L’exposició “60dB / 16kHz. BCN. ⁠Sents la violència?”, que es va poder visitar a l’Arts Santa Mònica el darrer trimestre del 2016, convidava l’espectador a redefinir la violència a partir d’una nova mirada sobre el fenomen.

Imatge pertanyent a la mostra de l’Arts Santa Mònica, on es denunciaven diferents formes de violència, aparents o imperceptibles, directes o estructurals.
Foto: Rober Astorgano / Fotomovimiento

Darrere les estadístiques oficials i les notícies dels serveis informatius trobem tota mena de violències directes que són legalment punibles. Hi ha, però, altres violències, simbòliques i estructurals, invisibles de tan quotidianes, que ens amaguen intimidacions, maltractaments, burles, imposicions, amenaces, arbitrarietats diverses i innombrables injustícies que tenen lloc al nostre entorn.

L’exposició “60dB / 16kHz. BCN. Sents la violència?”, que es va poder visitar al centre Arts Santa Mònica de Barcelona el darrer trimestre del 2016, convidava l’espectador a redefinir la violència a partir d’una nova mirada sobre el fenomen. La violència s’ha abordat com un fet consubstancial a qualsevol relació resultant d’un acte de comunicació, manifestat en diverses formes d’agressió que afloren en les friccions de qualsevol comunitat. Els comissaris interpel·làvem els espectadors amb la pregunta del títol de l’exposició, “sents la violència?”, en el doble sentit de notar-la i d’escoltar-la. La violència es presentava com una membrana que ens té encapsulats permanentment dins el soroll de fons de la ciutat. Els 60 dB de contaminació acústica incessant que patim a Barcelona és una realitat a què ja estem tan acostumats que en certa manera l’obviem. L’únic que podem percebre si parem l’orella en aquest murmuri caòtic són les erupcions de sorolls quotidians, que podríem definir com a exemples de microviolència.

Per investigar aquestes i altres formes ocultes de violència, les comissàries de la mostra vam sortir al carrer amb Francesca Romana (OTOXO Productions) per sondejar els ciutadans. El nostre treball de camp ens va fer descobrir i cartografiar un espai d’humiliació on tots ens movem. Les diferents vivències humiliants que la gent va voler compartir amb nosaltres ens va fer adonar de la subtilesa amb què actua la violència simbòlica.

Vam assistir al malestar de noies que se senten tractades com “un cos” mentre passegen pel carrer o quan posen els peus en un bar. Molts ciutadans ens van parlar també de la violència en l’àmbit laboral, on gairebé sempre tothom brega amb arrogàncies, jerarquies morals, silencis, mirades i gestos que molesten i que poden ser interpretats com a agressions. Els joves ens van parlar de la violència als instituts, on sovint se senten categoritzats com a “bons” o “mals” estudiants i s’instaura una mena de judici moral sobre les seves persones, fet que condiciona, dins un context d’escolarització obligatòria, un tracte particular tant per part de professors com de companys.

Cal dir que en qualsevol àmbit ens vam trobar expressions d’haver sentit la violència, amb confessions tant d’haver-la patit com d’haver-la impartit, a familiars, companys de classe i de feina, pel carrer. Ens trobem, d’aquesta manera, rodejats d’innumerables microviolències simbòliques presents en qualsevol relació, que no solament poden ser rebudes, sinó també exercides. Tant si les patim com si les imposem o beneïm, sentir-les és tot un exercici que requereix certa atenció.

Una altra imatge de la mostra de l’Arts Santa Mònica, on podem veure documentació judicial.
Foto: Rober Astorgano / Fotomovimiento

Sords davant la violència estructural

La nostra ciutat, Barcelona, roman constantment, doncs, dins d’aquest sorollós brunzit. I nosaltres, que hi vivim, restem també sords davant violències que podríem qualificar d’estructurals, com la neteja d’allò que no s’adequa al model de ciutat, que es vol higienitzar; quan sovint ens detura el pas el so intermitent d’un camió de les escombraries o el d’una excavadora d’obra. Els helicòpters que ens sobrevolen a cada manifestació ens assenyalen que ens trobem en mans exclusives d’especialistes entrenats i autoritzats per exercir la força en nom de la nostra seguretat.

Fins i tot en espais de protecció, com els parcs infantils, on els nens juguen recollits dins un recinte amb una tanca, podem sentir com estem sotmesos a les normatives que regulen l’activitat a l’espai públic, ja que, sense adonar-nos-en, tenim els infants limitats a moure’s dins aquesta espècie de precinte de seguretat. Quan ens creuem amb un grup de turistes que busquen el Park Güell un diumenge al matí, no percebem mai aquests estrangers amb diners com a immigrants. I quan després entrem al metro, ens creuem amb els manters i amb tot un munt de gent a qui, sota innumerables pressions administratives, ni tan sols se’ls dona l’oportunitat de sobreviure a la ciutat si no obtenen un segell que els digui qui són i a què tenen dret.

La violència estructural sona en tot moment, per exemple quan ens imposen que el carrer sigui un lloc de pas i no de trobada amb bancs unipersonals situats estratègicament en direccions contraposades. La violència estructural sona i es fa palesa també quan la reforma d’un barri comporta l’expulsió de la gent que hi viu.

Al llibre La ciutat horitzontal. Urbanisme i resistència en un barri de cases barates de Barcelona, Stefano Portelli recull una sèrie de litigis entre els agents municipals i els veïns, que no es posaven d’acord en la reforma d’un conjunt de casetes de planta baixa que ja han estat parcialment enderrocades.

La sensació d’haver estat expulsat de casa teva perdura entre els habitants del barri del Bon Pastor. Al llibre col·lectiu Repensar Bon Pastor s’hi recull un conjunt de propostes presentades a un concurs d’idees per un moviment veïnal cridat a decidir el futur del barri, un futur sense demolicions ni reformes dissenyades des d’un despatx municipal. El moviment participatiu del Bon Pastor espera encara la resposta de l’Administració. El silenci administratiu és també una forma de violència.

Les violències urbanístiques del Raval

El barri del Raval destaca per haver patit múltiples violències estructurals de tipus urbanístic, que recullen tant el llibre Matar al Chino, de Miquel Fernández, com el documental del mateix títol que va elaborar per a l’exposició l’Observatori de la Vida Quotidiana. Els autors posen de manifest que en les intervencions sobre el Raval emergeix la contradicció més clara entre les pretensions urbanístiques oficials (transformar la morfologia urbana per millorar les condicions de vida dels seus habitants) i les conseqüències efectives sobre la població que hi resideix, com l’expulsió o expropiació de casa seva. Livia Motterle dona veu a diferents nuclis de resistència en quatre carrers del Raval, al seu estudi etnogràfic Cartografia carnal de la resistència, per mostrar exemples de la vida que batega per combatre la invisibilització a què les violències estructurals sotmeten aquest espai.

Per tant, la nostra societat està configurada per relacions que no restaran mai del tot ajustades, sota les quals hem d’entendre que aquest aclaparant brunzit caòtic n’expressa la idea central: la violència no és una excepció ni un accident, sinó que apareix dissolta en la vida quotidiana de tots nosaltres. Els moviments caòtics de violència presents en la nostra normalitat quotidiana passen desapercebuts per la majoria, i per això en l’exposició els vam representar amb un to agut de 16 kHz, inaudible per a molts. I aquesta normalitat no s’hauria de veure com un problema, sinó com una solució, si la violència és font reguladora de desigualtats.

Tot i així, és simptomàtic que les violències directes, que són les que acostumem a trobar als mitjans informatius, siguin més visibles que les simbòliques o estructurals. La violència directa és l’exercida pels agents socials, pels aparells repressius i per les multituds fanàtiques que, davant d’una incertesa que pugui ser intrínsecament dolorosa i tràgica, s’aferren a la imposició d’un cert univers de sentit. Així, prioritzen la seguretat en lloc d’acceptar una realitat que podria posar en perill la seva pròpia existència.

En oposició a les estratègies de seguretat i control, de la dialèctica entre el caos i l’ordre es conclou que la màxima probabilitat d’ordre (tal com es dona en la normalitat) requereix la presència de moviments caòtics i d’incertesa, resistències i desobediències.