‘Interiors domèstics’

  • Interiors domèstics
  • Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700
  • Albert Garcia Espuche (direcció)
  • Ajuntament de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat
  • Barcelona, 2012
  • 315 pàgines

Interiors domèstics (2012) és un volum que ens acosta al món de les cases particulars i a la intimitat dels barcelonins dels segles XVII i XVIII. Compta amb textos d’Albert Garcia Espuche, Xavier Lencina, Rosa M. Creixell, Immaculada Socias Batet, Anna Molina i Castellà, Julia Beltrán de Heredia Bercero i Núria Miró i Alaix. El dilema “interiors rics, interiors pobres” sembla que descriu a Barcelona la complexitat social d’una ciutat on no abunden els grans casals, ni hi ha bons col·leccionistes d’art, però on trobem una important indústria d’argenteria i la gent viu en cases prou confortables per a l’època. Una ciutat de classes mitjanes és un espai sense luxes però amb un parament domèstic molt acurat.

La Barcelona del Barroc era equiparable a tantes altres ciutats europees; val a dir que era comercial però no especialment sumptuària. No hi trobarem, doncs, grans interiors aristocràtics, ni riques decoracions ambientals. De fet, a la ciutat no s’estila parlar estrictament de “palaus”, sinó de “cases grans”. Les decoracions fastuoses no fan potser per a la psicologia del país. Les pintures del Vigatà, que avui es poden veure a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, a més de ser molt tardanes, representen un tipus de vida que estava lluny de ser l’habitual al país, fins i tot entre les classes benestants. Immaculada Socias fins i tot documenta que, entre la noblesa provincial barcelonina, cap no tenia una galeria dedicada als retrats dels avantpassats, cosa que hauria estat impensable a la majoria de grans capitals europees i que diu molt sobre el caràcter mesocràtic de la Catalunya dels segles XVII i XVIII. Sense pintura de Cort —potser només el pintor Joan Arnau va anar a Madrid i allí va estar en contacte amb Eugenio Gages—, el que es podia trobar a Barcelona eren “quadres de devoció” i pintura benintencionada de marededéus, pintades en sèrie, perquè la demanda social d’art existia, però la gosadia en les formes i els motius s’hauria considerat fora de lloc.

S’ha dit, fins i tot aplicat a grans centres urbans com París, que al segle XVIII no existia encara estrictament parlant el concepte de confort domèstic; sovint les habitacions eren fosques i la majoria de les cases eren de planta baixa i dos pisos (51,9%) o de planta i un sol pis (29,2%), gens fastuoses. No seria fins a l’Anglaterra posterior a les guerres napoleòniques, i específicament fins als temps victorians, que la idea de privacitat aniria arrelant, fins a arribar a la seva consagració amb la famosa “habitació pròpia” que Virginia Woolf va consagrar en literatura. “Intimitat” és, al cap i a la fi, un concepte romàntic. El problema de la calefacció obligava a construir al voltant d’una llar de foc, que era l’autèntic centre de la casa. I si llar de foc i cuina coincidien, seria allí i no als espais més privats on es constituiria el centre de la casa. Les cases catalanes del període, vistes per dins, semblen més aviat la prolongació dels tallers, carregades d’estris, no sempre espaioses, però poc tancades en si mateixes i amb un mobiliari que denota sovint els usos complexos —i intercanviables— de l’espai domèstic on també es treballava en telers i altres feines de petits tallers. Fins i tot en els interiors setcentistes de les classes benestants el luxe urbà era mínim i la funcionalitat no tenia gaire de decorativa. Només algunes pintures de temàtica religiosa trencaven la monotonia dels espais. Catalunya, malgrat tot, no és Holanda, i la decoració floral no semblava gaire present en la pintura que compraven els burgesos de l’època.

Un cop més, i com resulta habitual en tota la sèrie de Barcelona 1700, trobem una ciutat construïda per burgesos que, quan se senten esplèndids o quan arriben a atresorar una petita fortuna, compren joies, de factura molt tradicional i molt sovint d’argent, tant com a inversió segura com per a regal, però que desconfien del valor que puguin tenir els quadres o les escultures a l’hora de fer créixer el patrimoni. La llista de compradors de l’argenter Francesc Roig inclou mestres, ferrers, sastres i alguna hortolana, i això vol dir que (tot i que de vegades compressin de fiat), a Barcelona hi havia una important xarxa urbana prou articulada, estalviadora i conscient del seu paper social. Albert Garcia Espuche i Anna Molina no poden, però, deixar d’avisar-nos que els registres notarials i els inventaris post mortem tenien bona cura a diferenciar els objectes “de valor” respecte als falsos, fent anotacions del tipus “or berberí”, “balaix” (robí fals) o “contrafet” (d’imitació), quan es referien a joies. Si en algun lloc es nota el cosmopolitisme és, curiosament, en la vaixella i en el parament de la llar. Terrissa, plats i olles i petits bibelots decoratius arriben d’arreu d’Europa a través de l’actiu comerç marítim.

Té força interès comparar la manera com els nostres avantpassats construïen l’espai domèstic amb la forma en què es van concebre els pisos “moderns”, sobretot a partir de la irrupció del noucentisme en l’arquitectura barcelonina. La societat catalana del segle XX va construir l’espai domèstic d’una manera molt freudiana i, si estem acostumats a la nostra concepció de la privacitat, sens dubte el món del 1700 ens quedarà prou lluny. En el model més habitual de pis de l’Eixample barceloní hi trobareu espais amplis per ensenyar a les visites, per mostrar i mostrar-se, com ara els salons i el famós “saló-menjador”, tan típic entre 1920 i 1970, que es contraposen als espais privats, les habitacions petites i que no es mostren. El piset barceloní de noranta metres, que avui encara és àmpliament majoritari a la ciutat, es pot descriure com un espai freudià, perquè hi ha un conscient (l’ensenyable) que es contraposa a un inconscient (allò que no es mostra), en una oposició molt marcada. L’interior domèstic del set-cents, en canvi, és un espai comunitari, molt més amuntegat, poc pensat com a espai d’exhibició però molt viscut. Més petit, però més viu. I qui sap si d’una manera o altra els nous usos socials no ens faran retornar a aquest model, menys individualista, d’habitació.

Ramon Alcoberro

Professor d’ètica a la Universitat de Girona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *