Quant a Michele Catanzaro

Periodista científic

Clandestines i insubmises: dones i ciència a la Barcelona moderna

Foto: Fundació Museu d'Història de la Medicina de Catalunya

Una de les primeres investigadores catalanes, Teresa Bracons, membre de l’equip del doctor Ferrer i Cajigal, creador del Museu Anatòmic Patològic de la Facultat de Medicina, en una imatge de 1930. Bracons apareix asseguda al costat de Ferrer i Cajigal, al centre.
Foto: Fundació Museu d’Història de la Medicina de Catalunya

La ciència oficial a Barcelona ha estat cosa d’homes fins fa molt poc. Així ho documenta, per exemple, la galeria de noms d’acadèmics il·lustres del paranimf de la Universitat de Barcelona, on només hi ha una dona: la filòsofa del segle xvii Juliana Morell. Però, observant per sota de la superfície, es descobreix que les dones han plasmat la vida científica i tècnica de la ciutat de moltes maneres: sovint com a clandestines, des d’espais menys hostils que l’acadèmic; o com a insubmises, qüestionant els components patriarcals dels paradigmes científics.

Si als anys vint i trenta del segle passat la dona assoleix un paper sense precedents al món de la ciència barcelonina, la irrupció del franquisme suposa un retrocés que no es revertirà fins als anys setanta. No obstant això, sota la dictadura, les dones troben vies insòlites de ciències. La fi del franquisme i la conscienciació ideològica de la dona marquen un canvi fonamental: es multipliquen les matriculacions femenines a les facultats de ciències i els noms de científiques destacades. Però l’impacte d’aquest canvi va molt més enllà, perquè també modifica la consideració social de la ciència i la salut.

L’impacte de les dones en la ciència a la Barcelona moderna (des de finals del segle xix fins avui) va més enllà d’algunes investigadores famoses. Cal fixar-se en les pacients de les clíniques de l’Eixample, en les prostitutes del Barri Xino i el seu paper en les polítiques de salut pública, en les aficionades a l’astronomia, en les treballadores dels laboratoris, en les “senyoretes del Museu” de Ciències Naturals sota el franquisme, en els col·lectius interessats en la legalització de l’avortament durant el postfranquisme…

“Les dones no van poder entrar en l’àmbit acadèmic durant molts segles: a Espanya va caldre l’autorització paterna fins al 1910. Però també és cert que la història ha ignorat les seves contribucions: no és fins als anys noranta que la història de la ciència comença a preguntar-se què passa amb el coneixement femení”, observa Mònica Balltondre, investigadora del Centre d’Història de la Ciència de la Universitat Autònoma de Barcelona (CEHIC-UAB). “Les contribucions de les dones són més que notables a partir del segle xix. Però hi ha un fenomen d’invisibilització: sovint les dones tenien una altra manera de conrear la ciència, ateses les limitacions amb què s’enfrontaven”, coincideix Pedro Ruiz Castell, investigador de l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero de la Universitat de València.

“A Catalunya tenim un dèficit historiogràfic d’atenció sobre aquest tema. És una assignatura pendent”, afirma Alfons Zarzoso, curador del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya. “El Dr. Miquel Fargas es va convertir en el pare de la ginecologia catalana gràcies a articles, per exemple, com el que es basa en un miler d’ovariotomies. Sabem molt poc sobre les dones que van patir aquestes intervencions. Qui eren? Per què es van operar? Calien aquestes operacions? Com es van pagar l’estada a la clínica?”, es pregunta Zarzoso.

Un altre exemple són les campanyes sanitàries contra les malalties venèries que es van dur a terme des de finals del segle xix fins a les quatre primeres dècades del xx. “En totes les campanyes, les dones, i especialment les prostitutes, són identificades com a causants del problema. Aquest col·lectiu queda desdibuixat, anonimitzat”, explica el curador del Museu d’Història de la Medicina.

Foto: Frederic Ballell / AFB

Cap als anys vint del segle passat la presència de les dones al món de la ciència comença a ser habitual; abunden les fotografies de laboratoris amb dones, si bé en segon pla i sense identificar. La imatge mostra un grup d’assistents a una conferència del cèlebre doctor Josep Agell, fundador de l’Escola de Directors d’Indústries Químiques, al laboratori d’aquesta entitat, l’any 1916.
Foto: Frederic Ballell / AFB

Cal buscar d’una manera diferent

“No sempre hi ha hagut una voluntat d’invisibilitzar. El problema és que les dones no apareixen tant [com els homes] a les fonts. Però hi ha maneres d’estirar dels fils: darrere d’aquesta aparent inexistència hi havia activitat i valor”, afirma Emma Sallent del Colombo, investigadora de la Universitat de Barcelona i presidenta de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. “No és que els historiadors siguin cecs; és que cal buscar d’una altra manera”, indica Oliver Hochadel, investigador de la Institució Milà i Fontanals (CSIC), a Barcelona.

“Cal fixar-se en papers suposadament subalterns, però realment importants: esposes que ajuden els marits investigadors, col·leccionistes, conservadores de museus, professores de secundària, activistes… O en organitzacions com ateneus, associacions d’astronomia, grups d’excursionistes…”, detalla l’investigador. Hochadel apunta que la investigació a començament del segle xx encara no era tan institucionalitzada com ara: molts perfils que avui es caracteritzarien com a amateurs van fer contribucions fonamentals a l’avançament de la ciència.

“Des de les tertúlies dels salons aristocràtics fins als ateneus i als banquets de societats científiques, sabem que les dones hi van assistir molt sovint, com a organitzadores o participants. Aquesta cultura oral va fer un paper important, però ha quedat invisibilitzada”, explica Agustí Nieto, investigador ICREA de la Universitat Autònoma de Barcelona.

“També es fa ciència en espais que no són el laboratori”, insisteix la historiadora Mònica Balltondre. Un dels primers àmbits en què això es va fer patent a començament del segle xx va ser la pedagogia, una disciplina més tolerant cap a la participació femenina. “Ens consta l’existència d’un munt de dones que anaven a congressos, però no feien recerca als laboratoris, sinó a les aules de les escoles”, afegeix Balltondre. Un exemple d’aquest fet l’encarna María de la Rigada, una pedagoga andalusa que va ensenyar a l’Escola Normal Superior de Mestres de Barcelona, entre altres institucions. De la Rigada va ser pionera a introduir a les aules mesures objectives del que aleshores es considerava la intel·ligència dels nens. “Aquests tests representaven una manera de superar la vella classificació subjectiva dels nens en llestos i tontos”, explica la investigadora del Centre d’Història de la Ciència.

Foto: Arxiu Antonia Fontanillas

La treballadora anarquista Teresa Claramnunt a Sevilla, amb el fotògraf Antonio Ojeda i els seus fills.
Foto: Arxiu Antonia Fontanillas

El món amateur és una altra de les vies d’accés de les dones a la ciència. “[El 1890,] al Regne Unit va néixer la British Astronomical Association, com a alternativa a la Royal Astronomical Society: la subscripció era molt cara, les seves comunicacions eren massa tècniques i… les dones no s’hi podien apuntar”, explica Pedro Ruiz Castell.

El 1910 i el 1911 neixen a Barcelona la Societat Astronòmica de Barcelona i la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica, les dues fundades per l’astrònom Josep Comas i Solà. “Moltes dones acudien a les conferències d’aquestes societats. Comas i Solà compta amb dones col·laboradores: per exemple, la seva dona li fa d’assistent durant els eclipsis de 1900 i 1905, i al grup que ell forma a l’Observatori Fabra l’any 1920 hi ha la matemàtica Assumpció Ferrer”, afegeix l’investigador de la Universitat de València.

“L’estratègia de participació de les dones a la ciència depèn també de la seva situació. Qui és d’una casa burgesa pot llegir, estar al dia i participar en debats. En altres col·lectius, en canvi, les dones no volen una carrera científica, sinó que la ciència els serveixi per assolir més autonomia, per fer-se mestresses del seu propi cos”, observa Hochadel. “La categoria de classe no s’ha de menysprear respecte a la de gènere”, subratlla Nieto.

Domini públic / WIKIMEDIA

L’escriptora i carismàtica espiritista Amalia Domingo.
Domini públic / WIKIMEDIA

L’explosió de l’espiritisme

En aquest marc de classe i gènere a la vegada, s’entén l’explosió de l’espiritisme a Barcelona en les primeres dècades del segle xx. Avui l’espiritisme és una mena de superstició, però en aquells anys es veia justament al contrari: com una teoria científica plausible, que plantejava una alternativa racional i moderna a la religió. Segons Balltondre, “l’espiritisme es presentava com un coneixement científic per intentar esbrinar si l’ànima era immortal. Durant anys es va intentar dur a terme la comunicació amb els esperits amb proves i controls científics”. El moviment va viure un moment àlgid abans de quedar arraconat. Les investigacions d’aquesta historiadora han revelat que l’espiritisme va ser un fenomen majúscul a Barcelona, arrelat amb força als barris d’obrers qualificats i professionals liberals, com el Raval, Gràcia i Sant Andreu. “Eren grups que havien desconnectat de la religió catòlica i veien en l’espiritisme una alternativa moderna, solidària dels moviments anticlericals i dels intents de secularitzar la societat”, assenyala.

Les dones tenen un paper central en l’espiritisme. En primer lloc, per tradició, les mèdiums solen ser dones. “Les mèdiums comencen a tenir un cert poder a les societats espiritistes i un lloc a l’espai públic: fan xerrades, escriuen en revistes. A través dels esperits parlen i escriuen sobre la seva visió de la moral i del progrés de la humanitat”, explica Mònica Balltondre. Una de les mèdiums més carismàtiques, Amalia Domingo, arriba a fundar una revista, La Luz del Porvenir.

En segon lloc, l’espiritisme s’esforça per treure a l’Església el control de les escoles. Entre les seves reivindicacions destaquen la igualtat d’oportunitats educatives dels dos sexes i la coeducació.

En tercer lloc, l’espiritisme promou un moviment obrer de dones. “Les dones treballadores no estaven ben vistes a mitjans del segle xix: es consideraven gairebé unes prostitutes, algú a qui el marit no podia mantenir”, indica la historiadora de la UAB. Els intents dels anarquistes de formar grups de dones treballadores havien fracassat. Qui ho assoleix és una altra vegada Amalia Domingo. Juntament amb la treballadora tèxtil anarquista Teresa Claramunt i l’escriptora llibertària i maçona Ángeles López de Ayala, funda el 1890 la Sociedad Autónoma de Mujeres, que després es dirà Sociedad Progresiva Femenina. En paraules de Balltondre, “el moviment de dones lliurepensadores que existeix a Barcelona a finals del segle xix és pioner a Espanya: és difícil dir si eren les primeres feministes, però segurament sí que eren les primeres de tot l’estat que feien demandes femenines”.

Els col·lectius alternatius

La ciència és un tema de debat candent entre altres col·lectius contrahegemònics a les primeres dècades del segle xx, des dels naturistes fins als herboristes. Un dels més actius és el moviment anarquista. A les seves revistes, per exemple, es va debatre en profunditat la qüestió de la contracepció. Entre 1930 i 1937 la revista anarquista Estudios va mantenir una animada secció de “Preguntas y respues­tas” al voltant de temàtiques de salut. En aquesta secció es va produir un viu debat entre dos metges i els lectors al voltant del mètode Ogino de control dels naixements. Finalment, un dels metges va demanar l’ajuda dels lectors per dur a terme una estadística sobre el mètode. En general, els militants anarcosindicalistes tenien una actitud recelosa cap als experts, ja que els consideraven una part de l’engranatge contra el qual lluitaven.

Cap als anys vint i trenta del segle passat la presència de les dones al món de la ciència comença a ser difícil d’amagar. “Tenim moltes fotografies d’equips de laboratoris on, a partir de la segona o tercera fila, es veuen dones. Qui eren? On es van formar?”, es pregunta el curador del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, Alfons Zarzoso. Entre el 1924 i el 1939 opera a la Universitat de Barcelona un Museu d’Anatomia Patològica. “Hi treballaven dones que eren més que tècniques; ja feien feines de recerca”, comenta la presidenta de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Emma Sallent.

Incorporació progressiva als estudis superiors

Aquest paper cada vegada més explícit de les dones es deu a la seva incorporació progressiva als estudis superiors a partir del 1910. Mentre la doctora Abreu (una de les primeres metgesses de Barcelona, que es va llicenciar a començament de segle) havia d’acudir a la universitat acompanyada per no tenir problemes, el lliure accés de les dones als estudis superiors va ser una de les banderes de la Mancomunitat primer i de la Segona República després (“encara que, sens dubte, hi havia també un esforç publicitari sobre aquest tema”, observa Emma Sallent). En les primeres dècades del segle xx “hi ha més creixement de matriculació en facultats científiques, sobretot farmàcia, que en altres, com dret”, apunta Alfons Zarzoso.

Foto: Fundació Museu d'Història de la Medicina de Catalunya

Integrants de l’Institut de Fisiologia de la Facultat de Medicina de Barcelona, pels voltants de 1925; entre ells, en segona fila, Antonia Papiol, Montserrat Farran, Maria Bosch i Josefa Barba. Aquesta darrera, llicenciada en farmàcia i dret, va ser una personalitat emblemàtica de la investigació del seu temps.
Foto: Fundació Museu d’Història de la Medicina de Catalunya

Una personalitat emblemàtica d’aquests anys és la investigadora barcelonina Josefa Barba. Llicenciada en farmàcia i dret, es va especialitzar a la Residencia de Señoritas de Madrid –el grup femení de la Residencia de Estudiantes, la de Dalí, Lorca, Buñuel… Gràcies a beques de la Junta de Ampliación de Estudios, que formava part de la Institución Libre de Enseñanza, i de la Fundació Maria Patxot, durant els anys trenta va fer estades de recerca al Regne Unit i a la Universitat Johns Hopkins, als Estats Units. Barba era una dona que trencava les convencions del seu temps: per exemple, viatjava sola i no va voler tenir fills.

Foto: Fons Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya

La doctora Maria Lluïsa Quadras-Bordes, a la seva consulta ginecològica de l’Institut Electrològic i Radiològic de Barcelona, l’any 1921.
Foto: Fons Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya

Però no totes les dones amb estudis superiors eren progressistes. Les germanes Maria Lluïsa i Victòria Quadras-Bordes, per exemple, van mostrar iniciativa empresarial i van assolir papers hegemònics en institucions mèdiques, però eren ideològicament conservadores, recorda Zarzoso. En tot cas, apunta, “durant els anys trenta hi ha una modernitat inequívoca i avançada a Barcelona” que va situar la ciutat a nivells més moderns que el de moltes altres urbs europees.

El franquisme contra les dones

L’investigador explica que “el franquisme va comportar una mena de col·lapse de la dona, que no es recuperaria fins als anys setanta”. Durant la Guerra Civil, Josefa Barba marxa als Estats Units, on prosseguirà una llarga carrera que la portarà a publicar en revistes com Science. El 1939 el Museu d’Anatomia Patològica de la Universitat de Barcelona tanca en sec. “Alguns dels homes implicats continuen en la professió mèdica. Les dones es dediquen a sus labores”, ironitza Emma Sallent. “Després de la guerra, les dones es confinen en la pediatria i l’obstetrícia, unes disciplines relacionades amb la dona com a mare i esposa, o al món de les anàlisis clíniques, en el qual treballen aïllades, sense relació amb els pacients i invisibilitzades socialment”, explica Zarzoso.

Foto: Frederic Ballell / AFB

Estudiants i personal docent de l’Institut de Segon Ensenyament per a la Dona en una visita a l’Observatori Fabra, el 5 de març de 1911, atenent a les explicacions del director del centre, l’astrònom Josep Comas i Solà.
Foto: Frederic Ballell / AFB

Foto: Aster

Inauguració dels locals d’Aster, Associació Astronòmica de Barcelona, el 3 de juny de 1949; a la imatge s’aprecia una abundant presència femenina.
Foto: Aster

Tanmateix, durant la dictadura s’obren en el món de la ciència algunes oportunitats proscrites en espais més polititzats. “Algunes organitzacions fan d’espai de refugi. Són unes petites bombolles de llibertat”, diu Hochadel. N’és un exemple Aster, Agrupació Astronòmica de Barcelona, fundada el 1948, com a model alternatiu a l’Associació Astronòmica d’Espanya i Amèrica, ja molt professionalitzada. “L’Agrupació Astronòmica de Barcelona (Aster) està relacionada amb una sociabilitat alternativa; representa un espai en el qual les dones tenen cabuda”, observa Ruiz Castell. La presència de dones a la junta és mínima, però hi ha un nombre important de sòcies, especialment en algunes comissions, com la de bòlids. Així mateix, hi ha diverses donacions per a la construcció de la cúpula de l’observatori de l’associació efectuades per dones.

Una part de l’èxit d’aquesta entitat es deu a les famoses festes que s’organitzaven després de les conferències. Algunes queixes sobre la suposada promiscuïtat d’aquests actes revelen la presència de dones en aquestes ocasions, apunta l’investigador de la Universitat de València. Una altra oportunitat inesperada té a veure amb la depuració d’investigadors i tècnics que va portar a terme el franquisme, allò que més endavant s’anomenaria l’atroz desmoche, prenent en préstec una expressió de Pedro Laín Entralgo. “És horrorós considerar-ho, però això va fer una mica d’espai per a les dones”, diu Hochadel.

“Les senyoretes del museu”

En el cas del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, hi havia dones que hi treballaven des dels anys vint. El 1916 no s’esmenta cap dona a l’anuari del museu, i un any més tard, en canvi, ja n’hi figuren una desena. Sovint comencen com a secretàries, però després fan cursos de botànica i pugen de categoria. Amb el temps, aquest col·lectiu arribarà a tenir una quarantena de membres, fins al punt que algú els posarà un malnom: “les senyoretes del museu”.

“Quan van depurar alguns dels homes, es van quedar les dones, que sabien com funcionava el museu, com manejar les col·leccions. No hi havia gaire espai, però algunes van aprofitar aquest petit lloc per fer una carrera impressionant”, explica Hochadel. En va ser un cas especialment destacat Roser Nos, una científica valenciana que s’havia establert de jove a Barcelona. A diferència de moltes de les senyoretes del museu, Nos no va entrar en aquests institució per fer-se càrrec de tasques administratives, sinó com a becària, atesa la seva formació en ciències naturals. Entre el 1947 i el 1961 va treballar al Museu de Zoologia, després al Parc Zoològic fins al 1978, i finalment va arribar a dirigir el museu fins al 1989.

La fi del franquisme i la conscienciació ideològica de les dones espanyoles van marcar un canvi macroscòpic en la relació entre la dona i la ciència. Als anys setanta arrenca una tendència exponencial de matriculació femenina a les facultats de ciència. A partir d’aquest moment, es multipliquen els noms de científiques destacades. Però l’impacte d’aquest canvi va més enllà: modifica la manera de veure la ciència i molt especialment la salut.

“Durant el franquisme es considerava el sexe bàsicament com a reproducció, no plaer. Als anys setanta les dones comencen a reivindicar el dret al propi cos, a la sexualitat i a l’educació sexual”, explica Sara Fajula, arxivera del Col·legi de Metges de Barcelona. Uns anys abans, al decenni anterior, l’estudiant de medicina Assumpció Villatoro s’havia trobat amb professors de ginecologia de tradició franquista però que mostraven actituds diferents. El catedràtic amb el qual es va especialitzar, Victor Cònill Serra, que era catòlic practicant, s’havia adonat que la planificació familiar era una necessitat. En canvi, un altre catedràtic, Jesús González Merlo, inicialment no havia aprovat aquestes idees.

Des dels anys seixanta Santiago Dexeus oferia a la seva clínica un servei de planificació de forma privada i amagada. Els anys setanta sorgeix a Barcelona un moviment de metges en suport de la difusió de la planificació familiar, format majoritàriament per homes (el mateix Dexeus, Ramon Casanellas, Eugeni Castells, Josep Lluís Iglesias Cortit, Xavier Iglesias Guiu…), del qual forma part Assumpció Villatoro. Moltes de les seves idees es plasmen en la col·lecció de llibres La Gaia Ciencia, creada per l’escriptora Rosa Regàs, per a la qual Villatoro escriu un volum sobre l’avortament (Qué es el aborto, de 1977) abans de la seva legalització el 1985.

Foto: Arxiu Municipal del Prat

Manifestació en defensa dels drets al divorci i a l’avortament organitzada per la Coordinadora Feminista del Baix Llobregat al principi de la Transició.
Foto: Arxiu Municipal del Prat

El 1976 un grup de feministes, entre les quals hi havia infermeres, creen el col·lectiu DAIA (Dones per l’Autoconeixement i l’Anticoncepció). “Consideraven que el feminisme era fort com a reivindicació, però que no posava el fil a l’agulla”, explica Fajula. El grup assessorava dones sobre mètodes anticonceptius en un pis de Barcelona i es va veure desbordat de consultes sobre avortament. Les integrants del DAIA, favorables a l’educació sexual i al dret a l’avortament com a última solució, assessorava les dones sobre com avortar amb seguretat per canals clandestins o a l’estranger. El grup va estar operatiu fins al 1984.

Foto: Arxiu Municipal del Prat

L’equip del Centre de Planificació Familiar del Prat de Llobregat, segon de les seves característiques en tot el territori espanyol. El van fundar l’any 1977 les militants d’esquerres Carmina Balaguer i Maruja Pelegrín, a la dreta de la imatge.
Foto: Arxiu Municipal del Prat

Els primers centres de planificació familiar

El 1976 es va obrir el primer centre de planificació familiar a Madrid, i el 1977 el primer a Catalunya, al Prat del Llobregat. Els primers centres eren iniciatives de dones arrelades als seus barris, militants feministes o del PSUC, com Carmina Balaguer i Maruja Pelegrín. “En aquests centres operaven les conselleres, dones que podien tenir estudis o que s’havien format de manera autodidacta amb llibres com “Nuestros cuerpos, nuestras vidas”, traduït al castellà el 1982. Però també s’hi implicaven metgesses, com la mateixa Assumpció Villatoro, que en feien la supervisió mèdica i hi aplicaven una forma de medicina preventiva”, explica Fajula. Molts d’aquests centres van començar a produir dades i estadístiques sobre com vivien la sexualitat les dones i quins mètodes anticonceptius usaven. Els centres van perdre progressivament la filosofia de “dones per a dones” quan van passar a formar part del servei mèdic públic, apunta la investigadora.

En una època com l’actual, en què teòricament no hi ha cap barrera explícita per a l’accés de les dones a la ciència, el relat de la carrera d’obstacles que han hagut de seguir per arribar fins aquí sembla cosa d’un altre món. No obstant això, les historiadores creuen que d’aquest procés es poden treure lliçons útils per a la gent d’avui: cap avenç és definitiu, sempre hi ha un perill de tornada enrere. “El capítol del dret a la planificació familiar està tancat, però el dret a l’avortament trontolla”, recorda Fajula al respecte d’això. Per la seva banda, Balltondre hi afegeix un altre matís: “Encara hi ha molts camps de la recerca i de la tecnologia on la dona gairebé no té cap paper. Quantes apps hi ha que recullin les necessitats de les dones? Quina és la presència femenina a Silicon Valley?”, es pregunta.

Foto: Domini públic

La psicòloga infantil Milicent Shinn (1858-1940) va ser la primera dona que va rebre el doctorat de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, l’any 1898. A la foto apareix amb Ruth, la seva neboda, sobre qui va fer les seves observacions sobre la psicologia dels nadons.
Foto: Domini públic

Recerca al bressol

Milicent Shinn va convertir l’espai domèstic en un laboratori sobre la psicologia dels nadons. Gràcies als seus estudis va ser la primera dona doctorada per la Universitat de Califòrnia, l’any 1898.

L’aparent absència, gairebé total, de les dones del món de la ciència fins a les darreres dècades es deu en part a les barreres objectives que van trobar per accedir-hi. Però, segons els historiadors, es deu també a un procés d’invisibilització de la seva tasca. Anant encara més a fons, es deu a una concepció massa restringida de la ciència, que només es cenyeix al món acadèmic, institucional i oficial. Tanmateix, la ciència va molt més enllà d’aquest cercle i implica altres espais (no només el laboratori, sinó també el taller, la cuina, la botiga, la fàbrica, etc.) i altres actors (no únicament els investigadors acadèmics, sinó també els tècnics, els pacients, els activistes, els comunicadors, etc.). Si es mira la ciència amb perspectiva històrica, es veu que aquests espais i actors han tingut sempre un paper fonamental en la construcció del coneixement científic.

És precisament en els llocs menys institucionals i en els papers menys acadèmics on les dones han trobat menor resistència per fer ciència. Un exemple extraordinari d’aquest fet l’aporta Milicent Shinn. Aquesta mestressa de casa californiana va convertir l’espai domèstic en un laboratori per mesurar científicament la psicologia dels nadons. En concret, va crear una xarxa d’una cinquantena de mares observadores i entre totes van construir el major conjunt d’observacions directes del desenvolupament dels bebès.

Després de graduar-se a la Universitat de Berkeley el 1878, Shinn es va dedicar a cuidar dels pares i dels germans al poble de Niles, a prop de San Francisco. El 1890 va començar a prendre notes sobre la seva neboda acabada de néixer. Feia pocs anys que Charles Darwin havia animat els científics a investigar el desenvolupament dels infants, en concret a observar els bebès com a “objectes d’història natural” i a “portar l’argument de la infància al domini científic”.

Informació inaccessible per als homes

Aviat Shinn es va adonar que el seu detallat diari constituïa una informació excepcional, inaccessible a la majoria dels investigadors homes, que no posaven els peus a les habitacions infantils. El 1891 ja havia contactat amb deu mares més de Califòrnia per dur a terme observacions sobre els seus bebès de forma coordinada. La xarxa creixeria en anys successius sota l’empara de l’Association of Collegiate Alumnae (ACA), una organització d’exalumnes dones de les universitats més prestigioses dels EUA.

El 1893 Shinn va presentar els primers resultats de les seves observacions a la trobada anual de la National Educational Association, a Chicago, i va publicar els primers dos volums de les observacions sobre Ruth (que acabarien sent quatre en total). Les seves conclusions desmentien la concepció predominant segons la qual els infants desenvolupaven abans els sentits i després la raó. Al contrari, Shinn establia que una sèrie de capacitats complexes guiava el desenvolupament psicològic dels bebès.

Mentre que alguns científics van apreciar la seva feina, d’altres en van qüestionar la legitimitat. El psicòleg James Mark Baldwin va argumentar que una mare no podia ser una observadora científica i d’altres van sostenir que les dones estaven cegades per la seva adoració envers els infants. Shinn va respondre que una dona no seria capaç de mantenir en vida un nen sense observacions objectives sobre els seus comportaments. La investigadora, que va assolir el doctorat amb aquests estudis, va plasmar els seus resultats a l’assaig de 1907 El desenvolupament dels sentits en els tres primers anys de la infància. El 1910 es va retirar de la direcció de l’ACA, que havia assolit mentrestant, per dedicar-se a cuidar de la mare i els nebots. No obstant això, durant tota la vida va mantenir correspondència amb les mares de la seva xarxa.

Descontaminar el cos dels habitants de les ciutats

Il·lustració: Patossa

Il·lustració: Patossa

Hi ha una contaminació més subtil i invisible que la de l’aire i de l’aigua: la que és dins del mateix cos humà. Els disruptors endocrins, substàncies contingudes al menjar, als objectes de la casa i de l’oficina, als productes de neteja i cosmètics, etcètera, s’acumulen a l’organisme, alteren el funcionament de les hormones i contribueixen a l’aparició d’obesitat, diabetis, càncer, problemes reproductius i del desenvolupament del cervell.

L’evidència científica està consolidada, però la majoria dels governs miren cap a un altre costat. La mateixa Comissió Europea s’ha saltat tots els terminis per posar límits al disruptors: la qüestió irresolta és la definició d’alterador hormonal, definició que determinarà modificacions en cascada de les lleis comunitàries sobre plaguicides, biocides i cosmètics, i del registre de substàncies químiques. Mentrestant, algunes ciutats i poblacions més petites s’estan posant al capdavant de les iniciatives per descontaminar el cos dels seus habitants.

Els ajuntaments suecs d’Estocolm i Göteborg exigeixen l’absència de disruptors endocrins als productes adquirits amb diners municipals. París ha eliminat els biberons amb bisfenol A i certs tipus de bolquers de les escoles bressol públiques. Barcelona ja no empra l’herbicida glifosat als seus parcs i jardins. I nou ajuntaments espanyols, començant pel municipi gironí d’Anglès, s’han unit en una xarxa de ciutats que aspiren a alliberar-se dels alteradors hormonals, anomenada “Mi ciudad cuida mis hormonas”.

“Quan una ciutat, especialment si és gran, pren una decisió d’aquest tipus, això pot tenir un impacte important sobre els fabricants”, afirma Leonardo Trasande, investigador de l’escola de medicina de la Universitat de Nova York. “Els polítics prendran decisions només si canvia l’opinió pública, i les accions de les ciutats faran que els ciutadans s’informin i es facin preguntes”, argumenta Barbara Demeneix, investigadora del Centre Nacional de Recerca Científica francès (CNRS). Els dos són investigadors de referència en disruptors endocrins.

“Pensem en el dia a dia d’un nen: si al menjador no està exposat a aquestes substàncies, si quan surt a jugar no les troba al parc…, realment es reduirà la seva càrrega de contaminants”, il·lustra Dolores Romano, responsable de polítiques de substàncies químiques d’Ecologistes en Acció. “És cert que als ajuntaments els falten certes competències, però poden prendre iniciatives que tenen un impacte directe sobre els ciutadans”, afegeix Ruth Echeverría, coordinadora de formació i investigació de la Fundación Alborada. Aquestes dues entitats ecologistes són les promotores de la xarxa “Mi ciudad cuida mis hormonas”.

Les primeres alarmes sobre els disruptors endocrins daten de fa més de mig segle. Als anys cinquanta i seixanta, els metges van observar als Estats Units que entre les noies joves que durant l’embaràs havien pres dietilestilbestrol (un estrogen sintètic que se solia prescriure per evitar avortaments) hi havia més incidència de càncer. Els mateixos anys es va descobrir que certes substàncies anomenades xenoestrògens produïen la feminització dels animals. Algunes eren naturals, per exemple la isoflavona de la soja, però les que tenien efectes més inquietants eren les artificials.

A principis dels vuitanta, la infiltració de DDT en el llac Apopka de Florida va afectar tant la capacitat reproductiva dels caimans que la seva població es va reduir dràsticament. En aquella mateixa dècada, els metges van detectar anomalies reproductives també en humans; en concret, en les víctimes del desastre de 1976 a Seveso (Itàlia), durant el qual es va alliberar una gran quantitat de dioxina. Com més altes eren les concentracions de dioxina en els cossos dels pares, menor probabilitat de tenir fills mascles. Algunes parelles van tenir només nenes.

Foto: Dani Codina

El personal de neteja és un dels col•lectius més exposats als productes químics. i, per tant, al risc de ser afectats pels disruptors endocrins.
Foto: Dani Codina

Barcelona va tenir el seu cas particular. El 1996 un grup de dones de fer feines de l’hospital de la Vall d’Hebron es va intoxicar amb dissolvents i altres productes. Les afectades tenien més fluix menstrual, més mastitis, cansament, hipersensibilitat a les olors, etcètera.

L’element comú a tots aquests episodis és que les substàncies implicades tenen una capacitat especial: la de simular el comportament de les hormones naturals. Les hormones són produïdes per les glàndules del sistema endocrí: una dotzena de teixits, des de l’hipotàlem del cervell fins a les gònades dels òrgans reproductors. Les glàndules produeixen la combinació d’hormones que el cos necessita en cada moment per activar els receptors hormonals de les cèl·lules i generar els diferents processos biològics.

Un equilibri molt delicat

El còctel hormonal té un equilibri delicat: cada ingredient hi és present en una concentració determinada i molt baixa (pocs picograms o nanograms per mil·lilitre de sang). Aquest equilibri se’n va en orris quan s’hi barreja un disruptor endocrí. Les substàncies disruptores imiten la funció de certes hormones o impedeixen que d’altres funcionin. N’hi ha prou amb petites quantitats d’alteradors hormonals perquè aquests interfereixin amb les funcions biològiques.

Aquest quadre ja era clar l’any 1991, quan per primera vegada un grup de científics el va plasmar en l’anomenada declaració de Wingspread 1. Des de llavors, s’han acumulat evidències i declaracions fins als documents de referència de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de 2012 i de la Societat Mundial d’Endocrinologia de 2015. “Sabem que les malalties endocrines van en l’alça. Hi ha cada vegada més evidència que estan relacionades amb els disruptors endocrins. Sabem, doncs, que els disruptors tenen un cost, però també com reduir l’exposició humana als disruptors”, resumeix l’investigador Leonardo Trasande. “Nombrosos estudis […] confirmen la idea que l’exposició a substàncies químiques contribueix a desordres endocrins. […] Hi ha prop de vuit-centes substàncies de les quals se sap o sospita que poden interferir amb les hormones”, diu l’informe de l’OMS.

Foto: Dani Codina

Hi ha prop de vuit-centes substàncies de les quals se sap o sospita que poden interferir amb les hormones i causar malalties i altres problemes de salut, com ara problemes reproductius femenins i masculins, problemes del neurodesenvolupament, obesitat, diabetis i certs tipus de càncer.
Foto: Dani Codina

L’estudi de la Societat Mundial d’Endocrinologia detalla les malalties sobre les quals hi ha proves sòlides: problemes del neurodesenvolupament (com podrien ser l’autisme i la hiperactivitat), obesitat, diabetis, problemes reproductius femenins i masculins (com la baixa qualitat del semen, les malformacions genitals, els naixements prematurs…) i càncers relacionats amb hormones (per exemple, de mama, endometri, ovari, pròstata, testicles i tiroides).

L’estudi assenyala les principals substàncies sobre les quals hi ha estudis concloents: l’atrazina i el DDT es troben en herbicides i pesticides; el bisfenol A (BPA) és present en llaunes de menjar i en la tinta dels tiquets del supermercat; els ftalats, en embolcalls de menjar, cosmètics, xampús i paviments de vinil; i els bifenils policlorats (PCB) i els èters difenílics polibromats (PBDE), en retardants de flama i en dispositius electrònics.

L’empremta química

“Cada país té una mena d’empremta dactilar [de disruptors] en funció de les seves activitats [industrials]. Una placenta amb molt PCB és probablement danesa; una amb abundància d’endosulfan, francesa, i una altra amb molt monoetil ftalat, espanyola”, explica Nicolás Olea, catedràtic de medicina de la Universitat de Granada. “S’ha fet habitual que la gent tingui a dins del cos certes concentracions de compostos tòxics”, constata per la seva banda Miquel Porta, investigador de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica (IMIM) de Barcelona. “De dinou compostos tòxics que hem analitzat, ningú no en té menys de tres: de mitjana, en detectem onze per persona”, explica en referència a una mostra de ciutadans catalans d’entre divuit i setanta-quatre anys. “El DDT, que va ser prohibit fa trenta-cinc anys, es detecta avui en el 88 % de la població. L’hexaclorobenzè, un fungicida, en més del 90 %”, detalla.

Els disruptors endocrins funcionen d’una manera especialment subtil. En primer lloc, poden ser perillosos també en dosis molt baixes, ja que les hormones que emulen també operen a dosis baixes i atès que els alteradors es potencien entre si. Per aquest motiu, la Societat Mundial d’Endocrinologia considera que “no hi ha un llindar d’exposició segur”.

Els disruptors, a més, actuen de forma diferent en funció de la fase de la vida i el gènere. L’OMS i la Societat Mundial d’Endocrinologia coincideixen que els anys de la infància són els més delicats, tot i que l’exposició comença fins i tot abans del naixement. “Fa molts anys que detectem aquestes substàncies al líquid amniòtic en què flota el fetus. Hi ha evidències que els disruptors poden causar una programació prenatal d’obesitat, sobrepès, resistència a la insulina, diabetis de tipus 2 i malalties cardiovasculars”, afirma Porta.

Les dones pateixen més exposició per diverses raons. En primer lloc, pel tipus de feines: el personal de neteja, les mestres, les instructores de piscines i les tècniques de laboratori, per exemple, hi estan més exposades. En segon lloc, pel major ús de cosmètics i maquillatge. I finalment, perquè la barreja hormonal de les dones és més sensible a efectes adversos que la dels homes.

Malgrat la càrrega d’evidències sobre els alteradors hormonals, aquest camp continua obert a les disputes. Per exemple, el 2015 l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) i l’OMS van discrepar sobre la naturalesa cancerígena del glifosat.

Interès a generar dubtes

“L’estat de la ciència i de la reglamentació és semblant al que hi havia sobre el canvi climàtic fa un decenni. […] Davant de l’evidència […] un petit grup de científics –molts d’ells amb connexions documentades amb la indústria– s’han dedicat a generar un estat de dubte que no guarda proporció amb el nivell real de desacord científic”, va escriure Trasande a la revista Nature.

El darrer document de la Societat Mundial d’Endocrinologia va rebre l’aprovació prèvia de tretze mil experts. “Hi ha entre vuit i dotze científics, amb molts conflictes d’interessos, que hi van en contra”, apunta Ángel Nadal, catedràtic de fisiologia de la Universitat Miguel Hernández d’Elx i coordinador del grup assessor sobre disruptors endocrins de la Societat Mundial d’Endocrinologia.

“L’impacte dels disruptors endocrins sobre la salut és més important que el que tindria sobre la indústria química la reglamentació del seu ús”, observa Demeneix. Un estudi de 2016 de Trasande estima l’impacte econòmic dels disruptors endocrins –pel que fa a costos associats a les malalties que causen– en 217.000 milions de dòlars a Europa i 340.000 milions als EUA.

La situació, segons alguns científics, s’assembla també al cas del plom a la gasolina. Aquest ingredient es va eliminar progressivament entre els anys setanta i els noranta, i com a conseqüència en va disminuir la concentració a l’aire i a la sang dels nens (al començament, el 88 % dels infants dels EUA en tenien en quantitat perillosa, i al final, només l’1 %). Durant els mateixos anys, el coeficient d’intel·ligència dels nens dels Estats Units va pujar entre 2 i 5 punts, en part perquè anteriorment el plom havia afectat el cervell. Traduït en termes de PIB, s’estima que la millora d’aquest coeficient gràcies al descens del nivell de plom en la sang suposa uns beneficis econòmics d’entre 110.000 i 319.000 milions de dòlars anuals.

Definir els alteradors hormonals, el coll d’ampolla

No obstant això, la Comissió Europea s’ha saltat tots els terminis per posar límits als disruptors. La qüestió irresolta és la definició d’alterador hormonal. En funció de la definició que s’empri, hi haurà modificacions en cascada de les lleis comunitàries sobre plaguicides, biocides i cosmètics, i del registre europeu de substàncies químiques (REACH).

Foto: Dani Codina

Reduir l’ús de recipients i envasos de plàstic en el menjar diari és una de les mesures indicades per protegir-se dels disruptors endocrins.
Foto: Dani Codina

El juny de 2013 la Direcció General de Medi Ambient va presentar un esborrany de definició basat en la feina d’un grup d’experts. L’aprovació estava prevista per al mes de desembre. “Però l’esborrany no va agradar a la indústria, que va emprendre maniobres per aturar-lo. Llavors, l’hivern de 2013 la Comissió Europea va encarregar un estudi sobre el cost socioeconòmic d’aquells criteris”, explica Dolores Romano. També va traslladar el tema a la Direcció General de Sanitat i Consum. El temps va passar i el 2014 Suècia va denunciar la Comissió davant el Tribunal Superior Europeu per incompliment. A finals de 2015 el tribunal va dictar que la definició s’havia de publicar immediatament. Finalment, el juny de 2016 la Comissió va presentar un nou esborrany.

La proposta va decebre activistes i experts. “S’exigeix un nivell d’evidència molt més alt que per a qualsevol altra substància”, explica Dolores Romano, d’Ecologistes en Acció. Ángel Nadal afegeix que aquest nivell és “superior al demanat per declarar que una substància és carcinògena. En aquest darrer cas n’hi ha prou a demostrar que provoca anomalies en cèl·lules i animals. Voldríem el mateix per als disruptors”.

Però tampoc no és suficient demostrar els efectes negatius de la substància, sinó que es demana, a més, coneixe’n el mode d’acció. “Ens trobem amb uns modes d’acció molt complexos, com ara la producció de canvis epigenètics durant el període fetal o la lactància, amb efectes que apareixen al cap d’anys. Quant trigarem per fer totes les proves sobre desenes de milers de compostos?”, argumenta Nadal. D’altra banda, la proposta europea introdueix una exempció a priori per als insecticides.

“La Comissió Europea està massa influïda per la indústria química”, resumeix Demeneix. Tot i que ja ha modificat la definició quatre vegades, diversos països (encapçalats pels nòrdics) han impedit que s’aprovés. En un moviment que alguns activistes consideren sospitós, l’esmentada Autoritat Europea de Seguretat Alimentària va crear el desembre de 2016 un grup de treball per desenvolupar una guia d’aplicació de la definició, encara que aquesta no estigués aprovada.

Ajuntaments amb iniciativa

Les coses no han anat millor als àmbits estatal i autonòmic. Com a gest simbòlic, el 2004 la ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, va fer analitzar una mostra de la seva sang: contenia desenes de contaminants. El 2010 es va plantejar un pla nacional de salut ambiental, que va quedar en un calaix.

Pel que fa al govern de Catalunya, des de 2012 no s’han tornat a monitorar els disruptors endocrins en la població, tot i que més recentment s’han engegat converses sobre la represa d’aquests controls, segons informa Miquel Porta.

“A escala municipal tot és més ràpid”, opina Ruth Echeverría. El novembre de 2016 la Fundación Alborada i Ecologistes en Acció van constituir la xarxa “Mi ciudad cuida mis hormonas”, que agrupa nou ciutats i pobles que han aprovat mocions per la reducció de l’exposició als disruptors endocrins: Alcalá de Guadaíra (Sevilla), Anglès (Girona), Brunete (Madrid), Estella-Lizarra (Navarra), Onda (Castelló), Quijorna (Madrid), Robledo de Chavela (Madrid), San Fernando de Henares (Madrid) i Saragossa. Algunes més, com ara Barcelona, ho estan tramitant.

Així mateix, tres comunitats autònomes (el País Valencià, la Rioja i l’Aragó) han aprovat proposicions no de llei sobre el mateix tema. És notable que els governs d’aquests ajuntaments i comunitats abracin tot l’espectre polític espanyol, des del Partit Popular fins a Podem.

El petit municipi gironí d’Anglès va ser el primer que va aprovar una moció a Espanya, el febrer de 2016. “Tenim una secretària amb hipotiroïdisme, igual que jo”, explica Astrid Desset, alcaldessa elegida sota la sigla de CiU. “Ella va suggerir que des de l’Ajuntament instéssim les autoritats de salut a elaborar una guia per a administracions locals”. Anglès ha eliminat els estris de tefló a la cuina de l’escola pública i n’ha canviat el menú, ha eliminat el glifosat de la jardineria, ha substituït l’aigua embotellada per fonts amb filtres d’osmosi i ha reemplaçat els sabons de mans de tots els edificis municipals. Però “no tenim ningú que ens ajudi a anar més enllà”, lamenta l’alcaldessa.

Foto: Dani Codina

El govern municipal ha bandejat l’ús d’herbicides químics als parcs i jardins de Barcelona –a la imatge, el parc de la Ciutadella– des del gener de 2017.
Foto: Dani Codina

El març de 2016 Ecologistes en Acció va publicar una guia per eliminar els contaminants hormonals adreçada a les administracions locals. Les experiències de municipis de tot el món estan definint un conjunt de pràctiques de disminució de l’exposició. La mesura més popular és l’eliminació d’herbicides químics als parcs i jardins. El govern de Barcelona (BeC) els ha bandejat des del gener de 2017. Fins a l’any anterior s’empraven, per exemple, 2.500 litres de glifosat als tractaments anuals, en dos-cents mil escocells d’arbres i en àrees cobertes amb grava, segons informa Izaskun Martí, directora de conservació de Parcs i Jardins. Actualment, l’Ajuntament disposa de quatre màquines que maten les males herbes amb vapor escalfat i de vint-i-quatre persones que hi intervenen manualment, contractades per sis mesos amb un pla d’ocupació per a aturats. A més, alguns escocells s’han cobert amb escorça de pi, que evita que creixin herbes, o s’han sembrat amb plantes que són enemigues naturals de les plagues dels arbres.

L’Ajuntament de Madrid (Ahora Madrid) també ha eliminat el glifosat per al tractament de les herbes de les carreteres. Però alguns ajuntaments han anat més enllà i han aplicat el mateix enfocament a les plagues. És el cas del petit municipi de Brunete: a més de prohibir certs herbicides, el seu govern (PP) està reemplaçant els plaguicides, i així, per exemple, els nius de les processionàries del pi s’eliminen mitjançant mètodes mecànics, com xarxes o discos de recollida de les erugues.

El febrer de 2017 Brunete també es va comprometre a introduir alimentació orgànica a les escoles bressol, els menjadors escolars i les residències municipals, i a comprar productes lliures de disruptors per a les instal·lacions públiques. Encara que a petita escala, aquests són dos grans eixos més de les polítiques municipals contra els disruptors: eliminar-los dels menjadors col·lectius i dels subministraments públics de productes, com els de neteja i els materials de construcció. “Els habitants [de Brunete] estan contents fins a un cert punt. De vegades no entenen les mesures. Cal fer molta tasca educativa”, observa la coordinadora de formació i investigació de la Fundación Alborada, Ruth Echeverría, que ha assessorat aquest ajuntament de la Comunitat de Madrid. Per aquesta raó, altres municipis, com Estella-Lizarra (EH Bildu), a Navarra, han començat el seu procés de transformació amb unes jornades per formar els professionals i comunicar-se amb els ciutadans.

Entre les ciutats de fora d’Espanya que estan fent canvis hi ha París i Irvine (Califòrnia). Les dues darreres administracions socialistes de la ciutat de París han prohibit els biberons amb bisfenol A i certs tipus de bolquers a les escoles bressol públiques. L’alcaldia actual ha adoptat un pla de salut ambiental (Paris Santé Environnement) que inclou un servei d’assessorament a les oficines municipals sobre compres lliures d’alteradors d’hormones.

Pel que fa a Irvine, la iniciativa va sorgir d’un grup de quatre pares compromesos, que es van assessorar amb tres científics locals i van formar el col·lectiu Non Toxic Irvine. Després d’organitzar una petició, el grup va aconseguir el febrer de 2016 que la ciutat reemplacés tots els pesticides i plaguicides amb productes orgànics.

“Aquí es valora molt l’aspecte de la ciutat i es toleren poc les males herbes”, explica Ayn Craciun, una de les mares promotores. “Però la gent va entendre que no tenia sentit emprar substàncies tòxiques als jardins on juguen els nens i els animals domèstics”, afegeix Bruce Blumberg, professor de biologia de la Universitat de Califòrnia-Irvine i assessor del projecte. Els cinc regidors de la ciutat californiana (quatre d’ells republicans) van votar a favor de l’eliminació dels tòxics. “La pressió d’un grup ferm de pares com el nostre i els arguments dels científics van ser essencials per convence’ls”, explica Craciun. “Altres ciutats de la nostra regió estan seguint l’exemple d’Irvine”, apunta la regidora Christina Shea, amb una experiència personal prèvia de càncer, que des del començament va donar suport al projecte. L’ús de productes orgànics ha suposat un encariment dels tractaments no superior al 6 %, informa Craciun.

Biomonitoratge de sang

Una altra actuació que ja han aplicat diverses ciutats del món, però única fins ara a Espanya, es du a terme aquests mesos a Barcelona. Es tracta del biomonitoratge de mostres de sang d’unes 240 persones representatives de la població de la ciutat. L’anàlisi de les mostres, coordinada per l’investigador de l’IMIM Miquel Porta, permetrà estimar la presència de disruptors als organismes de la ciutadania. El procés s’havia dut a terme anteriorment els anys 2002 i 2006. “Haurem de veure si segueix la tendència a la baixa que es va registrar entre els dos mesuraments anteriors”, indica Porta.

“La falta de regles d’abast europeu deixa la iniciativa en mans de les administracions locals. Aquestes poden reduir l’ús de certes substàncies, fomentar el mercat d’alternatives més segures i, en suma, donar bon exemple als ciutadans. Les ciutatstenen molt a fer en relació amb els disruptors endocrins”, acaba Dolores Romano.

Accions individuals per protegir-se dels disruptors endocrins

Hi ha una sèrie de regles senzilles i ben comprovades per reduir l’exposició d’un habitant de ciutat típic als alteradors hormonals.

Foto: Dani Codina

Una aplicació mòbil feta a Barcelona permetrà obtenir, a partir del codi de barres d’un producte, totes les seves dades relatives a efectes sobre la salut, impacte ambiental i responsabilitat corporativa.
Foto: Dani Codina

“El problema dels disruptors és global i s’ha de solucionar a escala global: amb una reglamentació a un nivell com més alt millor. Tanmateix, mentre no es disposi d’aquesta normativa, es poden prendre mesures individuals per reduir l’exposició als disruptors endocrins”, afirma el catedràtic de fisiologia d’Elx Ángel Nadal.

“Les mesures individuals requereixen treball. Llegir les etiquetes és cansat i no pots demanar als ciutadans que siguin experts. A més, alguns productes sense disruptors tenen preus més elevats”, reconeix Ruth Echeverría, que imparteix cursos sobre productes sense disruptors a la Fundació Alborada.

Tanmateix, els experts consultats coincideixen en una sèrie de regles senzilles que poden ajudar a reduir l’exposició als disruptors d’un habitant típic d’una ciutat. Pel que fa al menjar, per exemple, es recomana comprar fruites i verdures de producció ecològica, i rentar i pelar sempre les que no ho siguin; cuinar a casa i fer servir cassoles i paelles d’acer inoxidable (evitar les antiadherents); menjar menys productes envasats en plàstic i llaunes o conservats en tàpers: millor el vidre o la ceràmica; no escalfar el menjar en tàpers ni beure cafè en gots o tasses de plàstic; no rentar el plàstic al rentavaixelles; i, durant l’embaràs, no menjar tonyina o salmó més d’una vegada per setmana.

En l’apartat de neteja i cosmètica, és millor evitar els cosmètics (especialment els que contenen ftalats, triclosan i parabens) i reduir l’ús de cremes solars (millor emprar barrets i samarretes) i de tovalloletes humides, especialment en nens petits. Una altra recomanació és rentar els vestits acabats de comprar abans de posar-se’ls.

Ventilar bé la casa i no usar insecticides i plaguicides amb les plantes domèstiques també són mesures contra la presència de disruptors. Si podem triar, és preferible tenir objectes de fusta, paper, metall, cristall o ceràmica en lloc de plàstic (per exemple, pel que fa a les joguines). I cal anar amb compte amb la tinta dels tiquets de la compra.

Aquests consells es basen en estudis que n’han demostrat l’efectivitat. Per exemple, una investigació de 2011 va mostrar que els indicadors de la presència de disruptors en l’orina en vint individus que van limitar l’ús de menjar en plàstic o llauna durant tres dies es van reduir entre el 50 % i el 100 %.

Aplicació mòbil

La feina de seleccionar productes lliures de disruptors es podria simplificar aviat gràcies a una aplicació de mòbil feta a Barcelona, actualment en fase de prototipatge, que es llançarà aviat a un mercat més ampli. Es tracta d’Abouit, una aplicació promoguda per l’empresari Tabaré Majem Olivera, que ha comptat amb l’assessorament de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona, entre altres. L’aplicació escaneja el codi de barres del producte i dona informació sobre aspectes de salut, impacte ambiental i responsabilitat corporativa. La seva base de dades conté informació de desenes de milers de productes, basada en publicacions científiques i experiments fets expressament en el laboratori de l’empresa catalana Inkemia.

Per molt que s’emprin solucions individuals, la protecció dels disruptors no serà mai completa. Es tracta d’un problema sistèmic: per exemple, el 2011 es van trobar dioxines fins i tot en ous ecològics produïts a l’Aragó.

“La solució s’ha de basar en una combinació de regulació i accions individuals. La regulació pot produir canvis instantanis i de gran escala. A la vegada, els consumidors poden fer un paper pressionant els productors”, opina Leonardo Trasande, investigador de l’escola de medicina de la Universitat de Nova York. “Els disruptors són un problema, però també una oportunitat per innovar en agricultura, alimentació i química verda: afavoriríem la nostra salut, i també l’economia”, conclou de la seva banda Nadal.

Isabelle Anguelovski: “Inversors poderosos s’han apropiat de l’agenda ecològica”

La creació als barris de parcs urbans, cinturons verds i corredors ecològics atrau immobiliàries de luxe i nous habitants amb un poder adquisitiu més gran que els residents històrics. L’augment dels preus de l’habitatge acaba desplaçant la població original: és el frustrant fenomen conegut com a “gentrificació verda”.

Foto: Pere Virgili

Isabelle Anguelovski, investigadora en ecologia política
Foto: Pere Virgili

El parc del Poblenou a Barcelona és un projecte que tothom voldria darrere de casa seva: un gran pulmó verd en un barri popular de passat industrial. Tanmateix, l’aparició del parc està tenint efectes inesperats. El nombre d’habitants amb educació universitària ha augmentat en un 700 % en un radi de cent metres al voltant de l’equipament. S’ha reduït el nombre de residents d’edat avançada i el d’immigrants del sud del món. També hi han aparegut habitatges de luxe i els preus de l’habitatge s’han disparat. En resum, la població que s’havia de beneficiar del parc s’ha vist desplaçada a favor de nous habitants més rics, més joves i més blancs.

Aquest cas és l’exemple més esclatant a Barcelona d’un frustrant efecte bumerang: la “gentrificació verda”. La creació de parcs urbans, cinturons verds, corredors ecològics, etc., atrau nous habitants amb un major poder adquisitiu i immobiliàries de luxe. L’augment dels preus de l’habitatge acaba desplaçant la població original de classe baixa. Les comunitats marginades lluiten perquè els seus barris siguin més verds, però quan assoleixen la seva reivindicació es veuen expulsades novament a entorns menys atractius.

El fenomen s’ha donat al nou cinturó verd de Medellín (Colòmbia), al restaurat front marítim de Portland (Oregon, Estats Units) i al flamant High Line (un parc emplaçat en un antiga via de tren elevada) de Nova York, entre d’altres llocs. És com si els mecanismes més agressius de l’economia de mercat haguessin posat al seu servei l’ambientalisme, la sostenibilitat i la lluita contra el canvi climàtic.

“Abans, el factor econòmic era contrari al factor ambiental, però ara els grans grups immobiliaris saben aprofitar l’agenda verda de les ciutats”, afirma Isabelle Anguelovski (Reims, França, 1978), investigadora en ecologia política de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB). Anguelovski, que després de detectar casos de “gentrificació verda” als dos costats de l’oceà s’ha convertit en l’experta de referència del fenomen, va treballar a la Sorbona, a Harvard i a l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT), abans d’establir-se a Barcelona el 2011. El 2013 va rebre el Premi Nacional de Recerca al Talent Jove de la Generalitat de Catalunya. Durant els pròxims cinc anys analitzarà el procés a quaranta ciutats de tot el món, en el marc del projecte Greenlulus (Green Locally Unwanted Land Uses: usos verds del sòl no desitjats localment), finançat amb 1,5 milions d’euros per la Unió Europea (Consell Europeu de Recerca, ERC). La investigadora espera trobar també casos d’èxit on s’hagi aconseguit conciliar justícia i natura a les ciutats. Aquestes experiències poden ser valuoses per gestionar els propers candidats a la gentrificació verda a Barcelona: el parc del calaix ferroviari de Sants i les superilles. Anguelovski està assessorant l’Ajuntament de la ciutat sobre aquest tema.

Vostè es defineix com a investigadora activista: què vol dir?

Vol dir entendre en profunditat les realitats socials que estudio i contribuir a la resolució d’algunes de les tensions més agudes. A Boston vaig treballar a Dudley, un barri marginalitzat que ha sofert durant dècades incendis provocats per buidar pisos llogats, acumulació d’escombraries i desinterès dels inversors. Les comunitats afroamericanes, afrollatines i de Cap Verd es van mobilitzar per millorar la qualitat del barri. Vaig treballar amb ells i els vaig transmetre els resultats de la meva investigació. A Barcelona no he tingut un paper tan activista: amb dos nens petits, és complicat. Però sempre comparteixo informació amb les organitzacions que estudio, faig tallers, escric a la premsa. I també estic treballant amb l’Ajuntament per evitar la gentrificació verda a les superilles i als jardins de Sants.

Sempre ha combinat recerca i participació en primera línia?

Als dinou anys vaig aprofitar el castellà que havia après a l’institut per viatjar a Cuba amb l’ONG Sodepaz, de Madrid. Em va sobtar molt el tema de la desigualtat en el desenvolupament. Durant la carrera [en ciències polítiques a l’institut Sciences Po Lille (França)] i el màster [en cooperació a la Sorbona] vaig viatjar sovint a l’Amèrica Llatina en projectes de cooperació. Més tard vaig treballar amb Oxfam sobre com les dones s’enfronten als impactes de l’explotació minera: va ser el meu primer contacte amb la injustícia ambiental. També vaig fundar una ONG que feia consultoria a comunitats indígenes afectades per la mineria.

Des de llavors es va dedicar a estudiar la relació entre justícia i medi ambient?

Alguns anys més tard, el 2006, vaig començar un doctorat al MIT sobre la resolució de conflictes entre malfactors ambientals i comunitats afectades. El resultat va ser un llibre que es va publicar el 2012 [Neighborhood as refuge: Community Reconstruction, Place Remaking, and Environmental Justice in the City (Barris com a refugis: reconstrucció de comunitats, redisseny de llocs i justícia ambiental a les ciutats)] en el qual es comparen els casos de tres barris: Dudley a Boston, Sant Pere i Santa Caterina a Barcelona i Cayo Hueso a l’Havana.

Què comparteixen Barcelona, Boston i l’Havana?

M’havia adonat que moltes poblacions marginalitzades es mobilitzen per fer feines ambientals: netegen terrenys, creen espais verds, fan tallers amb materials reciclats, treballen l’energia renovable. Això passa en comunitats que no tenen res a veure les unes amb les altres. Volia entendre per què i com es mobilitzen les comunitats històricament estigmatitzades i marginades, però no comparant barris de la mateixa ciutat, sinó situacions polítiques molt diferents.

Per què va triar Barcelona com a cas d’estudi?

Ja l’any 2000 havia visitat la ciutat i havia voltat pels barris. Des de llavors hi vaig tornar diverses vegades per seguir el desenvolupament urbà. L’objectiu del meu treball era comparar els moviments en tres entorns diferents: una democràcia establerta i amb un alt grau de desenvolupament urbà –Boston–, una democràcia jove i amb un desenvolupament intermedi –Barcelona– i un règim autocràtic poc desenvolupat –l’Havana.

Què tenen en comú els moviments mediambientals dels tres casos?

Després de fer cent cinquanta entrevistes, puc dir que molt. Les experiències de desatenció viscudes per la gent d’aquests barris generen una connexió entre les persones i els llocs. Creen una mena de doble consciència: en primer lloc, la dels problemes que es pateixen, però paradoxalment també un sentit de pertinença, un sentit de comunitat, l’orgull de viure en aquell barri. Això genera sentit de responsabilitat, interès per millorar la qualitat de l’ambient urbà i un creixement personal, també en persones sense educació o professió formalitzada. Els objectius dels moviments són refer el seu entorn i reforçar la seva identitat. La cura del medi ambient és una eina per assolir altres finalitats: es busca la recuperació ambiental, però també la generació d’un sentit de protecció davant del racisme o de les drogues, l’establiment d’una mena de poblat urbà, la celebració d’un sentit de comunitat. Els barris es converteixen en refugis, en santuaris segurs; aquest és un aspecte molt important, especialment per als més joves.

Com es concreta aquesta idea de barri com a refugi en el cas de Barcelona?

Em vaig centrar sobretot en el cas del Forat de la Vergonya. Malgrat els conflictes amb la municipalitat i entre els grups implicats, s’hi va assolir un espai gestionat pels ciutadans, amb diversitat social i cultural, botigues locals, etc. Ara les coses han canviat. El Forat i els habitatges socials són una mena d’illa segregada de la resta del barri. Tot al voltant hi ha un gran canvi social: no s’obren botigues de productes per als residents, sinó botigues d’art, clubs de fumadors, lloguers de bicis elèctriques i bars amb patates braves a vuit euros. L’aposta per la marca Barcelona, la disminució de la participació ciutadana durant el mandat de l’alcalde Trias i la crisi han contribuït a fer que els únics inversors al barri siguin de fora. S’han construït nous hotels per atreure turisme, però hi ha pocs habitatges de lloguer i la majoria són turístics. També cal dir que la gent que estava al capdavant de les lluites del Forat ha envellit o se n’ha anat. En tot cas, ja estan sorgint nous activismes.

Després de mudar-se a Barcelona, es va interessar en les iniciatives contra el canvi climàtic impulsades des de baix.

Sí. Vaig ser investigadora principal de TESS, un projecte europeu que pretenia mesurar a sis països l’impacte d’iniciatives comunitàries en mobilitat, menjar, energia i residus. A Barcelona vaig estudiar associacions, cooperatives i empreses com Can Masdeu, La Col, Can Batlló, Trèvol, L’Ortiga, Tota Cuca Viu, Granja Aurora, Som Energia…

Isabelle Anguelovski. Foto: Pere Virgili

Isabelle Anguelovski. Foto: Pere Virgili

Com neix la idea de la “gentrificació verda”?

Va aparèixer cap al final del meu treball de camp per al llibre. Molts activistes em deien: “Hem lluitat per netejar el nostre veïnat, que era contaminat i descuidat; finalment tenim infraestructures ambientals, i ara ens adonem que el barri atreu inversors i nous residents”. Hi havia gent que assegurava que si hi posaven un jardí comunitari més haurien de marxar al cap de cinc anys, o que el seu barri ja era prou verd. Al Forat de la Vergonya van posar sorra al terra per evitar que s’hi instal·lessin terrasses. Molts moviments deixaven de banda la justícia ambiental per interessar-se en l’habitatge. I aleshores em vaig adonar de la contradicció i la paradoxa a què s’enfrontaven aquelles persones. La literatura científica respecte d’això era molt incipient: hi havia alguns casos d’estudi individuals molt específics.

Quan comença aquest procés a Barcelona?

Els primers casos documentats són de finals dels anys noranta: per exemple, la Vila Olímpica. També estic pensant a investigar casos dels vuitanta, com els parcs de Joan Miró i de l’Espanya Industrial, però hi ha poques dades.

I quins són els punts calents en l’actualitat?

En primer lloc, els jardins de la Rambla de Sants, on hi ha residents que ja tenen por perquè els seus habitatges són més visibles per als turistes i, a més, hi ha el precedent del High Line de Nova York. En segon lloc, les superilles: jo formo part del grup d’estudi creat per l’Ajuntament per mitigar-ne els possibles efectes negatius. Però també hi ha casos com el del passeig de Sant Joan, que no ha sigut mai un entorn de baixos ingressos, però que pateix supergentrificació, és a dir, el desplaçament de la classe mitjana per persones d’ingressos encara més alts.

La gentrificació verda és el resultat d’una estratègia conscient dels grups immobiliaris?

Les empreses són perfectament conscients del poder del verd. A Vancouver, poderosos constructors publiciten edificis de luxe amb jardins comunitaris a l’interior. Les grans agències immobiliàries d’Alemanya anuncien propietats a Barcelona posant èmfasi en el verd. En tot cas, no es tracta només de la construcció o la reforma d’edificis de luxe, sinó que, senzillament, s’atrau persones i famílies d’ingressos alts cap a llocs macos de la ciutat.

Quin paper hi fa la política?

La sostenibilitat s’ha despolititzat. Hi ha una consideració de la planificació verda com a tecnocràtica, postpolítica, apolítica, top-down. Es crea un parc o una high line i es dóna per descomptat que tothom en traurà benefici. No hi ha una anàlisi crítica de la situació per esbrinar quins actors se’n beneficiaran realment. El fet que inversors poderosos s’hagin apropiat de l’agenda ecològica no forma part del debat polític.

Vostè ha afirmat que un greenlulu (espai verd no desitjat) pot ser fins i tot pitjor que un brownlulu (espai contaminat o degradat). Com s’entén?

Doncs sí, així és en un cert sentit: la gentrificació verda pot ser pitjor que una fàbrica contaminant, a causa del desplaçament forçat que imposa. La gent perd les seves xarxes socials i es veu obligada a traslladar-se lluny del centre de la ciutat, on té més dificultat per aconseguir feina o desplaçar-se. A més, tothom té clar que un brownlulu és dolent, mentre que els greenlulus són percebuts com a positius, raó per la qual és més difícil posar en l’agenda l’estudi dels problemes que plantegen.

Aquests espais verds contribueixen almenys a fer les ciutats més sostenibles?

L’agenda de la verdificació no coincideix necessàriament amb la de la sostenibilitat. La darrera requereix polítiques energètiques, una estratègia agressiva a favor de la mobilitat sostenible, xarxes comercials fortes de botigues a l’interior de la ciutat, escoles i estructures de salut ben repartides…, que la gent tingui els serveis propers i no es desplaci tant.

Hi ha alguna manera de mantenir els beneficis del verd a les ciutats sense crear injustícies?

Bàsicament, es tracta de fer polítiques molt fermes d’habitatge assequible. A Europa hi ha més de tres milions d’habitatges buits; Espanya és un dels països amb una xifra més elevada. Cal trobar maneres de repartir l’accés a aquests espais i recuperar els edificis que s’han quedat els bancs: per exemple, creant noves formes d’habitatge social. No cal construir més, sinó que es poden incrementar els fons dedicats a reformar edificis existents. I en cas d’edificació nova es poden implementar zones d’inclusió, com han fet Berlín o Nova York, ciutats on s’ha de destinar a habitatge social entre el 20 i el 30 % dels habitatges nous. També cal tirar endavant polítiques enèrgiques de control i ampliació del mercat del lloguer, perquè l’especulació present al mercat hipotecari fa que a vegades les persones es quedin sense la capacitat de retornar els préstecs. En aquest sentit, cal canviar la mentalitat que anteposa la compra al lloguer, però també reduir el nombre de llicències d’apartaments turístics i controlar els lloguers il·legals que s’efectuen mitjançant plataformes com AirBnb.

La clau és desenvolupar una bona política d’habitatge?

Hi ha més coses encara. Si hi ha alguna cosa positiva de la gentrificació és que els barris es regeneren. Aleshores, com es pot ajudar els residents a quedar-s’hi? Bàsicament, millorant-ne els ingressos. Amb aquest objectiu s’hauria de canviar el cicle de la pobresa ja a partir de l’escola, finançant les escoles més desateses per donar una oportunitat als alumnes de trobar feines ben remunerades en un futur. També és important disposar d’associacions fortes de comerciants locals que defensin les botigues tradicionals. Finalment, els centres sanitaris poden influir favorablement en els determinants socials de la salut. És un conjunt d’accions que van unides: es tracta d’aplicar un enfocament territorialitzat de les polítiques de regeneració.

Tanmateix, els veïns de les zones que perillen actualment necessiten solucions ràpides…

En cada lloc s’han d’estudiar les causes de la gentrificació. A Barcelona, el motor sorgeix d’una combinació del turisme, les inversions immobiliàries i els moviments d’incorporació o de retorn a la ciutat de gent de classe alta. Cal redinamitzar els barris en crisi, per exemple, facilitant préstecs als petits negocis, i controlar quines botiges s’obren: potser no cal un lloc més de lloguer de bicis elèctriques per a turistes i en comptes d’això es poden prioritzar negocis que proporcionen serveis a les comunitats locals. I també seria necessari arribar a acords polítics per desenvolupar un sistema de zones d’inclusió.