, perquè resulta que el jove patinador també en té una altra, de pròtesi –ell a l’oïda, perquè és sord– i potser resulta que qui du la pròtesi més evident, a la butxaca, és la mateixa Anna. Pantalles de mòbil, de tauleta, d’ordinador, missatgeria instantània: tots aquests mecanismes inunden les nostres vides fins a saturar-les d’una comunicació sovint deficient i incompleta. Omplen també les pàgines de L’altra per dibuixar uns personatges desorientats i estabornits per la crisi que s’aferren a aquests ginys electrònics com a un ferro roent: els ulls enrogits per un DM [missatge privat directe a Twitter], la nit en blanc per una icona de Whatsapp. Vida i literatura, a una banda i a l’altra de la pantalla.