Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença
Autor: Joan-Lluís Marfany
Edita: Edicions 62
950 páginas
Barcelona, 2017
La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme
Autor: Jordi Casassas
Edita: Editorial Pòrtic
319 páginas
Barcelona, 2017
El noucentisme a Barcelona
Autors: Aleix Catasús i Bernat Puigdollers
Editen: Àmbit Serveis Editorials i Ajuntament de Barcelona
301 pàgines
Barcelona, 2016
Fa anys que Jordi Casassas conceptualitza la història de Catalunya en l’encadenament de tres cosmovisions: Renaixença, noucentisme, marxisme. El seu darrer assaig –La voluntat i la quimera, guardonat amb el premi Carles Rahola– està centrat en el noucentisme, presentat com una variant dels moviments que a començaments del segle XX es van reproduir al sud d’Europa (estableix comparacions amb els casos francès i italià) per donar resposta al conflicte inherent a la societat democratitzada de masses. L’aparició del llibre ha coincidit amb l’edició d’un altre estudi d’anàlisi cultural: l’espatarrant revisió que Joan-Lluís Marfany proposa del mite de la Renaixença a Nacionalisme espanyol i catalanitat. Per força hauria d’obligar a reformular la idea establerta sobre la primera d’aquelles cosmovisions.
La visió tradicional, que la relligava a l’aparició del catalanisme, ha explicat la Renaixença com un moviment fundat amb “La pàtria” d’Aribau. La gènesi de les trobes és coneguda. De Madrid estant, el 10 de novembre de 1832, Aribau adreçava una carta a Barcelona en castellà (la llengua amb què normalment escrivia) i hi adjuntava el poema. “Para el día de S. Gaspar presentamos al Gefe algunas composiciones en varias lenguas. A mí me ha tocado el catalán.” Seria retros-pectivament, amb l’afany de construir un relat legitimador, que s’atorgaria a “La pàtria” una significació equiparable a la primera pedra d’un edifici nacional. Als baixos s’hi hauria produït primer una rehabilitació del català com a llengua literària. Al damunt s’hi hauria cimentat un moviment polític que posava la identitat al centre i establia la llengua pròpia com a factor determinant.
Amb el seu totxo, Joan-Lluís Marfany ha acabat d’enderrocar la vella visió tradicional. Estableix una cronologia alternativa (1800/1859) i eixampla el corpus usant textos poc treballats o gens per la filologia catalana. El canvi d’òptica altera la comprensió del període. Durant aquells anys allò que va predominar aquí va ser la implicació en la forja del nacionalisme espanyol, sense que això signifiqués que els nacionalistes nostrats, burgesos i liberals, no expressessin un inequívoc doble patriotisme (per dir-ho amb la fórmula Fradera). Aquest nacionalisme espanyol inventat a Catalunya no va ser, és clar, monolític. Va evolucionar amb el temps i hi van anar agafant més i més pes formes diverses de regionalisme. Formes que, com ell documenta, van tenir la seva translació a la pell de Barcelona. Ho proven la nova decoració de la façana de l’Ajuntament, per exemple, o monuments projectats aleshores.
L’intent de consolidar una hegemonia –una cosmovisió– des de les institucions es manifesta d’una pila de maneres. Impulsant una història, uns símbols, una estètica. Són formes de projecció de la ideologia que poden ser més o menys reeixides. Al meu entendre, Casassas l’encerta quan sistematitza el noucentisme com un moviment polític, nodrit per intel·lectuals que van actuar com a equip aglutinat entorn de Prat de la Riba, la pretensió del qual era regenerar una població civilment atuïda a partir d’una nacionalització sistemàtica i modernitzadora.
El desplegament d’aquesta cosmovisió també va deixar el seu rastre a la pell de la ciutat. Ho mostren, amb rigor descriptiu, Aleix Catasús i Bernat Puigdollers a El noucentisme a Barcelona. El principal interès del seu llibre, fastuosament il·lustrat, és la sistematització enciclopèdica d’una part substancial de l’art realitzat a la ciutat durant les tres primeres dècades del segle XX. No tot l’art, perquè convivien estètiques diverses, però sí aquell que pot englobar-se en una laxa cosmovisió del que hem convingut a anomenar noucentisme.
Deixant de banda els dos primers capítols –sobre ideologia i literatura–, massa simplificadors, el conjunt és una aportació utilíssima perquè, sense cotilles, rescata figures desdibuixades, però sobretot perquè unifica manifestacions estètiques de tipologia molt diversa: des de la pintura fins a les arts aplicades a l’arquitectura, des de la joieria fins al disseny dels jardins públics o privats.
Els autors eviten fixar el codi genètic del noucentisme. De pistes, però, en disseminen una pila. L’exemple més clarificador és la seva anàlisi de les tres versions de la Deessa de Josep Clarà. No ho és menys la descripció que fan de les escoles projectades per l’Ajuntament, subratllant la simbiosi entre mobiliari, els murals o els esgrafiats. Els casos, de fet, es podrien multiplicar.
Per què es va col·lapsar aquell lloable projecte civilitzador? Un dels encerts de Casassas és mostrar com el xoc del noucentisme amb moments forts de crisi –la Setmana Tràgica, la Gran Gue-rra– va determinar la seva evolució. Al capítol sobre la pintura mural, Catasús i Puigdollers descriuen amb precisió el paper de Torres-García en la reforma del Palau de la Diputació com a seu de la Mancomunitat: caracteritzen La Catalunya eterna (1913) com a obra paradigmàtica del moviment i reprodueixen l’esbós de 1917 del fresc que Puig i Cadafalch va descartar, que es titulava La Catalunya industrial.
Potser en aquest episodi, com en la defenestració posterior d’Eugeni d’Ors, podríem imaginar una resposta a l’interrogant del col·lapse.