Banys de mar
Paco Villar
Ajuntament de Barcelona
Barcelona, 2011
214 pàgines
Paco Villar va començar el 1989 a indagar en les històries de Barcelona amb els seus reportatges d’El Periódico sobre el casino de l’Arrabassada, l’Avinguda de la Llum, el Café de Marsella i la seva llegenda d’absenta, o els vells cafès. La llavor periodística va fructificar durant una dècada en una obra de referència: Historia y leyenda del Barrio Chino. Investigador conscienciós, Villar va dedicar uns altres deu anys a La ciutat dels cafès (1750-1880), primera entrega sobre les fumejants àgores de la socialització ciutadana.
El nostre cronista evoca a Banys de mar el matí del 22 de novembre de 1990: les màquines van enderrocar els banys de Sant Miquel, últim refugi de la memòria balneària. Abans dels banys de Sant Miquel havien “caigut” els seus antics competidors. Als Orientals, una trentena de dones es van aferrar a les reixes, però la policia les va desallotjar sense contemplacions… No era un dia propici per al bany: el temps amenaçava pluja i mentre les màquines arrasaven El Astillero i els dos restaurants que hi havia al costat, va caure un xàfec que va deixar un paisatge de silenci, runa i tolls.
La batalla per la platja havia començat a finals del segle XVIII, quan els higienistes van trencar amb el diktat purità que els banys d’aigua de mar eren perniciosos per a la salut física i, sobretot, moral. Els joves treballadors de les indianes, la majoria originaris del Maresme, van començar a banyar-se a la petita cala de l’Olla, al costat del passeig de la Llanterna i a la platja de Sant Bertran, des de Santa Madrona fins a la falda de Montjuïc. Aquest va ser l’indret, el 1800, del primer establiment públic de banys. Cinc anys després, el governador de Barcelona, marquès de Vallesantoro, autoritzava el bany a les dones; ara bé, limitat als peus i turmells, “sense que se’ls permeti cap altra nuesa per l’escàndol que provocarien”.
El problemàtic equilibri entre ritus social i moral dominant regirà els banys d’una ciutat cada vegada més conscient de la seva condició mediterrània. Entre el tarannà apol·lini i el dionisíac, els barcelonins opten pel segon. A mitjan segle XIX, revistes com Un Tros de Paper, Barcelona Cómica, Lo Nunci o La Tomasa il·lustren portades amb escenes de platja: banyistes grasses embotides en una parafernàlia tèxtil. Les Ordenances municipals de 1857 tenen en compte els hàbits balnearis i la Barceloneta s’imposa a Sant Bertran: l’ampliació del port i la construcció de l’escullera acaben amb aquella primitiva platja.
L’últim terç del segle XIX va ser l’eclosió aquàtica: van obrir els Orientals, La Deliciosa o El Astillero i es van popularitzar les guies higienistes, com la del doctor Bataller, “per prendre amb profit els banys de mar”. El nou segle va suposar el desplegament esportiu –regates, rem, vela, natació– i la fundació el 1907 del Club Natació Barcelona. La fi de la belle époque va donar peu a la funcionalitat del mallot femení i la inauguració el 1928 dels banys de Sant Sebastià va fer realitat la vella aspiració de comptar amb un centre balneari de categoria. La platja era una realitat social, tot i que, el 1930, la prohibició de “La Reina dels Banys de Barcelona” que patrocinava el setmanari Imatges, truncava la projecció de la platja de Sant Sebastià a Deauville. Per a Josep Maria Planes, el concurs nonat havia fet un gran servei: “Exposar a la llum del dia com una minoria grotescament medieval regia encara els destins d’una capital que acabava de fer una Exposició que havia suscitat l’admiració mundial”. Els Banys de mar, de Paco Villar, aporten una faceta més a la biografia d’una ciutat que, si ahir transitava com un funàmbul entre el cosmopolitisme i la tradició, avui posseeix un moviment pendular que discorre en un equilibri precari entre senyes d’identitat i aquest progressisme políticament correcte que promociona la turística marca Barcelona.