‘Jardins, jardineria i botànica’

  • Jardins, jardineria i botànica
  • Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700
  • Albert Garcia Espuche (direcció)
  • Ajuntament de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat
  • Barcelona, 2008
  • 229 pàgines

Jardins, jardineria i botànica (2008) és el primer llibre de la col·lecció La Ciutat del Born. Barcelona 1700, una sèrie que ha publicat fins ara deu volums sota un doble designi: el de donar a conèixer i situar les troballes que s’han fet en l’excavació del Born i el de situar la Barcelona dels segles XVII i XVIII a partir de la microhistòria i d’una acurada comprensió de la vida quotidiana, especialment a partir dels arxius notarials i gremials. En aquest primer llibre hi participen Albert Garcia Espuche, Montse Rivero Matas, Josep M. Montserrat Martí i Neus Ibáñez Cortina. El volum es clou amb la transcripció, a cura de X. Cazeneuve, del manuscrit anònim del 1703 Cultura de jardins per governar perfetament las flors, arbres y plantas per la constel·lació de Barcelona, un autèntic manual de jardineria, obra d’un bon afeccionat, que descriu amb tot detall el món de les flors i les plantes “per a qui vol un jardí ab bon consert y polit”. Aquest text va precedit per un interessant article de Montse Rivero, “Cultura de Jardins. Les anotacions d’un jardiner”, que ens permet saber, per exemple, que en el clima de Barcelona (una mica més fred que l’actual) es podien conrear tarongers i llimoners sense cap mena de protecció hivernal.

És significatiu que a l’inici de l’edat moderna aparegui el concepte de jardí contraposat al d’hort. Un jardí és un espai dedicat a la flor ornamental, amb una certa organització arquitectònica dels espais i amb una finalitat de lleure. L’hort, en canvi, és un espai d’agricultura de subsistència, alimentària, i sovint serveix com a entreteniment a persones d’edat que no poden sortir al camp. El jardí, de model versallesc, italià o centreeuropeu, sempre ha tingut una funció simbòlica i marca un estatus; ens parla de la sensibilitat urbana i cortesana. L’hort, en canvi, ens diu coses sobre la difícil subsistència en societats rurals, tancades i sovint agitades per l’espectre de la fam. El jardí és urbà i l’hort, en canvi, és periurbà.

Hi ha alguna cosa d’íntim i d’infranquejable en el jardí, de manera que el fet de recloure’s a l’hortus conclusus, al “jardí secret”, aliè al soroll de món, va ser sovint en els literats clàssics el gest i la metàfora exacta de l’ànima sensible. No sabem com era el Jardí d’Epicur, model d’harmonia i amistat per excel·lència al llarg dels segles, tot i que consta que s’acostava més a l’hort que no pas al que avui identificaríem com un espai d’oci. Però el tòpic de l’hortus amoenus pagà (barreja de biblioteca i jardí, en una carta de Ciceró) va durar poc a mans dels bàrbars i no va reaparèixer fins al Renaixement. Els cristians medievals i els primers humanistes que, com Petrarca i Boccaccio, veien la naturalesa com un espai perillós, van reconstruir (potser a partir d’una matriu àrab) tota una mitologia de les flors i el jardí que els servia com a espai de plaer, d’entreteniment i de relació social. El laberint era, al mateix temps, un símbol i un joc de societat.

Saber que Barcelona va ser al llarg dels segles XVII i XVIII una autèntica “ciutat de jardins”, on s’importaven flors d’arreu i es creaven varietats autòctones de tulipes, significa com a mínim tres coses: que no era una ciutat densament poblada (la densificació de la ciutat va ser una més de les conseqüències de la derrota de 1714); que era una ciutat amable i rica, amb gent prou sofisticada per disposar de temps i diners per dedicar-los a l’oci cum dignitatem, i que era una ciutat ben connectada amb el món, on arribaven fruits i llavors que els jardiners feien créixer. Pere Serra Postius encara podia descriure (entre 1734 i 1748) els horts de la Fusina, propers a la Ciutadella, dient que “se dubte que en altre part del món hi agués passeig més alegre y deliciós”. Les aigües del Rec Comtal garantien un abastiment continuat a la ciutat i ens consta, tal com descriu amb prou detall aquest mateix volum, que per a un gran nombre de comerciants l’“hort de regalo” era un petit luxe a l’abast.

Si la jardineria és un sinònim de la civilitat i la flor és una expressió de bon gust, no hi ha dubte que la Barcelona que conreava “horts de regalo” amb plantes d’anís, lavanda, tarongina o romaní a les cases havia de ser un lloc eminentment civil. La derrota de 1714 no va ser només un daltabaix polític i institucional. Com sempre passa en totes les guerres, va significar, a més, un daltabaix en la civilitat.

Ramon Alcoberro

Professor d’ètica a la Universitat de Girona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *