Vides privades de la Barcelona burgesa
Lluís Permanyer
Angle Editorial
Barcelona, 2011
272 pàgines
En una de les més de dues-centes instantànies reunides a Vides privades de la Barcelona burgesa, el famós retratista Pau Audouard hi fa aparèixer l’industrial de la xocolata i també excel·lent fotògraf Antoni Amatller dinant amb la seva filla Teresa, mentre una donzella els serveix i l’altra s’ho mira, al sumptuós menjador de la casa del passeig de Gràcia que duu el nom de la nissaga i la firma de Puig i Cadafalch. Hi ha una segona foto, en aparença molt distinta, en què els mateixos protagonistes són transportats per un grup d’autòctons pel desert egipci durant un viatge de plaer que només ells i alguns altres podien permetre’s aleshores.
Les imatges, rescatades d’arxius particulars, ens revelen com la gent de bona família, per més que s’impliqués políticament i social en el dia a dia, vivia la seva pròpia quotidianitat amb un fort sentit de classe. Probablement això es va accentuar encara més amb l’enderroc de les muralles: si ja hi havia una distància mental respecte dels qui passaven penúries, ara s’hi sumaria una distància física. Certament, la burgesia no era qui més havia patit l’asfíxia que suposava residir en una de les ciutats més denses i alhora insalubres d’Europa; amb tot, va empènyer el carro, interessada, per descomptat, a treure’n rèdits. Sabia que davant seu tenia 200.000 hectàrees a disposar o, cosa que és el mateix, una nova ciutat que la rebria amb els braços oberts. Es tractava d’una oportunitat massa temptadora per deixar-la escapar.
El resultat s’explica en aquest volum, amable de cap a fi, i que ens descobreix intimitats, costums molt arrelats, algunes excentricitats i presències inesperades (o no em direu que veure Pau Casals amb un puro en una mà… i una raqueta de tennis a l’altra, no és una raresa!).
En un altre llibre recent, publicat amb motiu del 150è aniversari del Pla Cerdà, Lluís Permanyer no s’havia mossegat la llengua a l’hora de jutjar el paper que va fer la burgesia durant el procés de selecció del projecte per a l’Eixample. Segons ens advertia, havia rebut la proposta de l’enginyer amb un menyspreu absolut, adduint raons estètiques i urbanístiques –fregant en alguns casos l’absurd, com ara que una quadrícula de carrers com aquella només provocaria corrents d’aire malsans. Però, en realitat, el que més preocupava és que l’igualitarisme d’un socialista utòpic com Ildefons Cerdà, decidit a prioritzar la qualitat de vida dels ciutadans sense distincions, posés en perill les seves ànsies especuladores.
Quan Vides privades de la Barcelona burgesa agafa el relleu, ja ningú no discuteix una reforma que, tot i no haver tingut en compte les idees més visionàries de Cerdà, almenys havia sabut preservar una de les bondats d’aquell territori: allò no era ni seria mai la Bonanova. De mansions i palauets se’n van construir a dojo, però amb modestos habitatges de lloguer com a veïns, algunes indústries i nombrosos comerços. La interacció entre ciutadans desiguals era, per tant, inevitable, cosa que va alimentar, segur, els desitjos de presumir d’un espai zelosament reservat als amics i parents: la casa. Hi va contribuir l’esclat del Modernisme, que donava peu a fer gala dels edificis nous de trinca i decorats segons la tendència emergent. Permanyer posa com a exemple la tribuna, perfecte per observar i ser observat, i la porteria, carregada de detalls fins a la desmesura i, quina coincidència, últim espai on es permetia a l’intrús tafanejar.
Si l’Eixample (com la Rambla), les seves avingudes i les façanes pomposes signades per professionals de renom van ser idonis perquè la burgesia es projectés públicament i actués com a tal (si calia, passant-se al castellà en converses de carrer, o lluint l’amant a l’òpera), l’àmbit privat esdevindria el millor escenari per posar en pràctica els rituals que esqueien a les seves obligacions de classe (contractar nodrisses, rebre visites al saló o tenir un piano, que no volia dir tocar-lo) i la seva moral religiosa (enviar la tieta a fer d’espelma per tenir controlats els fills o, per Nadal, convidar un pobre a taula). De portes endins, imperaven, doncs, les formes, encara que en moltes llars es concedien llicències. Per diversió, els senyors i les senyores es prestaven a actuar en funcions teatrals només aptes per a la família i les amistats, i organitzaven balls de disfresses o sessions d’espiritisme. Però més que saber què es trobarien en el més enllà, els amoïnava si aconseguirien mantenir l’estatus una vegada traspassats. Tant és així que La Vanguardia, ens recorda Permanyer, va convertir-se en el diari “en què era obligat morir-se”: les esqueles, com més grans millor, van passar a ocupar durant anys les primeres pàgines del rotatiu, relegant a la cinquena o a la setena les veritables notícies de portada.