Montserrat Roig, de lluny i de prop

Autora de registres variats i novel·lista dels budells de la Barcelona clàssica, va escriure i viure a fons tot el que tenia entre mans. La investigació sobre els catalans als camps nazis va marcar un abans i un després en la seva carrera. Al novembre fa vint-i-cinc anys de la seva mort prematura.

Foto: Pilar Aymerich

Montserrat Roig el 1990, l’any abans de la seva mort.
Foto: Pilar Aymerich

Montserrat Roig (1946-1991) va deixar una obra en transformació i aprofundiment que en bona mesura encara podem descobrir; no l’hem llegida prou. No parlo d’una estatura solemne de l’obra, sinó de l’escriptura que l’autora va proposar-se i sobretot dels modes i maneres de la paraula que la van escometre i en què es va immergir amb densitat. Una vida curta obliga a no perdre de vista el temps de l’escriptor, el concentra. Com s’ho va fer la Roig per deixar empremta i quina imatge del món i de nosaltres va construir en conjunt, i sobretot mentre moria, ja que va publicar diàriament fins al final: això és el que compta probablement més.

Hi ha una bona dosi d’aventura en la Roig. De la paraula, de l’expressió. Va ser una dona que va escriure i viure a fons tot el que tenia entre mans, ja s’ho busqués, ja s’ho trobés. Vida i literatura es conjuguen de manera complexa, no n’hi ha d’altra: en el cas de Montserrat Roig, l’ampliació de les eines i dels espectres de la paraula va ser la seva clau de volta, en paral·lel a una experiència vital així mateix prismàtica i feinera.

Foto: Julià Inglada

Roig l’any 1963, actuant a l’obra de Ionesco La cantant calba, a Berga, amb Pilar Aymerich i Adrià Gual i Dalmau.
Foto: Julià Inglada

Foto: Pilar Aymerich

A l’abril de 1970, embarassada del seu primer fill.
Foto: Pilar Aymerich

Teatre, narrativa, periodisme, televisió, investigació històrica i de memòria, llibres de viatges, conferències, classes a universitats estrangeres, intervencions culturals i mediàtiques, articulisme. Amistats, amors, viatges, fills, editors, canvis polítics i socials, canvis editorials i canvis en el mateix paper de l’escriptor a partir dels anys vuitanta. La Roig havia conegut l’ascens de la figura moral de l’escriptor contemporani (de morals variades, ja que el pensament únic és cosa del segle xxi, que no va conèixer) i es va estalviar de veure la confusió i el declivi d’aquella figura moral en les heures del mercat.

Transformació i aprofundiment. Les seves proses últimes constaten i fan lluir aquesta evolució, dia a dia. Als diaris, primer a El Periódico i després, ja malalta, a l’última pàgina de l’Avui. Havia batallat per ser una escriptora professional, per viure de l’escriptura, i així havia practicat diferents gèneres. La recent biografia, a càrrec de Betsabé García, Amb uns altres ulls (Roca), és un bon i dinàmic recompte del seu treball infatigable i sense gaires xarxes editorials. Era una figura mediàtica ja als anys setanta, encara que llavors no se’n digués així. Urbanita filla de la cultura pop al capdavall, va construir des dels inicis el seu personatge públic i va fer d’ella mateixa una estrella. Les fotos de Pilar Aymerich, còmplice en tants moments, en donen fe: quina presència, la Roig. Glamur i elegància. I quan el càncer la va atacar, l’hora de la veritat implacable que és la malaltia va fer emergir l’autoretrat que el personatge públic obstruïa: una escriptora lúcida, serena, lluitadora, lectora excel·lent, sabedora que el franquisme li havia arrabassat les arrels de la formació literària i, per això mateix, conscient dels seus límits fins llavors i de les potències que, malalta, la prosa periodística li brindava.

Va aprofitar l’eventualitat de la vida irònica. Amb les antenes més afinades a la vida interior –a la raó del cos, que diria poc després una Marçal també malalta– i les eines més esmolades en la descripció del món social i polític, abastant la cultura com a ferment i adob de la vida personal i col·lectiva, amb les paraules com a eines precises d’una geometria d’expressió noble. Com en el cas de la Marçal, morta també als quaranta-cinc anys, i d’Helena Valentí, als cinquanta, em demano quant més hauríem rebut d’elles si haguessin pogut sobreviure a la dura prova del càncer, que tanta il·luminació (també) els va donar. Les proses finals de la Roig són magnífiques, un dels seus llegats literaris majors.

Dins i fora de Catalunya

Què pensaria, què escriuria d’això i d’allò. I un aspecte no gens menor: la Roig s’havia pres seriosament el propòsit de potenciar les relacions (i les traduccions) entre les literatures ibèriques. Cultivava els contactes fora de Catalunya i feia de pont cultural. També amb el País Valencià. No sé fins a quin punt es va sentir corresposta ni si se’n sortia prou, només és plausible dir que ningú no sembla fer més aquest paper.

Foto: Pilar Aymerich

Roig en una manifestació a París contra la guerra del Vietnam, el 1973.
Foto: Pilar Aymerich

Una cosa similar succeeix fora de les fronteres peninsulars. Per contactes i per projecció professional, la Roig comptava. Algunes universitats nord-americanes coneixien la seva obra i la valoraven. L’any 2004, a Guadalajara, Mèxic, en un congrés internacional, em van demanar què s’havia fet de la seva obra, per què ni estudioses de la literatura de gènere ni hispanistes ja no la tenien en compte. No vaig saber pas què dir. El presentisme mana, de manera no sé si fatal. Si no hi ets, que vol dir si no ets viu i no pots anar amunt i avall avalant els teus llibres, simplement no hi ets comptat. La misogínia fa la resta.

Foto: Arxiu familiar

L’escriptora amb Neus Català, supervivent del camp nazi de Ravensbrück, l’1 d’octubre de 1978, en la inauguració d’un monument als refugiats republicans a Sètfonts (Llenguadoc).
Foto: Arxiu familiar

Dona del seu temps, a fons, ho va ser, la Roig, en tots els aspectes. Va cultivar la mirada pròpia; una escriptura de dona cronista molt sovint en el seu cas, però no únicament. Hi ha en els seus llibres, en aquest sentit, una voluntat política forta, pedagògica en la direcció d’alterar les idees rebudes en les consciències i d’explorar els marges vitals dins del marc de la llibertat de les dones, amb discerniment clar que aquest és un punt central de la contemporaneïtat.

Com tots els escriptors, es va construir els seus precursors antics i moderns. Tot i pertànyer a una família que no havia trencat en absolut amb la tradició catalana, ben al contrari, el franquisme no li va estalviar la necessitat de recuperar tanta literatura catalana i s’hi va abocar fent entrevistes que encara avui són imprescindibles, ni tampoc la urgència de considerar la literatura d’altres contextos, tant de la història literària com del present. El feminisme dels setanta va ser-li via i mitjà de coneixement, que així és el feminisme en substància.

Enllaçant-ho tot, la mirada històrica i de memòria. Penso sobretot en l’extraordinària investigació sobre els catalans als camps nazis, que va marcar la seva obra i la seva vida traçant-hi un abans i un després. És aquest un dels punts al meu entendre centrals en l’anàlisi de l’obra de Montserrat Roig. Un llibre que finalment va poder ser editat, després d’un llarg calvari en recerca de finançament, l’any 1977.

La Barcelona de la Roig

Recordar-la hauria de voler dir llegir-la, ara. Tenim la bona biografia de base, esmentada abans; però encara hi manca una lectura integral de l’obra que consideri a fons la seva novel·lística i la vegi en el panorama global del seu treball i, alhora, de la literatura dels seus contemporanis.

El temps posa les coses al seu lloc i val la pena rellegir uns llibres tal vegada llegits amb condescendència i negligència crítica massa sovint. Les seves novel·les contenen una Barcelona que, al costat dels personatges amb nom propi, existeix com un personatge més i de vegades és la protagonista. Narra la història de la ciutat i del barri que més coneixia, el seu Eixample natal, però hi ha més que crònica –que per si sola ja tindria prou valor. S’hi pot conèixer alguna cosa ben interior de Barcelona, gairebé els budells.

En una ciutat tan hermètica, no és poc. No podríem dir el mateix de tantes novel·les en què, fet i fet, Barcelona és un decorat i prou, un esquer editorial sense significat ni sentit, un referent privat com a molt de qui les signa.

Mercè Ibarz

Escriptora

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *